“Diagnòstic Hamlet”, de Miquel Gallardo, a La Vilella Teatre. El repte de ser dos en un.

Es va poder veure a Barcelona durant tot el mes d’abril l’espectacle “Diagnòstic Hamlet”, de Miquel Gallardo, a La Vilella Teatre, aquest nou espai del Poble Sec del que ja hem parlat alguna vegada (veure aquí) i que va començar fa just un any a funcionar amb una extraordinària empenta i excel·lent programació. I és que haver ofert en sessions contínues durant un mes un espectacle de la categoria de “Diagnòstic Hamlet” no deixa de ser tota una fita per a un teatre petit i de jove recorregut.

La Vilella Teatre des del carrer Radas del Poble Sec.

Sobre aquesta obra ja en va parlar a Putxinel·li en Cesc Martínez arran de la seva presentació a Lisboa (veure aquí), on va assolir un gran èxit, tenint en compte a més que a la capital lusitana es va presentar al Teatro Nacional Dona María II, un impactant espai situat al cor de la ciutat, al mateix Rossio. A La Vilella, el públic va poder gaudir de la proximitat d’un teatre de butxaca, una circumstància per altra part que sempre constitueix tot un repte pels actors -i un luxe pels espectadors.

Miquel Gallardo i els seus dos personatges.

Miquel Gallardo és un d’aquests pocs actors-titellaires o titellaires-actors que s’atreveixen a manipular un titella a la vista tot encarnant ell mateix un segon personatge capaç de dialogar i interactuar amb la marioneta. Es tracta d’un exercici dificilíssim que molt poca gent de teatre és capaç de fer, ja que a l’actor per regla general li costa molt quedar-se a un segon pla donant el protagonisme al titella (un tros de fusta o de goma), i el titellaire prefereix quedar-se amagat darrera la marioneta que té el rol de subjecte a l’escenari. En realitat, aquest trencament de la separació entre manipulador i objecte manipulat ja fa temps que es va iniciar (quan els titelles van sortir del castellet i el manipulador va “perdre la vergonya” de mostrar-se en públic), però una cosa és trencar aquesta paret solidíssima que hi ha hagut sempre entre el objecte i el subjecte, i una altra poder encarnar a la vegada els dos rols d’una manera convincent i reeixida.

El teatre contemporani fa temps que ha apostat per jugar a les dualitats ambigües, al joc del desdoblament i de la projecció animada, tot reivindicant la complexitat interior paradoxal i l’acceptació d’aquest “altre” o “altres” que tots portem a dins amagat o reprimit. És una de les temàtiques que més s’estimen tractar els creadors d’avui en dia -d’una tremenda actualitat, com és obvi-, amb recursos que van des del vídeo, l’ombra, els actors o ballarins que encarnen el doble de l’actor, els objectes o els mateixos titelles o maniquins. Però quan aquest joc de la dualitat es planteja amb tota la seva crua nuesa, és precisament quan un únic actor s’atreveix a encarnar i a donar veu, forma i expressió a una pluralitat de jos interiors, de manera que es compleix aquell somni fet realitat de Fernando Pessoa de ser molts en un.

Miquel Gallardo, que sap molt bé el que fa i es proposa a l’escenari -el seu primer muntatge com “actor múltiple o plural” amb Don Juan ho va demostrar a la perfecció-, va tenir la feliç idea de recórrer al personatge de Hamlet com un arquetip clàssic del dubte i de la dualitat interior, un personatge que oscil·la entre l’ésser i el no ésser sempre sobre el fil de navalla de la mort, capaç de projectar l’ombra del seu pare, una part de si mateix assassinat per la mare…

I què millor que vestir el problema amb el recurs de la psiquiatria, quan els fenòmens de la pluralitat interior encara solen explicar-se i resoldre’s únicament a través del llenguatge de la psicologia? Un vertader “tour de force” conceptual, dramàtic i interpretatiu és el que fa Gallardo amb aquest personatge que és alhora pacient i psiquiatra, la mare i la nòvia…

Un treball com “Diagnòstic Hamlet” hauria de ser de visita obligada per a tots els alumnes dels instituts del nostre país, especialment a Catalunya, un país que si vol ser alguna cosa de debò, no té més remei que acceptar les múltiples alteritats que té a dins. En aquest sentit, l’obra de Miquel Gallardo, a més a més de ser un repte interpretatiu i ontològic (ser dos en un) d’una gran envergadura, constitueix un mirall pedagògic d’una gran utilitat per sobreviure al món d’avui.