Exposició de fotografies i Théâtre de Toilette a la Sala Fènix

Per celebrar el seu primer any d’existència, l’activa Sala Fènix del carrer Riereta que dirigeix Felipe Cabezas, a més de la festa plena d’espectacles que es va realitzar el 25 de març, va presentar abans d’ahir, dia 9 d’abril de 2014, una rica exposició col·lectiva de set fotògrafs: Jesús Atienza, Clàudia Serrahima, Sabrina Corana, Ester Baudet, Ulises Fontana, Simone Branchini i Josep Tobella.

Felipe Cabezas davant la fotografia de Jesús Atienza amb el rostre de Xavier Lafita i unes siluetes.

S’acompanya l’exposició amb una mostra d’aquarel·les penjades a la mateixa sala de representacions de María Canfield inspirades en el Cabaret Victòria, espectacle eclèctic i retrofuturista producció de la Fènix. Igualment, Nelo Sebastián Vera va presentar el seu Théâtre de Toilette a un dels lavabos del teatre.

David Laín i Jesús Atienza, davant una fotografia del segon d’una marioneta del primer.

L’exposició, titulada Drama, proposa una pluralitat de mirades que exploren els camerinos, el teatre de carrer, d’objectes i marionetes, el teatre i la performance, el mim corporal dramàtic, les façanes i edificis teatrals, els edificis històrics i el teatre contemporani.

El Molino, fotografia de Josep Tobella.

En DRAMA es reuneixen, de manera casual, almenys una vintena de companyies teatrals, 10 edificis històrics, més de 30 actors, directors i titellaires, a més de diferents espais i esdeveniments de Barcelona. Entre altres, apareixen la vella façana del Molino, les representacions de carrer de Pepe Otal i La Fanfarra, els vestuaris i camerinos del Lliure, Almeria i la Seca, la Leandre i cia., el circ de Montjuïc, …

Fotografia de Sanrina Corana. Compañía I Baccala.

Fotografies en blanc i negre algunes, les històriques, totes elles impressionants -per la nitidesa de la imatge i una qualitat afegida de Temps, del que no se sap si és del que passa o del que es queda fixat per sempre-, com les d’alguns titellaires i titelles de Jesús Atienza, un clàssic ja de la fotografia teatral de Barcelona i molt en concret del món de les marionetes, o les del Molina, també de gran impacte, obra de Josep Tobella, el gran especialista en l’època daurada -i decadent- del vell music-hall del Paral·lel. No ho són menys les de color centrades en algunes figures del circ, de Sabrina Corana, magnífiques, o les altres també en blanc i negre de Clàudia Serrahima. La qualitat, extraordinària, s’acompanya aquí de l’anècdote o del moment pescat, de manera que cada foto constitueix un quadre en si que ens explica una història, un estat d’ànimm o una situació que diu moltes coses.

Pepe Otal. Foto de Jesús Atienza.

Va ser tota una experiència trobar-se un mateix penjat a la paret de la Fènix en una imatge de 1989, és a dir, de fa vint-i-cinc anys, feta per Jesús Atienza. També vam poder veure una imatge de Pepe Otal de finals dels anys setanta, quan va fer el seu afamat Apocalipsi Según San Juan, o la figura d’un Carles Cañellas barbut manipulant una marioneta a la Plaça del Pi, o la cara d’en Xavier Lafita mentre fa ombres amb unes siluetes retallades…

Toni Rumbau i Eugenio Navarro, en l’espectacle “Malic Enamorat”. Foto de Jesús Atienza.

Si tenim en compte que alguns físics neguen l’existència del temps, i postulen que només hi ha Moments, uns Ara que concentren tot el que existeix, aquesta exposició seria un intent de crear un mosaic d’Ares o de Moments que tots sumats composen el que nosaltres en diem Temps. Un present etern els Moments del qual segueixen tan vius i presents com els actuals, per la senzilla raó de que són dintre d’aquests. Sens dubte sensacions d’aquest tipus vam tenir alguns dels qui vam anar a la Sala Fènix abans d’ahir.

Fotografia de Clàudia Serrahima. Espectacle Ojos Verdes, a la Seca.

La inauguració, que va comptar amb el seu corresponent vernissage, va reunir a molta gent de la professió i de la imatge, així com alguns dels que sortien a les fotografies. Vam poder pescar així algunes imatges interessants, que acompanyen aquesta crònica social.

Llibert Albiol, Carme Calvet i Ferran Baile, davant una fotografia de Jesús Atienza, amb Carles Cañellas a la Plaça del Pi, i en Jordi Bertran tocant la guitarra al costat.

Espectacle al quarto de bany: el Théâtre de Toilette de Nelo Sebastián

Una grata sorpresa i un vertader privilegi va ser assistir a una representació de l’espectacle qualificat de Théâtre de Toilette, de Nelo Sebastián Vera de la companyia Vudú Teatro, que en realitat es va estrenar el dia 25 de març, arran de la festa d’aniversari de la sala. Un privilegi perquè l’obra es realitza per a un únic espectador i al quarto de bany de la Sala Fènix -el que és més gran pensat per a persones en cadira de rodes.

Ja en l’últim muntatge de Nelo Sebastián, vam poder veure com el polifacètic actor, titellaire i músic valencià s’endinsava amb ganes i valentia dins del suggestiu i sempre complex món dels objectes, com vam explicar en la crònica publicada a Titeresante sobre el mateix (veure article aquí). En aquesta ocasió, però, ens trobem claríssimament en un espectacle totalment basat en els objectes.

Un moment d’una representació del Théâtre de Toilette.

Amb una duració d’uns cinc minuts, el muntatge proposa un joc de composició amb objectes en el que Nelo materialitza amb un text poètic la subjectivitat de l’espectador, a través de l’escolla que aquest fa d’uns determinats objectes que se li proposen i del nou significat que els hi dóna. Es tracta d’una proposta interactiva i de gran potència creadora que pretén experimentar amb el món dels objectes, les ombres (molt bonica la conversió de la maleta-escenari en un teatret d’ombres), la projecció inconscient i la transposició dels significats. Un exercici que Nelo ha sabut ambientar amb un halo de misteri surrealista -el mateix quarto de bany on es fa la representació constitueix ja en si una profunda transposició dels sentits, en esdevenir un espai per a la creació poètica- i amb la presència d’un músic.

Haig de dir que la idea és molt bona i que els resultats sorprendran a més d’un, ja que el “retrat subjectiu” que Nelo aconsegueix a través de la tria dels objectes i la seva posterior transmutació del significat, és precís i real. En certa manera, és una forma diferent de mirar les cartes d’una persona o de tirar-li el Tarot. Una manera poètica, subtil i elegant. En aquest sentit, podria inaugurar una nova especialitat de la clàssica nigromància de l’endevinació.

I és per totes aquestes enormes possibilitats que crec que l’exercici és dels de llarg recorregut, sobretot perquè apunta a metes encara més elevades, un cop l’actor s’hagi familiaritzat amb les claus del joc i es permeti anar més enllà, potenciant d’una banda la intimitat del cara a cara i, de l’altra, propiciant encara més la participació de l’espectador en el procés de creació de l’obra, o en el procés de respondre a determinades preguntes o dèries. Però per fer-ho, és necessari experimentar abans amb el públic, familiaritzar-se amb la parla dels objectes i arribar a percebre quines són les vies per a una major participació dels espectadors.

Exposició dels objectes.

Un treball per tant, el de Nelo Sebastián, d’alt valor estratègic, en assentar les bases d’un procés de creació i d’experimentació que no pot més que anar-se perfilant en el temps fins a esdevenir una d’aquestes petites joies per a les quals els Festivals del món s’hi acaben barallant.

Adjuntem, per acabar aquesta crònica social, algunes imatges més de la nit de la inauguració:

La zona de l’exposició de la Sala Fènix.