‘Les ombres de la Framis, a l’escenari de La Puntual’, per Damià Barbany

Una eficaç “prova del cotó” per a tota mena d’espectacles és aquella que els sotmet a llargues permanències. Un espectacle capaç de perdurar en el temps, és garantia indubtable de qualitat. Mercè Framis fa una pila d’anys que ofereix el seu excel·lent  espectacle d’ombres Compare Llop Comare Truja, destinat en primera instància a públics infantils i de passada a tot aquell públic afegit en qualitat d’acompanyant: pares, mestres, monitors, etc. I l’acollida sempre és bona per part de uns i altres. Malgrat el pas dels anys, l’espectacle no envelleix i manté la seva vitalitat inicial. El passat mes de maig, Compare Llop Comare Truja es va representar al Teatre de La Puntual en programació de cap de setmana, amb funcions de divendres a diumenge.

L’argument de Compare Llop Comare Truja, destil·la tot l’aroma fascinador dels contes i les rondalles, qualitat lògica tenint en compte que el seu origen es troba en una rondalla tradicional recollida per Joan Amades i adaptada –en forma de diàlegs- per la dramatúrgia de la companyia Mercè Framis-Teatre d’Ombres.

La peripècia d’aquest argument és del tot eficaç, estructurada seguint una fòrmula recurrent que ha estat utilitzada milers de vegades amb milers de variants. És aquella on trobem un personatge que ha de passar per tot un seguit de proves, obstacles i itineraris per tal d’aconseguir un objectiu. O bé ha d’aconseguir aquell element clau que li permetrà, un cop el posseeixi, accedir, finalment, a l’objectiu anhelat… En definitiva, el personatge es veu forçat a fer un recorregut ple de complicacions, com si es tractés de superar una gimcana…

A Compare Llop Comare Truja, el personatge és un llop afamat, desitjós de menjar-se uns tendres porquets de bressol, protegits per la seva mare truja. Davant la qual, exhibeix la seva determinació inapel·lable de posar-se a devorar, sense més preàmbuls, tota la prole. I posats a exhibir, també mostra la seva habilitat per a expulsar pets incendiaris. Un atribut fins a cert punt lògic…, si tenim en compte que les ventositats procedents de l’intestí són matèria volàtil composada per gas. Aquest do petaire i flamíger del llop, serà força important, unes quantes escenes més enllà, quan arribi  el desenllaç…

Som però, en el principi de l’argument, quan la mare truja, veient en perill la vida dels seus fillets, amb astúcia, suggereix al llop que abans de devorar els tendres porquets, esperi a que aquests s’hagin menjat el pastís de celebració del seu primer mes de vida. Els porquets resultaran, sens dubte,  encara més saborosos i digeribles si per dins estan ben atapeïts de nata i xocolata. L’estratagema de la truja fa efecte, i el llop, malgrat la fam que en aquell moment el turmenta, accepta esperar fins a la celebració de la cerimònia… Però a la llar porquina no hi ha cap espelma per a coronar el pastís d’aniversari… El llop, impacient, s’ofereix a cercar-la…

I aquí comença el difícil itinerari del llop, el seu via crucis  amb les corresponents estacions: a casa d’un cerer que no disposa de cera per a fabricar una espelma, en una bresca d’abelles que no tenen flors de romaní per a fabricar cera, en una muntanya on la flor de romaní s’ha marcit, en un cel de núvols que haurien de descarregar per a revifar el romaní. Finalment, un cop superats tots els entrebancs, quan el llop ja disposa d’espelma, resulta que a la llar porquina no tenen ni un sol llumí… L’argument, el final del qual no desvetllarem…, s’apropa al seu desenllaç…

Fins aquí, a grans trets, la sinopsi de l’argument, el contingut de l’espectacle de Mercè Framis. Però el que realment interessa en les intencions d’aquest article és el continent, l’estil, la forma utilitzada per la Framis per a construir una posada en escena servida per aquesta disciplina escènica  mil·lenària i d’àmbit mundial anomenada ombres xineses o teatre d’ombres.

Compare Llop Comare Truja, arrenca amb una abstracció prou imaginativa i sorprenent. A la pantalla negra, hi destaquen els punts lluminosos que conformen una constel·lació suspesa en l’espai immens de l’univers… Constel·lació galàctica que en una evolució disgregadora i accelerada  dels seus punts de llum, acció centrípeta i  centrifuga, acaba transformada en una immensa lluna plena que omple tota la pantalla.

La lluna plena i el llop depredador…, una associació semiòtica no per molt sabuda menys suggeridora. En el cercle de la lluna, apareix la casa del llop, i el llop en l’activitat d’una jornada domèstica on se’l veu parar la taula per dinar…, només li falta disposar de quelcom comestible per endur-se a la boca. Uns tendres porquets serien ideals…

Una característica notable en les solucions formals que proposa l’espectacle de la Framis, és la seva capacitat imaginativa per a traslladar codis cinematogràfics al llenguatge de les ombres, gràcies a les possibilitats multiplicades que ofereix el teatre d’ombres quan aquest incorpora al seu llenguatge habitual la tècnica de la retroprojecció.

Codis cinematogràfics presents en el magnífic GPP (gran primer pla), d’un ull malèfic del malvat llop. O en el PP (primer pla) de la cara del llop. O en els diversos jocs d’entrar i sortir els personatges de la pantalla per un o altre costat, de manera similar a com en la planificació cinematogràfica entren i surten de l’enquadrament rectangular d’un pla o fotograma.

Cinematogràfica també la sensació de profunditat de camp, aconseguida amb la juxtaposició de siluetes individualitzades en primer terme, -manipulades mitjançant una tija- i imatges més en segon terme, –aquestes segones manipulades mitjançant la tècnica de la retroprojecció- de caràcter ambiental o escenogràfic o de conjunt de personatges. Imatges que a moments apareixen encadenades les unes a les altres, com si el seu suport fos un rotlle de pel·lícula que conté un seguit de fotogrames filmats

Més influències de l’art inventat pels germans Lumière, les trobem en els diferents formats de grandària o petitesa que presenten les siluetes, les quals ens situen en suggestives similituds amb el llenguatge del primer pla, el pla mig i el pla general propis del cinema.

I si bé els aparells de retroprojecció els podem considerar com una incorporació al món de l’espectacle  relativament  recent, -tant en el teatre de titelles i ombres com en el teatre d’actors- no és menys cert que a l’hora de tenir en compte la seva incidència concreta en el teatre d’ombres, els podem considerar cosins germans d’un aparell tan antic que avui ja és història…i que no és altre que la famosa llanterna màgica, capaç d’exposar imatges acolorides.

Els nous aparells i sistemes de retroprojecció van ser observats amb certa prevenció per Joan Amades en el seu llibre titelles i ombres xineses, considerant que l’invent podia posar en perill la vivència de les ombres tradicionals i convertir-les en arqueologia. El pas del temps i espectacles com Compare Llop Comare Truja ens han vingut a demostrar que els recels de Joan Amades eren infundats…i que les retroprojeccions incorporades al teatre d’ombres sumen més que no pas resten.

La tècnica de retroprojecció espectacular  utilitzada per Mercè Framis a Compare Llop Comare Truja es sustenta en un aparell retroprojector de fabricació en sèrie adaptat per a l’espectacle i proveït  d’una làmpada de 2500 w.

A la pantalla, l’exposició de les diferents imatges, tan aviat presenta una manipulació habitual, és a dir, sustentades verticalment, com un sistema de manipulació a partir de ser exposades en horitzontal damunt d’un vidre i ser un mirall l’encarregat de projectar-les en la verticalitat de la pantalla.

Són imatges confegides per l’encertada combinació de dos elements expressius : siluetes negres i formes acolorides. Ambdues sobre el suport d’un plàstic transparent flexible. Les formes a color estan realitzades amb pintures especials que posseeixen la característica de deixar passar la llum, en origen fabricades per a la seva aplicació sobre superfícies de vidre.

Si el teatre d’ombres més clàssic o tradicional es caracteritza per oferir un espectacle bicolor, combinació de la pantalla inundada per la intensa blancor que proporciona la llum i alhora pel contrast del color negre incrustat en el blanc per la presència de les siluetes retallades;  amb notable diferència, l’espectacle de la Framis ens ofereix la profusió lúdica d’una  subtil i intensa policromia. El color és marca de la casa en les seves creacions escèniques. Una constant variació de colors, capaços per sí mateixos de generar en la recepció de l’espectador, registres sensorials, evocadors, emocionals.

Cromatismes de coloració molt pàl·lida o més saturada. Tons, games de colors subtils, delicats i fascinadors, que tan aviat ens poden recordar els de les pintures a l’aquarel·la, o els de les visions lisèrgiques o els de la cultura pop i modern style o els dels vitralls de les esglésies o els dels filtres de gelatina utilitzats en els focus per a il·luminació teatral. En una escena, la simple acció, -en aquest cas real i en directe, no pas pintada- d’abocar un rajolí d’aigua tenyida d’un preciós color blau, -un to de blau similar al plomatge del paó reial- en un recipient, es transforma, mitjançant l’efecte alhora màgic i tècnic de la retroprojecció, en una imatge poètica i plàstica d’alta qualitat.

De la resta d’elements integrats en l’espectacle, podem destacar la música de Xavier Maristany, molt útil dramàticament  i d’aquella que s’enganxa a l’orella amb un considerable poder comunicatiu. Música que la dramatúrgia posa al servei de les transicions de lloc de l’acció que va presentant l’argument i que ens recorda els aires d’aquell Grup de Folk dels anys 60 del segle passat, el dels Arnella, Boix, Pujol, Riba, etc.

Divertits els moments en que, sense cap necessitat de transformacions antropomòrfiques, veiem com una muntanya o un núvol parlen i mantenen un diàleg amb el personatge del llop.

D’un estil inspirat en els distanciaments de Brecht i que fa mixtura amb la narrativa didàctica i tradicional dels conta contes,  podem qualificar els  moments en que la Framis passa de manipuladora a actriu o bé es mostra al mateix temps en ambdues facetes, tot deixant veure l’acció i el moviment de la seva pròpia silueta retratada per la translucidesa de la pantalla, alhora que la seva veu narra i interpreta…

Després de la funció puc accedir al darrera de l’escenari i observar la bona harmonia existent entre tradició i tecnologia. Al costat del modern aparell de retroprojecció, -ara desconnectat- hi podem trobar les ancestrals i senzilles siluetes accionades per una simple tija i que ara descansen damunt d’una tauleta.

La fitxa tècnica de Compare Llop Comare Truja presenta aquests crèdits principals: creació, construcció de siluetes, actriu i manipulació, Mercè Framis. Ajudant en la construcció, Montse Bertrana. Ajudant en la manipulació, Olga Oliveira. Diàlegs i lletres de cançons, Mercè Maure. Música, Xavier Maristany.

Surto de La Puntual doblement satisfet, en primer lloc per haver estat espectador de Compare Llop Comare Truja i també, una vegada més, per la feina cultural que du a terme Eugenio Navarro, mantenint, des de fa nou anys, una programació continuada i coherent en aquest petit teatre, -acollint alternativament els espectacles de la seva companyia estable i els de companyies convidades- especialitzat en el teatre de titelles i ombres.

El Pinotxo de Néstor Navarro

M’emplaço a mi mateix per tornar a La Puntual a primers de juliol, quan integrat en la programació del Festival Grec –el Minigrec- en aquest teatre s’estreni L’ombra de Pinotxo, producció d’Eugenio Navarro, direcció escènica de Carolina Llacher i idea original de Néstor Navarro. Néstor és fill d’Eugenio, així que la saga titellaire dels Navarro ens garanteix titelles per molt temps…