Rosa Navarro, titellaire de València fundadora junt amb Josep Miquel Beltran, de la companyia Lluerna Teatre ha mort fa just uns dies, víctima d’una malaltia sobtada i fulminant. Una pèrdua terrible no sols per la companyia i pel petit teatre que acabaven d’obrir a València sinó també per a tot el teatre de titelles del país. Carles Cañellas, que coneixia molt bé a la Rosa, ha escrit un text que publiquem en aquesta entrada on es parla d’aquesta titellaire de geni, caràcter i una entrega absoluta a la seva feina. Tots el que vam conèixer a la Rosa Navarro la recordarem sempre. Des de Putxinel· volem expressar el nostre més sentit condol a la família i als seus companys de feina.
Rosa Navarro, actriu vocacional, esdevinguda titellaire convençuda.
El 1982, un cop manifestat el seu interès pel teatre, la Rosa comença a estudiar per a ser actriu.
A partir de 1985 esdevé professional i actua en diversos muntatges, en algun dels quals té la oportunitat d’establir un primer i transcendental contacte amb els titelles. I és que, a mida que va provar a manipular-los i en va anar descobrint el potencial i la força escènica que es genera en animar-los, la seva vocació teatral la hi va abocar de ple. Ho va veure clar, aquest havia de ser el seu mitjà d’expressió dramàtica.
Rosa navarro i Josep Miquel Beltran.
El seu convenciment fa que el 1989 participi en la creació de Lluerna Teatre, la que serà la seva casa, la seva família, la seva vida.
Ser titellaire no és fàcil ni senzill. Ho sabia molt bé, però no l’espantava, treia forces d’on calgués per seguir endavant perquè ho tenia decidit, això és el que li agradava fer i ho faria.
Durant setze anys compagina la feina a la companyia amb l’ensenyament. Comparteix la seva experiència professional donant classes de teatre i dirigint els treballs escènics dels seus alumnes de Meliana.
Oberta al món i encuriosida per conèixer altres professionals, altres realitats, manté contacte amb titellaires d’arreu, als quals sempre va deixar les portes de casa seva generosament obertes, amb un somriure als llavis i un plat a taula.
Dotada de grans capacitats interpretatives gràcies als seus estudis dramàtics, tenia la dolçor i també la força en la veu, la suavitat i així mateix la energia en la manipulació i el saber estar dalt d’un escenari, amb control del ritme, control de l’espai.
Treballadora a totes hores, assumia les feines de gestió i producció com un element natural més de la seva feina. Sense fer escarafalls. Sabent quin pa s’hi dóna. Cercant solucions imaginatives per resistir, per no trair-se. El Teatre Lluerna de Benimaclet, nascut el 2012, n’és un exemple més. El darrer malauradament, perquè va haver de ser una malaltia la que la fes fora dels petits escenaris que tant la feien fruir.
El catorze de març d’enguany ens va deixar Rosa Navarro, una titellaire convençuda.
Sentim, i de quina manera, a mancar la seva presència. El seu exemple de dona titellaire, plena de força i coratge, ens ha de servir per seguir endavant i perseverar en aquest ofici.
Si t’agraden els titelles, si et sents feliç animant aquests objectes, si creus que poden transmetre tot el que tens dins, si notes com a través seu arribes als sentiments més profunds dels espectadors, llavors ets com va ser la Rosa, titellaire per pur convenciment.
