L’Andrey Shavel és rus, té més de 80 anys, viu a Moscou. Com la majoria de moscovites, en un pis modest i petit. Gaudir d’un pis gran i luxós i d’una datxa al camp per a passar-hi l’estiu és un privilegi reservat a aquesta minoria emergent de russos folrats de rubles, o millor dit, de dòlars. Mitjançant, ves a saber quina mena de negocis…, aquests nous russos immensament rics han aconseguit molt poder i, amb aquest gran poder adquisitiu, han vingut a substituir, com a sector social privilegiat, aquells altres russos que en temps de la U.R.S.S. pertanyien als alts càrrecs de la nomenclatura de la falç i el martell, posició que els possibilitava gaudir de tot el poder administratiu que en definitiva venia a ser el poder absolut.
Andrey Shavel neix l’any 1931, coincidint, per pura casualitat o per pura premonició, amb l’any d’inauguració del Teatre de Titelles Obraztsov. Teatre batejat amb aquest nom en honor del titellaire i director d’aquesta seu artística Sergei Obraztsov. Vet aquí, doncs, que els titelles, indirectament, es relacionen amb l’Andrey ja en el primer any de la seva vida.
El Teatre Obraztsov, malgrat la seva dedicació a un art tan popular i festiu com el dels titelles, és un teatre acadèmic, solemne, estatal. Tot era estatal, oficial i direccional sota el mandat del PCUS de Stalin. Amb el temps però, el Teatre Obraztsov, també conegut com el Teatre de Marionetes de Rússia, obtindrà prestigi internacional amb espectacles de provada qualitat. Anys després, Natàlia Obraztsov, neta i continuadora de Sergei, opinava “el món s’estima les marionetes per una raó molt senzilla: estan fetes a la nostra imatge. La humanitat sempre ha volgut representar-se a sí mateixa”.
Pintura de Edgar Degas.
Quan la mare de l’Andrey du el seu fill, encara un nen, a veure un espectacle de ballet clàssic programat pel Teatre d’Art de Konstantin Stanislavski i Nemirovich-Danchenko, els ballarins i ballarines fascinen el petit Andrey, despertant així la seva vocació. Ben aviat, es converteix en alumne de l’Escola de Ballet del Bolshoi.
Quan finalitza la seva carrera, ja convertit en un ballarí de tècnica i categoria superior, l’Andrey formarà part de la companyia del Bolshoi, i posteriorment s’integrarà, -segons els dictàmens i disposicions de la rígida política cultural del partit comunista- en diverses companyies, alternant les funcions de ballarí amb les de coreògraf.
Titelles del teatre Obratzov.
Stalin mor l’any 1953. Amb el seu successor Nikita Khruscov, les rígides normes de l’aparell que controla fins el detall la vida de tots els russos, es mantenen. Tal vegada una mica més suavitzades i, molt afortunadament!, sense les dràstiques purgues d’extermini del stalinisme, denunciades pel mateix Khruscov en un congrés del PCUS.
Nikita Khruscov amb Shirlei McLaine i Frank Sinatra.
La vida artística de l’Andrey continua instal·lada en la plenitud, és un gran ballarí. També la seva vida personal és plena, enamorat i casat amb la Valentina Smirnova, una excel·lent dissenyadora de vestuari per a teatre.
Inesperadament, una greu lesió de menisc posa fi a la vida activa del ballarí. Andrey Shavel no podrà continuar ballant, és un cop dur! Com a molt, si ho vol, pot continuar vinculat al ball…, però no desitja convertir-se en professor de ballet, obligat a impartir unes classes, per força, més teòriques que no pas pràctiques.
No vol un càrrec de despatx que l’obligui a seguir la política cultural del partit comunista. Com a ciutadà i artista, les restriccions ideològiques que exigeix aquest règim xoquen, cada vegada més, amb el seu concepte de llibertat. I els vents aperturistes de la Perestroika encara trigaran molt a bufar… A més, enyora el subministrament d’adrenalina que proporciona el trepitjar un escenari!
L’impossibilitat de ballar ha trastocat completament el seu estatus i decideix reorientar la seva vida envers una nova vessant artística: convertir-se en titellaire i en fundador de la companyia Petrushka Theatre. Segons les seves pròpies paraules “vaig tractar d’ensenyar-me a mi mateix, gradualment, com es controla i manipula un titella. La vida m’ha portat fins aquest nou públic”.
Petrishka. Museu del TOPIC de Tolosa. Foto de T.R.
La companyia Petrushka Theatre actua al carrer, als parcs públics, també en escoles, en petits locals d’associacions i estudis d’oci i cultura, en petits teatres. Llocs, tots ells, molt controlats per l’aparell de l’estat. Però malgrat aquest control, els titelles de l’Andrey Shavel, amb el titella Petrushka com a protagonista, -personatge equivalent al mediterrani Pulcinella- es comporten amb desafiament, són satírics, són crítics, són, mitjançant l’humor i el llenguatge dels titelles, la veu del poble que protesta, que es queixa per manca de llibertats.
Les gosadies i provocacions de la companyia Petrushka Theatre es manifesten mitjançant espectacles on hi intervenen diversos titelles, tots ells molt vinculats a una arrel tradicional russa. La qual, a banda del mateix Petrushka -de nas prominent i vermell, riallada ferotge i barret també vermell- inclou altres personatges titella com el mag, el moro, la ballarina, etc.; a tots ells situa en uns arguments i accions d’un estil narratiu romàntic, truculent, d’intensa convulsió de les emocions humanes. Són pulsions expressives en un petit escenari de titelles, però que transporten una gran força dramàtica, la mateixa que temps enrere fou capaç d’inspirar al mateix Dostojevski. No és estrany, doncs, que Dostojevski més d’una vegada es manifestés com un gran admirador del titella Petrushka.
Cal recordar, en relació a aquesta admiració de Dostojevski, que si ens cenyim estrictament a la dramatúrgia emanada de la tradició russa, veiem com Petrushka sempre resulta, en les seves peripècies, vencedor dels seus enemics, però al final és ell qui acaba sent la víctima d’una mort tràgica perpetrada pel mateix diable. Desenllaç aquest, “d’acabar malament”, no gens habitual entre els personatges amb rol de protagonista que trobem arreu del món dels titelles populars.
Un estudi destacable sobre els titelles russos en general i Petrushka en particular, és el de Catriona Kelly en el seu llibre : Petrushka, the Russian Carnaval puppettheater.
Per a l’Andrey Shavel, resulten molt útils, en la seva cerca creativa, els textos de Petrushka que, provinents de la cultura popular, havien estat recopilats per Anna Nekrylova a finals del segle XIX i principis del XX. I en el procés de creixement, consolidació i expansió del Petruhska Theatre, Havel sempre estarà acompanyat, en qualitat de partenaire per a la manipulació dels titelles i creadora de vestuari i decorats, per la seva esposa Valentina.
Hi ha actuacions on Petrushka, tot sol, amb la seva llengua afilada, estrident i cridanera per efecte de la “llengüeta”, -acompanyat únicament per l’Andry com a manipulador i alhora interlocutor- exerceix la sana tasca de denunciar tot allò que els russos pensen però no s’atreveixen a manifestar. Aquí, Petrushka és per a l’Andrey tan intrínsec com el ninot ho és per a el ventríloc.
Aquesta relació a dos de comunicació amb un tercer, el públic, té a veure, possiblement, amb la tradició titellaire russa del Petrushka acompanyat per un músic anomenat el charmanchtchtik.
Petrushka es comporta com el bufó medieval, capaç de fer burla del mateix rei i sortir-ne indemne!
Potser no hem de considerar una simple casualitat que Petrushka, tal com ja hem assenyalat, sempre llueixi un barret vermell que, de vegades, es correspon amb el model característic dels bufons medievals: un capell de tres puntes adornat amb cascavells.
Al igual que en el cas del reis, tolerants amb els seus bufons, l’inflexible dirigisme del govern soviètic és tolerant amb la companyia Petrushka Theatre, per més que aquesta, constantment, li posi el dit a l’ull amb la seva sàtira. Andrey Havel no és disciplinat, no segueix els dictats de l’art oficial anomenat “realisme socialista” i malgrat aquesta rebel·lia mai no rep cap mena d’advertiment o censura.
L’explicació potser cal trobar-la en una premissa establerta per la política cultural del govern, en aquell moment encaminada a preservar i ser, fins a cert punt, permissiu amb totes aquelles creacions culturals estretament vinculades al patrimoni i al patriotisme rus, com podrien ser, entre d’altres, els ballets, el circ, la música popular i la de compositors com Txaikovski, les obres teatrals de Gògol i Txèkhov, o les novel·les de Tolstoi.
I potser en aquest paquet també hi deixaven entrar el titella Petrushka, tenint en compte que “castigar” el titella vindria a ser com castigar la cultura del poble. I, de rebot, també castigar el ballet del mateix nom creat per Igor Stravinskij, icona per excel·lència de la cultura russa passejada arreu del món…
A destacar que el 1945, Igor Stravinskij es nacionalitza nord-americà, però aquesta seria una altra història…
Petrushka de Francis Debeyre. Exposició a la Òpera de Lyon el 2006. Foto T.R.
Els titelles, al llarg de tota la història mundial i de totes les cultures, sempre han gaudit d’una “patent de cors” per a ser iconoclastes i irreverents. Condició que també ajuda a entendre que l’Andrey tingués la sort de no anar a raure en un gulag o un camp de reeducació de la Sibèria.
L’any 1981, coincidint amb el cinquanta aniversari de l’Andrey, la companyia Petrushka Theatre va actuar al Teatre de Titelles de Tver, un dels més prestigiosos i reconeguts de Rússia en l’especialitat circ, titelles i marionetes.
L’any 1987, Petrushka Theatre estrena l’espectacle Terpsijore, utilitzant com a vehicle dramatúrgic la mitologia grega de les muses. Terpsijore és aquella musa que, com les sirenes que intenten encantar Ulisses, pot, amb els seus cants, ésser del tot seductora. Cants encisadors que traslladats a l’espectacle de l’Andrey, esdevenien una triple metàfora. Per un costat la del destí de l’art, obligat a ser tan fascinador com ho era la musa Terpsijore. Per un altre, la dels perills i temptacions que envolten l’artista creador si aquest no fuig a temps dels cants aduladors del poder… Alhora, com que la mussa Terpsijore és considerada símbol de la dansa, esdevenia també, en el context de l’espectacle, com una metàfora de l’anterior vida artística de l’Andrey quan era ballarí.
El triomf de les Muses, de Nicolas Poussin.
Quan la companyia catalana de circ Escarlata Circus, encapçalada per Bet Miralta i Jordi Aspa, visita Moscou, té ocasió de contemplar una actuació del Petrushka Theatre al mig de la Plaça Roja. Temps després, l’any 2007, els Escarlata Circus contractaran a Petrushka Theatre per tal que actuïn a Catalunya en el marc del Festival Trapezi de Reus.
L’any 2012, el dissenyador i constructor d’escenografies Josep Castells, viatja a Moscou per a realitzar una escenografia. En aquest cas no destinada al teatre, sinó al Rusian Musseum of Jewish History and Tolerance Center.
Mentre és en aquella ciutat, Josep Castells té ocasió de conèixer l’Andrey Shavel i la Valentina Smirnova, que li fan arribar una invitació, exclusiva per a artistes, convidant-lo a una festa per a celebrar els 25 anys de l’estrena de Terpsijorem el 1987. Espectacle aquest, que va resultar ser el més exitós i el més representat de tota la seva carrera.
La festa rep el suggestiu nom de La nit creativa, i en el seu alegre transcurs, -l’Andrey i la Valentina viuen ara una merescuda vida retirada i pràcticament ja no actuen- els records dels titelles, de les vivències de la companyia, de les moltes representacions al llarg de tants anys, acaparen tot el protagonisme.
En els inicis del 2014, a l’hora de posar-me a confegir aquest article per a la revista Putxinel·li.cat, contacto amb l’Alexandra Rýbona, moscovita que resideix a Barcelona exercint com a intèrpret de rus i gestora cultural. L’Alexandra té la gentilesa de traduir-nos del rus el contingut d’aquella invitació en forma de tríptic que el titellaire rus va lliurar a l’escenògraf català. Una invitació que Josep Castells guarda com un valuós record de la seva estada a Moscou.
Text de la coberta: 25 anys / 25 anys. Amb Terpsijore. Amb Petrushka
Interior programa: Invitació. 31 març, any 2012, 19 tarda. Museu Estatal de Teatre de A.A. Baxrushin. Estació metro Paveletskaya. Carrer de Baxrushin nº 31 / 12 , entrada artistes
Text de la contracoberta: Andrey Shavel. La nit creativa.
