Va tenir lloc el divendres 14 de febrero de 2014 un insòlit concert a la petita i delicada Sala d’Assaig del Palau de la Música, de Pep Pascual, més conegut amb el nom artístic de Pepino Pascual. Insòlit perquè va ser una ocasió única i excepcional –al menys per a mi– de veure’l actuar en solitari, un luxe que vam tenir el privilegi de gaudir el centenar i escaig de persones que vam poder entrar a la coqueta Sala d’Assaig.
Pepino Pasqual envoltat dels objectes sonors de la Orquestra Souvenir
Conec al Pep Pascual des de fa una colla d’anys, però sempre l’havia vist actuar en grup o acompanyant algun espectacle de teatre o de titelles, una de les seves especialitats més apreciades.
Veure’l, però, a ell sol envoltat d’un cúmul d’instruments del tot inclassificables –en realitat, molts d’ells eren objectes que tocava d’esquitllentes el món de la música– va ser una experiència inoblidable. Era com veure’l per fi en la seva salsa, en tractar-se d’un músic que amb els anys ha creat un món sonor propi i fet a mida, d’una exquisida singularitat.
Improvisació de clarinet.
En entrar a la sala, havies de passar forçosament pel costat de l’excèntrica parada instrumental, que més aviat semblava una composició poètica d’objectes dispars que potser en algun moment emetrien sons. Una parada que també podria ser dels Encants, realment misteriosa i excitant, ja que et portava a la idea de que en qualsevol moment aquella plètora d’estris tan anodina podia esdevenir una inesperada caixa de sons o de trons…
És que potser anàvem a assistir a una mena de sessió de teatre d’objectes musicals, la representació dels quals consistia en desplegar tota la seva potencialitat sonora, més o menys insospitable? …
En plena cocció Loop.
Però tornem al dia del concert i veiem com en fer-se fosc i callar el públic, es va sentir de fora de la sala un corn ancestral de caça. Una mena de crida visceral que sortia de les entranyes del temps (ben recargolat aquest per les parets i les columnes modernistes del Palau de la Música) ens va posar en situació. Ens deia: allò que anireu a veure i a sentir ara no té res a veure amb els concerts convencionals: prepareu-vos a assistir a una vivència dels arquetips sonors que ens constitueixen com a Sapiens del segle XXI.
Afinant la trompeta amb tapadora.
I ja sabem com és el Sapiens d’avui en dia, envoltat d’objectes de tota mena, molts de plàstics i dels materials més anodins i impresentables, que comprem compulsivament als temples del consum que són les botigues, els supermercats i els grans magatzems…
Al poc, va aparèixer en Pepino Pascual amb un corn, el qual feia sonar dirigint-se directament al públic, com si volgués despertar a cadascun de nosaltres les cordes sensibles de la musicalitat íntima, potser amb la idea de trencar amb el dia de feina i de presses urbanes del que procedíem.
Aquell corn va trencar algunes membranes invisibles, certament, i aviat vam ser conduits a un estat d’excitació expectant, com si aquell Pepino fos un xaman modern dels que en comptes de fer-nos entrar en altres móns, simplement forada els d’aquí, els de cada dia, per extreure’n unes substàncies de naturalesa lúdica i interrogativa, d’aquestes que surten d’uns pous que un es pensava secs o simplement tapiats pels segles o inexistents, els quals però brollen de la més pura quotidianitat.
Però el tret característic i principal del quefer de Pepinio no era cap parafernàlia xamànica o qualsevol altra impostació desmesurada, sinó la més pura i simple modèstia. Es pot dir que el leitmotiv principal que va lligar de cap a peus el concert va ser la modèstia, d’aquestes de veritat que simplement busquen la igualtat entre els uns i els altres. Estranya poció de la que en Pepino en deu beure d’alguna font secreta i molt particular, molt seva, de la que tant ens agradaria –i tan bé ens aniria– a tots fer-ne un xarrupet de tant en tant. Ja veurem al final com es va traduir aquest nèctar en la simpàtica sorpresa d’un epíleg de regal.
Amb el violí de serra i el tocata que acompanya.
Però tornem al concert. Deixat el Corn, i ja en circulació les corrents tel·lúriques que l’oficiant volia despertar, les escampa distribuint entre el personal cassoles, paelles, tasses i plats de llautó, invitant-nos a crear el coixí sonor d’una primera improvisació amb el seu saxo tenor tan tronat però que sona tan bé. Una manera d’escalfar motors i posar-se ell a to, ja que per emprendre un concert en solitari d’aquestes característiques, cal estar en perfecte sintonia, amb un mateix i amb el públic.
I acabat aquest entremès jazzístic, va començar de debò el seu primer plat sonor. I mai més ben dit, ja que realment allò que va fer en Pepino és cuinar una composició a la qual hi anava afegint sons com qui posa pebre, sal, ara un all, ara un pebrot, que s’acumulaven gràcies a un Loop, aquest invent de l’electrònica musical que permet enregistrar i reproduir seqüències una i altra vegada, les quals es van superposant per acabar creant una acumulació sonora tal, que al cap d’una estona sembla que darrera l’executant hi hagi una orquestra sencera de mestres repetint els diferents bucles acumulats.
Una tècnica senzilla i casolana de l’electrònica, que va permetre a en Pepino desplegar tot el seu instrumental. I mai més ben dit: tot l’escenari era ple de caixes, maletes o tauletes d’on no paraven de sortir xiulets, campanes i campanetes, plats, pedres, carbasses, carbassetes, vibràfons, xeremies, calimbes, idiòfons de tota mena, güiros, xerracs, sonalls, sistres, maraques, cascavells, arpes de boca, kokirikos…. Seria impossible fer la llista dels instruments que va treure de la maleta o dels llocs on s’amagaven tots aquests instruments que molt sovint eren simples joguets o souvenirs pescats al vol d’algun viatge. Cada un d’aquests objectes feia el seu so, i el Loop l’engolia amb gana incontinent. Un cop aconseguida la salsa buscada i necessària, en Pepino es delia amb una improvisació de saxo, trompeta o de cafetera, un instrument que s’ha inventat i que es podria definir com “trompeta d’aigua de tapadora”.
Improvisació
Un moment important va ser la seqüència del pandero sobre el que hi va fer ploure pedretes, les quals un cop damunt del tambor, feien el soroll de les onades del mar. O també quan va agafar una estranya trompeta de joguet que tenia moltes peces encaixades, i que anava modificant el so a mesura que el feia més i més curt. O quan anava tallant una canyeta que emetia un so cada vegada més escanyat i agut. El concert de violí de serra va ser també memorable. O els jugadors de futbolín que donaven voltes i xocaven entre si com vidres trencats…
La trompeta de plàstic que es fa petita
És impossible i seria absurd voler descriure tot el concert. Vaig veure diverses càmeres enregistrant-lo, de manera que ja hi hauran maneres de veure’l si algun dia es munten aquestes imatges. Dir però que la sessió va ser un constant crescendo envers el més exquisit refinament sonor i orquestral, ja que fos a causa del Loop o fos per efecte visual de la munió d’objectes i estris emprats, vam sortir d’allà amb la convicció de que havíem sentit una verdadera orquestra sonar, amb un únic director que també era l’executant, cosa força insòlita. Una orquestra per cert que té nom: la Orquestra Souvenir.
Se n’anà en Pepino, amb els bisos corresponents, però ja he dit abans que hi va haver un epíleg especial de regal. En sortir del teatre, sentim que sona al carrer una trompeta i un teclat d’aquests cridaners que porten els gitanos pels barris i que abans anaven amb la cabra. Era el Penino de nou, que havia sortit no se sap per on i ens esperava a la sortida, sota un rètol al carrer que posava “Palau de la Música”! La modèstia complia així el seu circuit complet, en encarnar-se el concertista en un músic de carrer, amb una mà a la trompeta i l’altre al teclat, la gorra al terra, per indicar bé a qui volia representar.
Epíleg al carrer.
El públic que sortia es va veure així colpit i recompensat amb aquella declaració de principis d’un músic que sempre ha tocat perquè li ha donat la gana i li ha vingut de gust, per guanyar-se honradament la vida i per connectar de tu a tu amb els demés. Així és en Pepino!
