L’activitat titellaire a Barcelona no para. Ens ho diu el constant allau de representacions que es succeeixen a la ciutat, sigui a teatres o sigui a espais no convencionals, de peces de tota mena. La Puntual és un dels llocs més actius, ja que cap de setmana darrere cap de setmana, els espectacles arriben puntuals a la petita sala de la Plaça Allada Vermell, on l’Eugenio i en Néstor Navarro porten la batuta de la programació.
Eugenio Navarro presenta la funció a La Puntual. Foto de T.R.
Per començar l’any, i després de l’èxit assolit pel cicle de Nadal, vet aquí que La Puntual ens ofereix l’estrena d’una nova companyia que en realitat de nou només té el nom, ja que està composta per dues veteranes, tot i que joves, titellaires ben conegudes pels aficionats del país. Em refereixo a Valentina Raposo i a Inés Alarcón, les dues amb una llarga experiència en la qüestió dels titelles, tant en la faceta de la construcció com de la manipulació.
Inés Alarcón en una escena de Blau Marí. Foto de Jesús Atienza.
Coneixem bé a la xilena Valentina Raposo, virtuosa del fil i gran manipuladora de tota mena de titelles que ha treballat amb diverses companyies, com el Marionetàrium del Tibidabo, o el trio Anita Maravillas, que com el seu nom indica, ens ha regalat amb no poques meravelles, o en la producció del Vampir del Raval, de la que va ser l’autora de les marionetes que hi surten. També Inés Alarcón gaudeix d’una llarga experiència, concretament amb la companyia de Jordi Bertran (amb espectacles de pes com Narcís o Poemes Visuals), havent també participat en nombrosos muntatges i moltes altres aventures creatives i pedagògiques. Concretament és fundadora de l’Associació Teatro Sonoro, que treballa en el món de l’accés al teatre i al mitjà audiovisual per a persones amb discapacitat, incidint en la discapacitat visual.
Inés Alarcón en una escena de Blau Marí. Foto de Jesús Atienza.
Ens trobem aquí en un cas de companyia femenina, cosa que confirma aquesta opinió estesa sobre la importància que la irrupció de les dones està provocant al món dels titelles, especialment a Catalunya, amb uns efectes que només podem considerar que positius i altament prometedors. En la proposta que presenta Pinotxo en Bicicleta només hi ha una manipuladora, Inés Alarcón, mentre Valentina Raposo, que ha signat els titelles i la direcció d’escena, es limita a portar la tècnica durant la representació.
El nen i el drac. Foto de Jesús Atienza.
L’espectacle, titulat Blau Marí, està pensat per a una franja de públic molt jove, en resposta a aquesta demanda que sembla creixent en els teatres per a públics familiars de Barcelona. Així ens ho confirmen els seus programadors, que veuen com l’edat dels nens que acudeixen al teatre és cada vegada més baixa. Significa això que el nivell baixa també? No ho crec pas, ja que per una banda incorpora un públic de pares molt més joves –als quals també s’ha de convèncer i acontentar amb l’espectacle– i per l’altra, dóna la impressió de que els nens són cada vegada més desperts, llestos i entenimentats ja des de molt petits, cosa que ens indueix a pensar en possibles mutacions psico-sociològiques en resposta a les necessitats de moure’s en contextos cada dia de major complexitat. Dit en altres paraules, poden ser molt petits però no per això són menys exigents. Això sí, demanen espectacles de caire suau i d’energies positives, en intuir amb molta certitud que ja tindran prou temps per entomar les violències que s’entreveuen per entre les escletxes de l’ordre familiar que els protegeix. I sobretot, demanen històries amb molta imaginació, ja que sembla que això és el que més els agrada, en gaudir ja de molt joves d’unes capacitats innates per als vols i les aventures imaginàries.
El Rei. Foto de Jesús Atienza.
I això és precisament el que fan Inés Alarcón i Valentina Raposo en el seu espectacle de titelles sobre taula, d’una factura per cert molt acurada i alegra, en els que s’aplica a la perfecció els principis sintètics de l’expressió, indispensables per assolir la senzillesa que permet captar i atraure amb força els espectadors petits –i grans.
Foto de Jesús Atienza.
La història és molt senzilla: una maleta aparentment buida i un nen entremaliat i amb ganes d’aventura són el punt de partida. De la maleta surt un divertit drac que és de la raça dels bons i ho demostra remenant la cua com un gos. La figura moderna dels dracs, al menys aquí a Catalunya, s’acosta cada vegada més a la concepció dels xinesos envers aquests animals mitològics, que els tenen per bèsties amigues dels humans. Inquietants sempre, però en el fons plens d’empatia especialment envers els exemplars més sans de la nostra espècie. Pujat a lloms del drac, el nen inicia un recorregut pel món sencer que el portarà a la selva –on ajudarà a una família de simpàtics elefants– o a recalar en un vaixell pirata, on es farà amic del seu capità, després de fer front a un pop gegant amb ganes de gresca. En tots els casos, la intervenció del drac i del nen serà providencial per resoldre els conflictes plantejats.
Foto de Jesús Atienza.
I és precisament aquesta senzillesa de l’argument i de la posta en escena el millor de l’espectacle, i el perquè els nens del públic van estar atents tota l’estona sense mai desconnectar, enganxats a les peripècies màgiques del nen que en el fons no feia més que jugar amb la seva imaginació. Aquest és el sentit de la maleta buida, un preciós element poètic que es veu realçat quan el nen apareix convertit en un avi que segueix fidel a la seva aposta màgica, com si a la maleta buida s’hi emmagatzemessin els millors tresors de la seva existència, personificats en el drac màgic amb el que de petit viatjava pels móns de fantasia.
Valentina Raposo i Inés Alarcón. Foto T.R.
A més a dés dels titelles, d’una factura molt reeixida i simpàtica, l’humor, una tendra senzillesa i els valors de l’amistat són els ingredients més valuosos de Blau Marí, un títol que fa referència a la forma i al fons, ja que el color blau és el dominant en l’espectacle (el drac i el pop són blaus, així com altres elements de l’obra) i el mar apareix com aquell lloc on profunditat i horitzons ens parlen de l’ignot i del meravellós.
Un espectacle que estarà encara dues setmanes més a La Puntual de Barcelona, amb ganes de fer volar la imaginació als menuts que tinguin ganes d’aprendre a navegar pels espais invisibles d’allò que s’amaga sota la realitat.
