El més conegut de la personalitat polièdrica i creativa de Palau i Fabre, -assagista, poeta, narrador i dramaturg- és, probablement, el seu intens i extens estudi sobre l’obra de Pablo Picasso, material confegit a partir de la seva relació personal amb el pintor. Diversos llibres deixen constància d’aquest treball d’assaig i investigació: Picasso a Catalunya, Picasso vivent. També en deixa constància la seva peça teatral Homenatge a Picasso, besant aquesta, la del Palau i Fabre dramaturg, que ens apropa al seu àmbit creatiu més propici per a desenvolupar aquest article.
Josep Palau i Fabre amb Pablo Picasso.
I és que, deixant a banda les peces teatrals, entre les quals destaca Teatre de Don Joan, (dut a escena fa uns anys per Hermann Bonnín al Teatro Español de Madrid) Palau i Fabre té una peça per a teatre de titelles anomenada L’afrau. Diversió per a titelles.
La qual reproduïm a continuació amb el convenciment que resultarà plaent per a tots aquells visitadors i visitadores de Putxinel·li.cat
El nen Palau i Fabre (a la dreta) i el seu cosí, jugant amb un teatrino
L’afrau. Diversió per a titelles. De Josep Palau i Fabre. Obra literària Completa I. GalaxiaGutenberg. Cercle de Lectors, 2005
L’escena representa un escot de dona, amb la turgència dels pits ben visible a través dels sostenidors rosa, que arriben just a tapar els mugrons, però com si aquests poguessin, de sobte, sortir i disparar-se davant l’espectador.
Aquesta impressió ha de perdurar durant tot l’espectacle.
El FOLLET, en pijama, mig adormit mig despert, està grontxant-se entre els dos pits. Moviments voluptuosos, de qui fa la migdiada. Entra, per la part de fora, en BANYETA, amb el seu trident
BANYETA – Què dorms, Follet ?
FOLLET – Somnio, somnio
BANYETA – T’hi trobes bé, aquí dins?
FOLLET – Tot és coixí, aquí on em veus
BANYETA – Quin costat prefereixes per dormir, el dret o l’esquerre?
FOLLET – Després de l’un, l’altre
BANYETA – Mira que bé, quan et canses de l’un te’n vas a l’altre
FOLLET – No em canso mai de cap. Enyoro el costat dret quan sóc a l’esquerre i el costat esquerre quan sóc al dret
BANYETA – Ets molt llest, Follet
FOLLET – Més aviat sóc molt calentonet
BANYETA – Ja ho sap la teva mestressa que t’has entaforat en el seu escot?
FOLLET – No cridis tant, que no se n’adoni
BANYETA – I quan ella es mou, què fas?
FOLLET –Quan es mou molt canvio de jeia. És deliciós canviar de jeia
BANYETA – I quan s’enfada i s’agita, com t’ho arregles?
FOLLET – De tant en tant una bona tempesta no ve malament, després s’aprecia més la calma, s’aprecia més el “passata è la tempesta”
BANYETA – Veig que saps molt bé l’italià
FOLLET – El d’estar per casa, vols dir, més ben dit, el d’estar pel llit
BANYETA – Quina llengua és la més apta per al llit, a veure si m’ho saps aclarir? El francès, l’anglès, el xinès?
FOLLET – Això depèn
BANYETA – Això depèn! Això depèn! Depèn de què?
FOLLET – Depèn del llit, de la mestressa, i sobretot de l’edat de les sines
BANYETA – Parles de l’edat de les sines com si parlessis de l’edat de pedra
FOLLET – És el mateix, però al revés
BANYETA – Potser perquè els extrems es toquen
FOLLET – Doncs que es toquin. Tot el que sigui tocar em ve de gust
BANYETA – Però tu no toques, més aviat ets tocat
FOLLET – Toco i sóc tocat, sense que se n’adoni la mestressa
BANYETA – Deus conèixer tots els seus secrets…
FOLLET – Ja ho crec. I tots els seus sostenidors. I totes les seves camises, i les de nit, fosforescents
L’escenari s’agita. Dues mans femenines, una a cada banda, fan desaparèixer els sostenidors rosa. Els pits devallen una mica, però els mugrons no han pogut ser vistos per l’espectador. L’escenari es torna a convulsionar i els pits són subjectats, ara, per les mateixes mans d’abans, per uns sostenidors negres i amb randes
FOLLET – Veus Banyeta? Aquests sostenidors són els que més m’agraden
BANYETA – No et facis il·lusions. La teva mestressa ho ha fet per donar-se plaer a ella mateixa, no per donar-te plaer a tu
FOLLET – Quan la mestressa es dóna plaer a ella mateixa és quan més plaer experimento jo
BANYETA – Ja m’explicaràs com t’ho fas
FOLLET – Com vols que una dona experimenti plaer per ella mateixa si no sospita que en algun lloc hi ha algú que l’està espiant?
BANYETA – I aquest algú ets tu, ja ho veig
FOLLET – La miro amb el tacte i la toco amb la mirada. Això és el que més plau a la mestressa
BANYETA – I el que més et plau a tu, què és?
FOLLET – Plaure a la mestressa
BANYETA – I com ho saps, si li plaus o no?
FOLLET – I tant si ho sé!
BANYETA – Com?
FOLLET – Pel ritme dels seus pits, per l’onejar incessant de la seva respiració, del seu alentar. Els pits acusaran, en aquest moment, el ritme d’una respiració profunda. Veus? Ara sóc elevat als cims de la glòria, i ara sóc baixat a les valls del repòs. Ara sóc elevat als cims de la glòria…
BANYETA – Sí, sí, i ara ets baixat a les valls…D’acord. Però digues: mai no ets davallat més enllà d’aquestes valls?
FOLLET – Banyeta, Banyeta! El que tu vols és fer-me parlar
BANYETA – Et diré la veritat: no envejo els teus moments de glòria, ni tampoc les teves valls disteses, però potser envejaria els teus abismes, si els conegués. Jo sempre he estat amic de les profunditats
FOLLET – Aquesta si que és bona! En Banyeta enveja els meus amagatalls. Si te’n parlés voldries esdevenir un follet com jo
BANYETA – Sí, parla’m dels teus caus, de les teves afraus, de les teves cavorques, dels teus xucladors
FOLLET – Això si que no! Això seria ficar-te en la meva vida privada
BANYETA – No em facis glatir, Follet. Invita’m als teus avencs, per foscos que siguin
FOLLET – No canvio les meves tenebres per les teves. Estàs condemnat a no gaudir de la llum de les meves tenebres, per això ets i seràs sempre en Banyeta
BANYETA – Per pietat: tenebres, tenebres! Una mica només
FOLLET – Mira, amic, les meves tenebres no admeten miques. Són o tot o res. Tururut!
El FOLLET desapareix xuclat entre les dues sines. En BANYETA es queda bocabadat, perplex, i cau d’esquenes.
Obscuritat i teló
Una petita joia, divertida i plena de ressonàncies metafòriques relacionades amb el concepte de totalitat que Palau i Fabre atorga al seu teatre. En el context d’una situació senzilla : dos titelles, i planen reflexions filosòfiques sobre les relacions existencials entre l’home i la dona, sobre els seus rols de domini i submissió en el sí de l’erotisme. Rols d’ambivalència i intercanvi. Sobre el desig de lliurar-se l’un a l’altre.Sobre el distanciament i alhora desig d’atenció que pot imposar una bellesa femenina excelsa…, sempre disposta per a ser “tocada amb la mirada” i “mirada amb el tacte”…
També reflexió , en clau d’humor, sobre la solitud i les mancances del poder, per més que aquest el sustenti una omnipotència diabòlica.El poder només proporciona “tenebres…”. El gaudir de l’amor i la vida pot proporcionar la deliciosa “llum de les tenebres…”
Hi ha en aquesta peça curta per a titelles,bones dosi d’ironia i poètica.
L’afrau és un breu però complet discurs de Palau i Fabre servit per una vehiculació formal del tot popular. Un follet, personatge màgic de contes i rondalles. Un dimoni que, sovint amb el nom de Banyeta, trobem entre els personatges més arrelats a la tradició dels putxinel·lis catalans.
Contemplats, si volem, únicament des de la presència plàstica, un i altre personatge ofereixen excel·lents reptes per a un constructor de titelles.
La presència del dimoni sempre ha de ser convincent per a satisfer la memòria icònica col·lectiva. A aquest que trobem a l’Afrau li cal l’aparença intimidatòria pertinent, Palau i Fabre li posa a la mà el trident, ceptre del rei dels inferns; i alhora fent honor al seu simpàtic nom de Banyeta, (no és diu pas Mefìstòfil ni Lucífer) ha de presentar uns aires més entremaliats que no pas diabòlics…
Dimoni entremeliat.
La presència del Follet de l’Afrau, ha de poder satisfer la imaginació vehement, traduïda en empatia, que aquest tipus de personatge, amb antecedents màgics, eteris i simbòlics, pot despertar en qualsevol espectador. El Follet ha de tenir aquestes facultats d’un esser sorgit de la faula i que alhora és simpàtic, costumista i proper. Segurament per això, Palau i Fabre el vesteix amb un pijama.
Follet entretingut.
I tenim una escenografia a considerar com a “naturalista” en grau del tot superlatiu, si les formes còncaves i convexes que descriu el text, pertanyen al cos d’una dona de carn i os que respira amunt i avall no simplement per a viure, sinó perquè així ho requereix la dramatúrgia. Així que l’escenografia és també mòbil. També és transformable, ja que com un símil d’aquelles escenografies que canvien de teló, aquesta canvia de sostenidors.
I en els complements tèxtils del bust femení i escenogràfic, dels quals Palau i Fabre en determina el color, un de rosa i un de negre, potser hi podem intuir un homenatge a Joan Brossa. Tant pels sostenidors, si els considerem com un ingredient fonamental en la majoria de jocs de striptease; com si els considerem , pel seu canvi de colors, com un joc de tramoia cromàtica.
L’escenografia més actual, amb els seus recursos expressius proporcionats per nous materials (làtex, silicona, etc.) i noves tecnologies (motors, electrònica, etc.)sens dubte també podria proporcionar-nos una escenografia prou versemblant…a imitació de l’escenografia humana. I amb unes proporcions més amplies, no condicionades per l’escala natural.
Una representació de L’afrau en sessió única, es va poder veure l’any 2007al pati del Museu Picasso, formant part dels actes culturals de la celebració anual del BarriBrossa que organitza Hermann Bonnín. Posada en escena de la companyia Oixque Titelles, amb Xesco Quadras com a manipulador i Iluminada Sancho Frutos fent d’escenografia humana. La direcció va anar a càrrec d’Eugenio Navarro.
En qualsevol cas, triant una o altra opció escenogràfica, -humana o teatral- cal d’entrada aquella companyia de titelles disposada a muntar L’afrau amb intenció de que aquesta Diversió per a titelles formi part d’un repertori i pugui ser representada quantes més vegades millor.
Un text per a espectacle titellaire creat per Josep Palau i Fabre, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes
Josep Palau i Fabre.
