Julià Gumí, un titellaire noucentista a l’altra banda de l’oceà, per Adolfo Ayuso

Fins fa molt poc es pensava que el món havia conegut el titella tradicional català a través del famós article de Harry V. Tozer al Pupettry Yearbook de 1932. I és cert que aquella modesta i excepcional revista editada per Paul Mc Pharlin a Michigan (USA), des de 1930 fins a 1947, va ser la que va aconseguir que altres publicacions recollissin la tècnica catalana fins i tot amb fotografies demostratives de la posició de la mà del titellaire, tal com va fer Cyril Beaumont a Puppets and the puppet satge (Londres, 1938, pàg. 137, veure foto). Se sap que la tècnica de guant català va ser utilitzada per titellaires d’altres països com els Estats Units, Rússia o la Gran Bretanya. De tot això vaig parlar en el meu article El titella de tipus català i la saga dels Vergés, al número 4 de la revista Fantoche (2010) -veure aquí article.

Fotografies de Cyril Beaumont.

Però avui he de dir que a Mèxic ja es coneixia la tècnica catalana des de molt abans. Mèxic és un sac de sorpreses per explicar alguns assumptes capitals sobre els titelles de la nostra terra. Un titellaire català anomenat Julián Gumí va treballar a Mèxic capital durant un breu període de temps, almenys entre 1906 i 1908. La primera notícia la vaig tenir en llegir el llibre Teatro Guiñol Mexicano de Roberto Lago (Mèxic DF, 1956, pàg. 33), on l’assenyalava com a possible introductor del titella de guant o de funda (de les dues maneres ho diuen els mexicans) al país. Indicava que havia actuat al Casino Alemany i a l’Orfeó Català. A més de les figures precolombines i d’algunes formes ambulants de ninots al carrer, els titelles que principalment s’havien vist fins a aquesta data a Mèxic havien estat els de barra al cap (ja des del període colonial espanyol) i després els de fil, amb la sensacional companyia de Rosete Aranda i segur d’altres que no van arribar a l’èxit assolida per aquesta.

De l’existència de Julián Gumí no n’he volgut parlar abans fins no tenir a les meves mans la font que havia utilitzat Roberto Lago. Es tracta de El teatro mexicano de muñecos (Ediciones Encuadernables de El Nacional, México, 1941), un llibre que recull una bona part (25 obres) del repertori del Teatro de Muñecos del Departament de Belles Arts que treballava amb la col·laboració dels Ministeris de Cultura i Educació en els temps del President Lázaro Cárdenas, el que va obrir les portes del país als exiliats espanyols. Aquest grup va ser fundat per Germán i Lola Cueto i Graciela Amador entre 1931-1932, després del seu retorn d’Europa. En el pròleg, d’Armando Maria i Campos, indicava que deurien ser soldats francesos els que van portar la tècnica del “guignol”, però afegia (pàg. 14):

“Un illot al mar de conjectures sobre els primers titelles de funda o guant. Un català, Julián Gumí, presenta l’any 1906, al Casino Alemany, Carrer de López, una funció de guinyols, com els havia vist representar a Barcelona tres anys abans. Al cap de poc, el 1908 ja es veu obligat a muntar un taller i troba un magnífic col·laborador en el titellaire Juan Guerrero. Gumí i els seus ninots actuen en societats i casinos, setmanalment, i les funcions de l’Orfeó Català, Bolivar 24, són les que arrelen a la mainada metropolitana.”

Pulgarcito Mèxic 1931. En ella es parla del grup Periquillo

Aquest Juan Guerrero va participar després com a constructor i manipulador en el grup El Periquillo creat pel poeta Bernardo Ortiz de Montellano el 1929. L’activitat va començar a la Casa del Estudiante Indígena, amb el suport estatal de la Secretaria d’Educació Pública, actuant en jardins infantils, barris populars i poblats propers, intentant involucrar la població indígena. “La finalitat d’aquest esforç era divertir, però també educar, fent propaganda antialcohòlica i d’higiene” (Irma Elisabeth Gómez , ¡Ya viene Gorgonio Esparza! y el teatro de muñecos animados. El discurso teatral como una vía para la recuperación de la tradición popular, Tema y Variaciones de Literatura, 23, 2005, p. 206). Va continuar Juan Guerrero amb la seva activitat, ja que el 1948 va formar part del grup de professors de l’Escola de Teatro Guiñol fundada per Roberto Lago amb el suport del Departament de Belles Arts. Però en totes aquestes activitats s’emprava ja la tècnica lionesa d’un sol dit al coll i cap.

Castellet utilitzat pel grup Periquillo. Obra del pintor Julio Castellanos

Totes aquestes qüestions les vaig comentar el 2006 parlant amb Mireya Cueto, la dramaturga i titellaire filla de Germán i Lola, morta el 2013, en una entranyable trobada a casa de la titellaire Helena Millán amb presència de Pepe Otal, Concha de la Casa i Carlos López .

Mireya Cueto i Adolfo Ayuso.

L’esmentat Roberto Lago afirmava que Gumí donava “representacions amb titelles de funda un tant diferents dels guinyols francesos, ja que aquests -els catalans -, a més del cap, on normalment s’introdueix l’índex del manipulador, i de les mans, que es belluguen amb el polze i el major, tenen un tors de fusta amb tres cavitats per introduir-hi l’índex, el major i l’anular, movent les mans amb el polze i el dit petit. És Gumí un gran muñequero que encara empra, l’últim, la guíjola per desfigurar la veu” (pròleg a ¡Ya viene Gorgonio Esparza!, Antonio Acevedo Escobedo, Anuario de la Sociedad Folklórica de México, 1944, p. 9).

La figura de Julián Gumí apareix en altres llibres i articles sobre el titella mexicà, però no cal anar a llibres poc accessibles per a la majoria. A l’Encyclopédie Mondiale des Arts de la Marionnette, editada per UNIMA el 2009, també se’l esmenta en la veu Mexique. Els seus redactors, la xilena Ana María Allendes i l’argentí Pablo Luis Medina, que sens dubte coneixen la bibliografia citada, tornen a citar-lo com un dels precursors del teatre del titella de guant mexicà però utilitzant la vella tècnica del guant català, la qual tornen a explicar detalladament.

És poca cosa, però està bé per obrir la gana. Gumí treballava amb els titelles tradicionals i amb llengüeta (guíjola, en diuen els mexicans). Devia haver emigrat cap el 1903 de Barcelona a Mèxic. A qui havia vist treballar el 1903?: a Juli Pi, Isidre Busquets, Joan Gisbert, Joan Palou de Sant Martí de Provençals, Joan Llenas? Si no era cap de grup, segur que hauria ajudat alguna vegada a algun d’aquests mestres. L’Orfeó Català de Mèxic es va fundar el 1906 i segueix existint. Hi haurà a les seves actes, en els fons de la seva biblioteca, algun rastre de Julià Gumí? Jo ja els he escrit, a veure si hi ha sort.