Titelles de Sant Marçal, de la mà de Pep Cruz

Article de Damià Barbany. Bona part de la població catalana en general, pot situar fàcilment el nom de Pep Cruz, -aquest home de físic shakespirià a l’estil Falstaff i nascut a Girona-  en l’àmbit del teatre català, principalment en la faceta d’actor, però també en la de director. Més difícil seria, si exceptuem als ciutadans  gironins, situar-lo en la faceta de titellaire. Però el cert del cert és que Pep Cruz ha estat manipulant titelles al llarg de 25 anys, des del 1980 al 2005.

Pep Cruz titellaire.

Ha estat titellaire de la companyia Titelles de Sant Marçal, acompanyat per Maite Martí i Montse Sala. Tots tres vinculats a la companyia de teatre T.E.I. de Sant Marçal.

I en el cas de Pep Cruz, vinculat als ja llunyans però encara vius records de la infantesa…, quan una companyia de titelles, la Didó, arribava a Girona per a presentar el seu espectacle  i  Pep Cruz tenia 6 o 7 anys. Aquets són els veritables orígens… Per a Pep Cruz, quan era nen, la gran festa no consistia en anar al circ o pujar als cavallets del Tiovivo,  sinó anar a veure els titelles dels Didó, representats en un petit envelat on hi tenien cabuda 150 espectadors.

Aquella màgia especial, aquella fascinació destil·lada pels titelles dels Didó, va deixar en Pep Cruz un pòsit que hauria de surar molts anys després. Cruz, encara recorda alguns dels títols de les obres representades a Girona pels Didó : Les calderes d’en Pere Botero, El tresor d’en Cristófol, Las joias de la abuelita. Títols en català i en castellà.

Un bon dia d’estiu, -quan Cruz ja fa estona que ha deixat de ser nen i practica l’art del teatre amb el T.E.I. de Sant Marçal-  tot sopant plàcidament al restaurant Chez Tomàs amb altres membres de la companyia, entre conversa i conversa…, de sobte els hi passa pel cap la idea de fer, els diumenges al matí, activitats culturals i lúdiques pels infants…, i què millor, que oferir-los funcions de titelles!

Ràpidament, Cruz fa una adaptació de La caputxeta vermella i escriu Les illes formigues i El far de Sant Sebastià, ambdues vinculades temàticament  a la geografia Girona-Costa Brava. I amb la mateixa rapidesa i bon ofici que Cruz ha fet els guions, l’escenògraf Quico Estivill, s’empesca uns decorats.

La decisió a Chez Tomàs havia estat presa un dijous a la nit i el diumenge al matí ja debutave! L’espectacle enllestit en un parell de dies!

Els entesos, bona part dels visitadors d’aquesta revista, potser es preguntaran: “de dijous a diumenge? Val, que és possible escriure amb velocitat del llamp un guió de mitja hora o pintar un decorat,  però com van tenir temps per a construir els titelles?”

Un dels decorats.

No van construir, així de senzill. Els titelles van ser personificats mitjançant elements naturals i comestibles provinents de l’alimentació més sana i més a l’abast, com ara patates, albergínies, carxofes, pastanagues.

Cadascuna de les hortalisses va ser convenientment “humanitzada”, ja fos amb xinxetes o botons a manera d’ulls, didals fent de nas, escuradents fent de boca, etc., etc.

Un cop finalitzada la funció, els titelles van ser subhastats entre els nens i nenes assistents. O per a ser més exactes, entre els pares i familiars que els acompanyaven. Els quals, alegrement, pugnaven per endur-se a casa un “titella ecològic”.

Aquell debut, quasi improvisat…, va ser la porta oberta al naixement i progressiva consolidació de la companyia Titelles de Sant Marçal, adscrita a la companyia de teatre  T.E.I. de Sant Marçal. Activitat titellaire  de llarga durada, ni més ni menys que un quart de segle com abans hem assenyalat.

25 anys traduïbles en un total de 140.000 espectadors infantils, sense comptabilitzar els molts adults acompanyants.

A continuació del debut, després del gran èxit protagonitzat per patates i albergínies, l’Ajuntament de Girona els atorga la dotació d’un envelat, que manté el seu funcionament, any rere any, al llarg dels dies que celebren  les festes i fires de Sant Narcís, patró de la ciutat.

La demanda del públic es tan nombrosa que arriben a fer sis i set funcions al dia.  Els titelles ja no són hortalisses, sinó efígies antropomòrfiques ben construïdes amb pasta de fusta. Acompanyades per representants del regne animal, com dracs i taurons. I en ocasions, servint la història hagiogràfica de Girona, per mosques, aquest insecte lligat “íntimament” a la llegenda de Sant Narcís.

Diu, la tal llegenda, que l’any 1285, el sepulcre de Sant Narcís va ser profanat per les tropes franceses que assetjaven la ciutat de Girona. Així que es consuma l’acte sacríleg, de dintre el sepulcre surt un núvol de mosques que en picar amb el fibló soldats i cavalls, els infecta amb un mal desconegut i mortífer…, infringint així milers de baixes a l’exercit invasor.

Llegenda poc fiable com correspon, però susceptible de ser transformada en matèria d’espectacle per Cruz i companyia, que, alegres i irreverents també com correspon, vesteixen a les sagrades mosques amb faldilleta, a la manera de les coristes del can-can.

La companyia també fa aparèixer els seus titelles, quan cal,  amb vehicles de desplaçament com ara barques i vaixells. Tots els elements presentats amb un cuidat vestuari o un cuidat detall.

Cada any, estrenen nou espectacle, sempre inspirat en l’entorn, històric i geogràfic, que els hi és més propi i pròxim, com serien els  espectacles La història de Girona, L’estany de Banyoles, Les carpes del riu Onyar, etc. També es serveixen d’un personatge, que ells anomenen Guinyol, el qual, – sense seguir amb ortodòxia el patró original del titella francès del mateix nom- esdevé un personatge comodí protagonista, amb obres com Guinyol i l’edat de pedra, Guinyol i els romans, Guinyol i la guerra del francès.

Entre unes i altres temàtiques argumentals, Pep Cruz és autor de 18 obres per a titelles, les quals, així com els decorats i titelles que encara conserven, seria desitjable que un dia o altre passessin a integrar-se en el patrimoni museístic de l’Institut del Teatre. Ho seria, malgrat que l’Institut no disposi en aquest moment d’un espai, ja habilitat , per a mostrar el seu important fons. Però aquestes no són històries de la meva incumbència…

Primer, les actuacions de Titelles de Sant Marçal es limiten a la ciutat de Girona en el marc anual que abans hem assenyalat, però ben aviat, amb la construcció d’un teatret transportable de 16X8 metres, s’amplien a tota la província.

I posteriorment, adscrits a la gestió promocional d’espectacles infantils que du a terme La Tamborinada, per la resta de Catalunya. Actuen també al Festival de Cádiz i al Festival de Tàrrega.

Tot aquest seguit d’actuacions, a banda del seu valor cultural i didàctic, serveixen per a incrementar els ingressos que el T.E.I. de Sant Marçal podia aconseguir amb les seves representacions d’obres teatrals.

El trident Pep Cruz, Maite Martí i Montse Sala, va anar adquirint dia a dia, amb la praxis titellaire, una bona capacitat manipuladora. La qual es veia notablement enriquida pels recursos expressius de veu i dicció que,  com a membres del T.E.I. de Sant Marçal, ja posseïen.

De vegades, el trident  es complementava amb músics en directe, és a dir, una banda sonora en viu. O amb la col·laboració de gironins de l’àmbit de l’espectacle, com en Joan Domènech, avui productor de l’empresa teatral Bitó Produccions. O Xicu Masó, avui actor i director professional.

Un clar  objectiu de Titelles de Sant Marçal era resultar atractius no únicament per a la candidesa infantil, sinó també pels pares acompanyants que, d’entrada, potser podien arribar al teatre amb una actitud més murri i menys predisposada…

Objectiu que sempre aconseguien, en primer lloc mitjançant uns decorats molt elaborats, capaços de provocar un “Oh!” d’admiració adulta. Com per exemple, l’utilització d’un ciclorama, que il·luminat convenientment amb bombetes domèstiques podia reproduir una sortida del sol o un crepuscle.

Un altre ingredient per atrapar el públic adult era la inclusió en l’argument de petites metàfores i ironies, que sense destorbar gens l’atenció dels més petits, provocaven la rialla dels més grans.

Cosa que vindria a demostrar el gran error d’aquesta idea massa comú i del tot desnaturalitzada que vol considerar els espectacles de titelles com un divertiment només atractiu per a públic infantil.

Sovint, aquestes breus pinzellades d’humor adult incorporades pels Titelles de Sant Marçal, eren servides per un personatge comodí, susceptible de ser inclòs en qualsevol argument, que anomenaven El Presentador.

I en el seu objectiu de guanyar-se públics adults, van arribar a oferir, restringida als grans, és clar, funcions d’una adaptació iconoclasta, satírica  i pornogràfica de La caputxeta vermella

Titelles i titellaires nascuts a Girona. Pep Cruz, un gironí que, a més de prodigar-se com actor de teatre i televisió, també ha viscut amb intensitat i des de dins, el món màgic dels putxinel·lis. Els seus putxinel·lis made in Titelles de Sant Marçal.