En plena 16a edició del Festival Internacional de Teatre de Teresetes, a Mallorca, és hora de ressenyar alguns dels espectacles que s’hi estan veient. Per diversos motius: pel nivell de qualitat de cada una de les produccions i per l’aposta de risc que representa, en un festival com aquest, fugir dels cànons més recorreguts del teatre de titelles. El Festival de Teresetes combina l’espectacle familiar i l’experimentació amb formes i tècniques inusuals sense renúncies de cap mena. Aquí Aina M. Gimeno i l’equip d’Elàstic Nou Produccions no fan concessions, no hi ha dues categories d’espectacles: tots són igualment exigents amb el públic, i a canvi ofereixen, entre altres coses, originalitat i la possibilitat de veure muntatges que es poden considerar de primera línia.
Tadeusz Wierzbicki.
La companyia polonesa Forms of Light Studio han presentat dos muntatges: La lletra “i”, en què s’utilitzen miralls flexibles per projectar formes i siluetes, i Tra, l’estrena mundial de tres poemes visuals encadenats, nascuts de la complicitat del ninotaire Tadeusz Wierzbicki i el compositor Tadeusz Wielecki. Són tres quadres de teatre d’ombres que es projecten en una pantalla quadrada que se sosté damunt d’una taula i a la qual, per l’efecte de l’electricitat estàtica, el manipulador hi enganxa i hi desplaça làmines retallades de diversos materials: cel·lofana, plàstic d’embolicar, fulls de mica, etc. La sobre posició d’aquests materials davant de l’únic focus —fix—, que il·lumina la pantalla, amb filtre o sense, provoca efectes de color sorprenents causats per la polarització de la llum. En el primer quadre, Wierzbicki fa composicions combinant lletres, formes vegetals i cercles. Un text en polonès, incomprensible per al públic que vam assistir a l’espectacle, ens acabava de recordar que no busquéssim cap interpretació literal dels canvis de composició. Més aviat es tractava de prendre les formes pel seu valor icònic. Agrupant i desagrupant aquestes figures, l’ombrista evidenciava diverses relacions d’oposició: lletres davant de formes naturals; lletres negres i blanques; color i buit; transparència i opacitat. Unes relacions que, en el segon quadre, s’establien entre siluetes de peces de puzzle i figures geomètriques: cercles, quadrats, triangles i totes les interseccions possibles entre ells. Aquí la dansa de formes anava de l’encaix del trencaclosques al trencament de la geometria, el tàngram; el complet i l’incomplet; en definitiva, executava una mena de descomposició a la manera cubista. En el darrer poema visual, les formes ja eren informes, i s’oposaven a la presència d’uns fulls o pàgines amb els quals al capdavall creaven iridescències —diria— màgiques.
Tadeusz Wierzbicki.
No és cap futilitat, al costat de Forms of Light Studio, parlar de les mallorquines Disset Teatre, que, tot i que en principi havien de presentar el seu espectacle més recent, cosa que no va ser possible perquè l’escenografia no havia arribat a Mallorca, van acabar mostrant El carnaval dels animals. Amb aquest muntage, van demostrar fins a quin punt el públic infantil és capaç d’entrar en un espectacle que combini figuració i abstracció i no s’entretingui gens ni mica en missatges didàctics. Amb una dramatúrgia nascuda de la famosa composició de Camille Saint-Saëns —tothom ha sentit fragments, encara que no ho sàpiga, de Le carnaval des animaux (1886)—, Carme Serna, Mariaje López (tereseteres) i Juanma Palacios (autor) han bastit un espectacle essencial basat en un balanç continu entre formes geomètriques bàsiques i antagòniques —rodones, rectangles, línies, siluetes—, combinacions de colors contrastats, figures i formes simbòliques. A causa de la durada de la música, l’espectacle resulta curt, però Disset Teatre obre les portes del teatre perquè nenes i nens puguin descobrir les interioritats del teatre d’ombres i manipular-les ells mateixos. Una part potser prescindible, però molt —ara sí— molt didàctica. Amb aquesta activitat, Disset Teatre no només difón l’art de les ombres, sinó que s’acaba de ficar a la butxaca un un públic que, en acabar la part musical, ha restat fascinat.
Disset Teatre.
Més presència internacional: imprescindible destacar la potència minimalista de Lelo Silva – Catibrum Teatro de Bonecos i la força “gamberra” de la companyia Teatro delle Guarattelle de Bruno Leone. El primer, amb una d’aquelles caixes en què es representa un espectacle mini, per a dos espectadors, posava en joc un conte de João Guimarães Rosa i tenyit per l’obra d’Arthur Bispo do Rosario. A O trem da memória, el protagonista, un home que protegeix la seva mare i la seva filla d’un veïnat que les considera boges, dóna l’esquena en tot moment a l’epectador-espieta, igual que ho fan la resta de personatges gairebé tota l’estona. L’argument del conte —que no cal conèixer— es transforma en una escenificació poètica de deu minuts. Els personatges estan de cara a una paret en la qual hi ha quadres d’ells mateixos i alguns noms escrits, com ells mateixos porten escrits a la roba, perquè el vigilador ho pugui veure, substantius i referències de pes: “Mare”, “Mare de Déu”, “Saudade”…
Catibrum Teatro de Bonecos - Lelo Silva.
Bruno Leone, per la seva banda, va presentar una versió de la clàssica història de Pulcinella, que s’enfronta a tots els perills i les pors de l’home corrent, popular i pobre. Acompanyat pel músic Gianluca Fusco, Leone aconsegueix, com sempre, atrapar el públic i fer que s’interessi no només pel que li passa a Pulcinella, sinó també per la història de la màscara negra del titella, per l’evolució del personatge i fins i tot pels poemes que Giordano Bruno va dedicar a Ramon Llull, que, per cert, va fer sortir al castellet transformat en titella de guant.
Pulcinella amb la tereseta Teresina.
Em sap greu haver-me perdut companyies com Mallorca So, Alauda Teatro o Periferia Teatre a causa d’una estada més breu del que hauria estat desitjable. Però sí que cal parlar d’una altra companyia que sorprèn a cada nou espectacle, que evoluciona contínuament i contínuament s’obre a noves maneres d’expressar-se. Onírica mecánica, companyia del murcià Jesús Nieto, ha assolit amb El intrépido viaje de un hombre y un pez l’estatus definitiu de contacontes. No ho dic com a subcategoria de res, sinó tot el contrari: Nieto domina completament la prosòdia, les pauses, l’entonació, la intensitat, la modulació de la veu depenent del passatge del conte que explica. Aconsegueix controlar les emocions d’un públic heterogeni sense que ningú se n’adoni —tothom en queda encisat—. Això ho combina amb la posada en escena d’objectes, figures i ombres que fan de l’espectacle una hora rodona d’una intesitat vibrant.
Onírica Mecánica - Jesús Nieto.
