En la dècada dels anys 60 del segle passat, dues companyies de mim i pantomima compartien l’escena teatral barcelonina: Els Joglars i Els Rodamon. La trajectòria dels primers és més que coneguda i dels segons se’n sap poca cosa…
Actuaven embotits en malles negres que cobrien tot el cos i amb la cara maquillada de blanc, caracterització ineludible marcada per la rígida pauta de la tècnica clàssica dictada principalment pel virtuós i internacional Marcel Marceau.
En aquell moment, la qualitat artística d’una i altra companyia era molt similar, però només Els Joglars es van decidir a fer el pas envers la professionalitat; mentre Els Rodamon orientaven la seva activitat en el camp de la pedagogia, impartint, per a nens i adults, classes de mim, pantomima, expressió corporal, teatre del gest.
Imatge del grup Rodamon.
Alguns integrants de Els Rodamon, vàrem decidir, a títol individual, professionalitzar-nos. Ho va fer la Núria Duran, que amb Joan Mª Gual posaria en marxa el grup de teatre independent A-71. La Teresa Calafell, que amb Joan Baixas fundaria la companyia Putxinel·lis Claca. Carles Jorge, que arribaria a ser gerent del Teatre Lliure i posteriorment de la productora Focus. Miquel Periel, avui en dia un dels caps visibles de la companyia Dagoll Dagom. I el que ara escriu, actor, director, dramaturg i en aquest mateix instant, articulista de la revista digital Putxinel·li.
Tant Joglars com Rodamon representaven, en aquells anys, espectacles que sempre venien a ser una suma d’esquetxos d’exhibició, atenent així la demanda d’un públic encuriosit per aquell “art del silenci”, fins llavors inèdit en els teatres de la ciutat.
La majoria dels esquetxos o rutines eren préstecs provinents d’un repertori internacional més o menys vigent a Europa, res que anés més enllà de simples dramatitzacions per a mostrar habilitats del tipus: agafar una flor, caçar una papallona, estirar una corda, etc. L’únic objectiu del discurs escènic consistia en “fer veure” a l’espectador objectes i accions inexistents…
Al costat d’aquest repertori naïf, una i altra companyia oferien números de collita pròpia, de vegades amb unes intencions de contingut menys inofensives.
Un número d’especial interès en el repertori de Els Rodamon, era l’anomenat Les Mans, inspirat en la cançó del mateix títol original del cantant valencià Raimon. El número utilitzava com a off dramatitzat i eix vertebrador de l’argument, la lletra i música de l’esmentada cançó.
Tota la companyia, ja que es tractava d’un número col·lectiu, es servia principalment de les mans com a vehicle expressiu, mentre la resta del cos restava immòbil o tenia una aportació complementària. El protagonista, en una perfecta conjunció de contingut i continent, eren les mans, els dits. Mans closes, mans obertes, mans suplicants, mans crispades…
De l’home mire
sempre les mans.
Mans de xiquet, ben netes,
mans de xiquet que es faran grans.
Mans que en la nit busquen
allò que no troben mai.
Mans dels que maten, brutes;
mans fines que manen matar.
Mans tremoloses, eixutes,
mans tremoloses,
mans dels amants.
De l’home mire
sempre les mans.
Mans tan dures
dels que passen fam.
Mans tan pures
de quan érem infants.
Mans en moviment a considerar com titelles vivents, mans narradores, evocadores, suggeridores, denunciadores. Deu dits, a moments distanciats a la manera Brecht. Deu dits, a moments cercant una catarsi, a la manera Artaud.
Quadre de flamenc.
Hi ha, però, més mans titelles en el panorama de la cultura. Hi ha dits titelles, titelles vivents a les intenses dramatúrgies del ball Flamenco. Des de Pastora Imperio a Sara Baras, passant per Vicente Escudero, Pilar López, Carmen Amaya, Antonio, Rosario, Cristina Hoyos, Antonio Gades, Antonio Canales, Rafel Amargo, etc.
Ball Flamenco i Ball Espanyol, amb els braços arquejats, el gir dels canells, l’expressiva mímica de les mans, seguint el ritme de la guitarra, dels talons colpejant el terra. I més mans, acompanyant el “jaleo” d’uns orgànics “aplaudiments”, “las palmas” , que van a ritme.
Les mans i els dits esdevinguts titelles, transportadors d’una extraordinària força dramàtica. Les mans, al igual que els peus, són en l’art del Flamenco, -en la doble accepció de llenguatge dramàtic i part externa i extensible del cos humà- l’expressió extrema de les grans emocions.
Sovint, aquests titelles vivents de mans que es belluguen amb cadència en el misteri del Flamenco, es perllonguen irradiant la sonoritat dels “palillos” o castanyetes. Són com dues petites cassoles de fusta, la de la mà esquerra és més greu i marca l’acompanyament. La de la mà dreta, fa un so més agut i executa la “carretilla” o melodia.
Hi ha mans titelles arreu del món…, a Indonèsia, a Bali, on les ballarines del Legong, dansa inspirada en la cultura de Java, es serveixen de les mans per a transmetre “signes” lligats a significats concrets, a codis indicadors d’estats d’ànim.
El Kebyar, també balinès, on els ballarins articulen una coreografia limitada a l’ús de canells, palmells i dits, però també dotada de múltiples significats.
El Kathakali a la Índia, que amb les diverses posicions dels dits aconsegueixen que les mans puguin representar des d’una flor a un elefant.
Les mans esdevenen titelles perllongades…, en el ball espanyol mitjançant les castanyetes. Aquí a casa nostra, ben arrelat a la tradició, pel ball de bastons. Com les castanyetes, els bastons posseeixen també dramatúrgia sonora, poden ser alhora ritme i melodia. Sembla ser que les primeres dades sobre coreografies de ball de bastons a Catalunya es remunten al segle XII
Ball de bastons.
