Els titelles i el Nadal han tingut sempre una bona relació, sobretot als països europeus. No en va es diu que la paraula Marioneta procedeix del nom de Maria (Marionne en francés, petita Maria), quan primer a les esglésies i després fora d’elles, es representava amb ninots animats l’episodi de la Nativitat. Per cert, que en alguns llocs de la Península encara es segueixen celebrant aquestes festes amb figures articulades, com és el cas de l’Església de Santa María de los Reyes, a la Rioja alavesa, que mostra aquests dies el seu pessebre barroc encara amb moviment (veure l’article de Maryse Badiou a Fantoche nº5 sobre el tema). Un costum que als països de l’Est Europeu segueix molt viu, amb profusió de representacions a països com Polònia o Ucraïna.
Verge del Pit. Museu Frederic Marés de Barcelona.
També a Cádiz, la Tía Norica presenta per aquestes dates el Auto de los Reyes Magos, una meravella que he tingut la sort de veure diverses vegades, amb una successió de quadres on les escenes de la Nativitat es barregen amb les peripècies locals de la Tía Norica i el seu nebot Batillo. I, a la ciutat d’Alcoi, el Belén del Tirisiti s’exhibeix també com una reminiscència d’altres èpoques que manté però una actualitat molt viva i ben arrelada a la població.
Nacimiento, Auto de los Reyes Magos de la Tía Norica. Foto de FJC, Mueso de Cádiz, 1983.
A Catalunya, és època de Pastorets, un gènere al qual els titelles sempre s’hi han acostat en múltiples ocasions. Sabem que Titelles Vergès presenta aquests dies els seus Pastorets Fum Fum Fum al Teatre Tantarantana de Barcelona, però segur que d’altres companyies també han creat la seva versió d’aquest clàssic nadalenc català.
Escena de Els pastorets de Titelles Vergés.
S’entén que els titellaires s’hagin interessat sempre per a aquestes festes religioses en les que es combinen els elements litúrgics amb els pagans. Representar allò que no es pot veure ni tocar en la normalitat quotidiana és el nostre pa de cada dia: res de més fàcil per als titelles que donar forma i vida a dimonis, fades, follets, fantasmes i a tota la bigarrada població que habita als Móns del Costat. Així es fa en el cinema i així es fa en els escenaris, quan la forma humana és incapaç d’encarnar les fabulacions de la nostra incansable imaginació.
Titelles de Mariona Masgrau. Museu del TOPC de Tolosa.
En aquest sentit, crec que ens podem atrevir a pronosticar un increment dels espectacles de titelles destinats a donar vida a l’invisible en aquestes dates de transició del calendari, amb noves figures i noves històries que ajudin a comprendre al públic el perquè els dies s’empenyen entre si, i el perquè les estacions de l’any es succeeixen sempre amb les seves curioses manifestacions climàtiques, atmosfèriques i, cada vegada més sovint, emocionals. Els espais que separen les hores i els dies són abismes de temps que en aquestes dates assenyalades s’omplen d’un estrany alè mitològic, el contingut del qual però es manté obscur i indesxifrable. Uns abismes que les religions ja no són capaces d’omplir i que correspon a la imaginació i a la creativitat humana donar los hi forma i contingut. Objectes, figures, ombres, silencis, forats en l’espai i altres recursos retòrics que se surten de la convenció, són els més indicats per començar a cercar aquestes formes.
Bruixa. Bestiari Festiu, exposició al Ajuntament de Barcelona. Mercè 2013.
Dit això, ens tocaria parlar del futur 2014 que s’obrirà el pròxim dia 1 de gener, del qual ben poca cosa sabem, tot i que el calendari i les agendes (unes, les menys, molt carregades; les altres, les més, quasi bé buides…) ens indiquen el camí i les estacions de trànsit. Indicacions que tanmateix no ens diuen res d’allò que realment succeirà i haurem de viure. I menys mal que és així, ja que la indeterminació és també la garantía que ens queda per imaginar-nos futurs nous i diferents. En aquest sentit, l’època que ens ha tocat viure accentua aquesta indeterminació, d’una alçada com mai s’havia vist –per a desgràcia dels polítics i dels qui volen controlar-ho tot. La qual cosa ens permet dir que l’any que ve s’ha de considerar com un llibre obert o una pàgina en blanc. Estaria bé que no fossin els de sempre els que hi escriguin i ens marquin el camí, sinó que també cadascú hi pugui dir la seva.
Drac. Exposició al Ajuntament de Barcelona. Mercè 2013.
Hem demanat, al títol, un any 2014 doble: la raó és clara. Ja que som titellaires i que la nostra funció és doblar la realitat, el mínim que podem esperar és que l’any també ens sigui doble, perquè al costat de l’oficial i d’allò que ve marcat per les necessitats i els imperatius, tinguem també un any propi, diferent a l’oficial, més lliure i obert, sense distanciar-se massa de l’altre, no sigui que ens anem a la lluna. En realitat, no és la nostra funció obrir espais –els de la imaginació– per poblar-los de formes, objectes i figures? És per això que podem demanar que el 2014 que comença sigui un any que s’obri doble –i triple i quàdruple…–, perquè ens els seus intersticis hi puguem ficar el nas i dir la nostra. Que així sigui. Amén.
Rellotge astronòmic del Ajuntament de Praga.
