El gran orgue polimòrfic de la Sagrada Família i el ressò orquestral de les dues Europes

El fet de que Barcelona sigui coneguda també com Gaudilàndia, no ens ha d’impedir, i molt menys als seus habitants, que de tant en tant podem gaudir d’algunes de les seves meravelles més amagades. Una paradoxa, ja que m’estic referint a la Sagrada Família, icona mundial de la nostra ciutat i, per tant, la menys amagada de totes. Però precisament pel fet de ser un dels edificis més vistos i fotografiats de Barcelona i potser del món, fa que els barcelonins ens el mirem amb un cert  menyspreu o indiferència, amb la típica actitud de superioritat que els habitants de les ciutats turístiques es miren tot allò que té a veure amb la indústria del turisme.

Per això és molt d’agrair que tant en tant, conduits per algun esdeveniment singular, se’ns permeti traslladar-nos dins la pell del turista i tinguem la oportunitat de mirar allò que veuen els milions d’ulls forans amb una mirada pròpia. Mirada que de sobte es deixa meravellar per allò que contempla, sense cap pudor ni prejudici.

Façana del Naixement.

Ja quan s’inaugurà la nau interior de la Sagrada Família l’any 2010, els barcelonins que la van poder veure van sentir l’estremiment que senten a diari els milers de persones que la visiten. Recordo que la cerimònia d’obertura de la porta del temple, feta amb gran rigor litúrgic  pel Papa Benet XVI, va constituir un dels actes més notoris i televisats a nivell mundial d’aquell 7 de novembre de 2010, degut sobretot a l’astorament que l’interior projectat per Gaudí va causar a tothom. Els privilegiats que van assistir a aquella cerimònia tan magnificada per l’Església manifestaren el profund impacte d’aquelles columnes que pujaven com si fossin els troncs de pedra d’una jungla, troncs que a dalt s’ajuntaven en allò que tant podien ser unes copes de palmera entrellaçades amb exuberància  vegetal com les vèrtebres òssies que deixen entreveure la mèdula d’una columna vertebral de la divinitat…

Des de llavors, els barcelonins sensibles al món de les formes es miren la Catedral de Gaudí amb uns altres ulls. Molts hi han acudit ja sigui en dies de portes obertes o fent cua amb els turistes. La qüestió,  però, és que per a molts va esdevenir una evidència que aquell projecte boig de catedral del segle XXI que Gaudí va començar a imaginar el segle XIX, començava a veure’s com una mena d’orgue arquitectònic que calia fer-lo sonar, no només amb els ulls, sinó també de tant en tant amb alguna cerimònia o esdeveniment que posés en marxa i permetés desplegar les múltiples dimensions que s’hi amaguen.

Per a nosaltres, titellaires, era com si un teatre amb tots els seus decorats a punt i les marionetes ben penjades als costats de l’escenari, mai es posés en marxa, en mancar-hi els manipuladors amb alguna història o guió per representar. Un teatre-orgue que en aquest cas és de les formes, de l’espai i de la llum.

Doncs bé, l’altre dia, concretament el dimarts 15 d’abril de 2014, l’orgue de Gaudí va sonar. I ho va fer en ocasió d’un singular concert de La Passió Segons Sant Mateu, no la de Bach, sinó l’escrita pel Metropolità Hilarion de Volokolamsk, teòleg, historiador i compositor, que ocupa el càrrec de Cap del Departament de Relacions Exteriors del Patriarcat de Moscou de l’Església ortodoxa russa.  La peça,  un gran oratori per a solistes, cor i orquestra, inspirada en l’obra homònima del genial Bach, pretén ajuntar la música pròpia del metropolità Hilarion amb la música homofònica característica del culte ortodox. El concert, que va comptar amb l’actuació en les parts narrades del gran actor Lluís Soler, va estar a càrrec de la Orquestra Nacional Russa, del Cor Sinodal de Moscou (fundat l’any 1721!), sota la batuta del director búlgar nascut a Sofia Mischa Damev.

La mezzosoprano Vesselina Kasarova, el director Mischa Damez i l’actor Lluís Soler.

El més curiós del concert, com per altra part no podia deixar de ser, és que va constituir una operació d’agermanament entre l’església ortodoxa russa i l’església de Barcelona, cosa que explica la presència del Cardenal i Bisbe de la ciutat, Lluís Martínez i Sistach, el qual va prendre la paraula al començament de l’acte per donar la benvinguda al seu col·lega, el Metropolità Hilarion, tot fent referència a l’amistat entre les dues comunitats així com a la delicada situació d’Ucraïna, mostrant el desig compartit per tots de que el problema polític es resolgui per les vies de la negociació i del diàleg, i no per les de la violència.

El Bisbe Sistach saluda al director d’orquestra i al compositor, el metropolità Hilarion.

Que sigui l’Església de Barcelona la que posi els punts sobre les is en aquest conflicte, en un acte d’una tal transcendència i en un espai com la Sagrada Família, va ser tota una sorpresa i un indici de fins a quin punt els polítics avui han perdut qualsevol capacitat de veu pròpia. La qüestió és que entre el públic hi havia bona part de la comunitat russa de la ciutat, que només amb la seva sola presència va carregar l’acte d’una gran intensitat mundana i emocional. El drama d’Ucraïna, que la premsa occidental està tractant amb una simplicitat de punts de mira increïble, estava present al temple de la Sagrada Família, com una remor de fons que les estructures òssies de l’esquelet interior de la nau feien ressonar en les notes més greus.

El  concert, molt ben interpretat per l’orquestra, el cor i els solistes –i que els barcelonins vam poder a més seguir a la perfecció gràcies a les nítides paraules de Lluís Soler, magníficament integrades a la partitura i a la sonoritat musical–, més la il·luminació de gala de l’interior de la gran nau central del temple, va esdevenir una ocasió meravellosa per escoltar i veure sonar aquest orgue fet de pedra i de llum que és la Sagrada Família.

En efecte, l’explosió formal que la tremenda imaginació de Gaudí aconsegueix en aixecar les seves columnes inclinades i els seus arcs parabòlics o catenàries, va ser un constant esclat que la tensió de la música, de les veus que parlaven en català i cantaven en rus, i de l’encontre entre dues cultures tan llunyanes i per això mateix, tan properes, no va fer més que augmentar. Un orgue emocional de pedra i de llum, de ressonàncies poderoses, de reverberacions que s’enroscaven per les columnes i es condensaven en els curiosos medallons, en els capitells en forma de nus ligni o en les mil i una formes que et sorprenen en qualsevol lloc que hi posis la mirada. La vida i la mort estan perfectament representats en aquest interior pagà de l’església de Gaudí: la vida de la vegetació que s’enfila cap a les altures, i les vèrtebres òssies a dalt d’un cadàver que t’embolcalla.

Una dualitat que les dues façanes de l’església expliciten a la perfecció: la de la Passió i la del Naixement. Les dues pulsions de la vida centren la temàtica del temple i el converteixen en aquesta gran catedral d’una religió que sembla voler partir de l’acceptació de la mort per celebrar la poderosa energia creadora de l’espècie humana. I és que ens resulta difícil negar aquesta evidència de que tot el temple en si de la Sagrada Família és un cant a la pulsió creadora, que un humà pobre i insignificant, com Gaudí, va elevar a la quinta essència de la creativitat i de la imaginació enfollida i deslligada.

I aquí és on sembla complir-se aquesta afirmació de Francesc Pujols quan diu, al seu llibre “La Vida Artística i Religiosa d’Antoni Gaudí” (un dels tractats més lúcids sobre l’arquitecte català), de que el Temple Expiatori de la Sagrada Família és l’última gran Catedral Viva de la Cristiandat, pensada per exaltar les grans onades de creativitat que la seva fi hauria de comportar. Sobre les dues façanes de la Vida i de la Mort, a les quals hi manca encara la de la Glòria, que mirarà vers el carrer Mallorca en direcció al mar, i ben sostingut per un sostre que ajunta l’exuberància de la vegetació amb la dels ossos de l’esquelet, Gaudí va imaginar encara la gran torre que s’ha d’aixecar al centre dedicada a Jesús, amb la creu gaudiniana tridimensional al seu capdamunt.  Pujols donava data de caducitat a l’Església Catòlica: l’any de l’acabament de la Sagrada Família. Una manera d’indicar que l’exaltació d’allò que s’acaba ho és també d’allò que li succeeix: el triomf de la imaginació i de la voluntat creadora.

Sentir sonar l’orgue arquitectònic, sonor i visual de la Sagrada Família, és com sentir la música complexa del passat barrejar-se amb la que ens arriba del futur. El concert dels russos del dia 15 d’abril va ser en aquest sentit premonitori: el futur d’Europa –i del món– passa, avui, per aquesta gran cultura de l’Europa Oriental, que la d’Occident encara no ha sabut acceptar i fer-se seva. Que Barcelona ens ho recordi, a nosaltres i al món, ens situa políticament i geogràfica en un espai d’una gran responsabilitat.