Marionetes, titelles, nines… i lletres de cançons

El món de l’anomenada música moderna o música lleugera, tant si el contemplem en la modalitat de la cançó melòdica, com si ho fem en les dues vessants cosines germanes del rock i el pop, ens ofereix amb similar prodigalitat lletres de cançons quasi qualificables en la categoria de poemes i lletres descaradament simples i banals. Aquesta dualitat es fa ràpidament present mitjançant una comparativa ben  diàfana, per exemple entre Blowin in the Wind de Bob Dylan i Un rayo de sol de Los Diablos. O entre Ob-la-di, Ob-la-da dels Beatles i Heart Of Stone dels Rolling Stones.

Amb densitat argumental o amb superficialitat d’encefalograma 0, el tema estrella de les lletres de cançons és, a llarga distància de qualsevol altre: l’amor. O bé el seu antònim del desamor.

Imatge de Mironescopio, espectacle de A Tarumba, de Lisboa.

Les moltes lletres conreadores de desamors i desenganys, especialment aquelles que van destinades a ser parella d’una música amb harmonies de bolero, aconsegueixen veritables prodigis de síntesi per a explicar, en el breu espai d’una cançó, tota una història amb personatges protagonista i antagonista, ambdós transitant amb dolor i llàgrimes, amb seducció i abandó, amb súplica i desdeny per la narrativa d’un plantejament, un nus i un desenllaç.

Consideració apart pel destacat compromís cultural de les seves lletres, siguin o no d’amor, mereix la cançó de cantautor, des de l’anomenada Cançó Francesa amb Georges Brassens al capdavant , a l’anomenada Nova Cançó d’àmbit català, que té en Raimon el seu principal representant.

Tornant a la circumscripció del que podem entendre per “cançó moderna”, la qual hem de contemplar amb gran amplitud de perímetre…, a banda del tema principal de caire amorós, servit en un o altre dels dos brancams que acabem de descriure, les lletres de les cançons poden endinsar-se en els temes més insòlits i sorprenents.

Més enllà de la possible raresa d’un determinat tema, servint la inspiració creativa d’un lletrista, és sorprenent, justament per aquesta condició de no habitual, detectar una certa reiteració en el seu us. I no menys sorprenent constatar aquesta reiteració inscrita en un període de temps relativament curt.

Aquest podria ser el cas d’aquelles lletres de cançons que –en els anys 60 del segle passat- situen el seu argument en el món de les marionetes, els titelles, les nines. I no menys sorprenent i interessant, detectat en el desenvolupament argumental d’algunes d’aquestes lletres, el desig, l’anhel, l’esperança de veure com “l’objecte inanimat” cobra vida!

En la musicalment pròdiga dècada dels anys 60, quan Manuel Vázquez Montalbán considera que un cantant de rock pot ser més important que un filòsof; i el rock adquireix categoria de símbol contestatari per part d’una jove generació que rebutja la societat heretada dels seus pares, el cantant francès de rock-folk, Michel Polnareff , s’apunta un gran èxit de repercussió internacional cantant La poupée qui fait non

(fragment)

C’est une poupée
qui fait non, non, non, non.
Toute la journé elle fait non,
non, non, non.

Elle est tellement jolie.
Que j’en rêve la nuit.
Sans même écouter elle fait
non, non, non, non.

Pourtant je donnerais ma vie
Pour qu’elle dise oui.

En els mateixos anys, un altre francès, Christophe, situa una de les seves cançons al cim de l’acceptació del gran públic. La música  i la lletra de La marionette creuen totes les fronteres.

(fragment)

Moi je construïts des marionettes
Avec de la ficelle et du papier
Elles son jolies les marionettes!
Je vais, je vais vous les presenter!

Quan Joan Manuel Serrat enregistra el seu disc Serrat en directo, inclou en el ventall de cançons El titiritero

(fragments)

¡Allez hop!
¡Titiritero, allez hop!
De feria en feria.
Siempre risueño,
canta sus sueños
y sus miserias…

De aldea en aldea
el viento lo lleva
siguiendo el sendero.
Su patria es el mundo,
como un vagabundo
va el titiritero

France Gall, una altra veu del país veí, en aquest cas femenina, -comparable en acceptació i popularitat a les seves famoses compatriotes Francoise Hardy i Silvie Vartan- es proclama guanyadorà del FestivaL de la Cancó d’Eurovisió de l’any 1965, interpretant Poupée de cire, poupée de son. La cançó aconsegueix convertir-se en himne festiu a tot Europa i el disc de vinil, format single, que la conté, sona en tots aquells primerencs i vetustos tocadiscos de pick up, tòtem sonor de les revetlles, aniversaris i demés festes particulars de l’època. Les discoteques, llavors dites boîte, encara no formaven par de l’oci habitual de joves i adolescents.

(fragment)

Je suis une poupée de cire,
une poupée de son
Mon coeur est gravé dans mes chansons,
poupéé de cire, poupée de son
Suis-je meilleure, suis-je pire,
qu’une poupée de salon.
Je vois la vie en rose bonbon,
poupée de cire, poupée de son.

Un altre Festival de la Cançó d’Eurovisió, en aquest  cas el de l’any 1967, erigia com a guanyadora una cançó interpretada per l’anglesa Sandie Shaw, també coneguda com “la cantant dels peus nus”, pel seu costum de sortir a l’escenari desproveïda de calçat, fent així encara més llargues les seves boniques cames, exposades a la vista gràcies a la moda  de la llavors “escandalosa”  minifaldilla, recent  inventada per la dissenyadora anglesa Mari Quant.

La cançó guanyadora Marionetas en la cuerda, es situa ben aviat en els primers llocs de les llistes de vendes d’arreu del món, traduïda a diverses llengües. La mateixa Sandie Shaw va fer-ne una versió en espanyol. Versió compartida amb la cantant espanyola Karina.

(fragment)

Ay! Si tu me quisieras
lo mismo que yo.
Pero somos marionetas
bailando sin fin.
En la cuerda del amor,
en la cuerda del amor!
No sé ni donde vas…,
Ni donde me llevarás!

El grup madrileny de rock instrumental, Los Pekenikes, -un dels capdavanters de l’eclosió de conjunts musicals dels anys 60- inclou en el seu repertori la versió d’una cançó popular per excel·lència, patrimoni de totes les memòries de diverses generacions.

Tengo una muñeca vestida de azul,
Con su camisita y su canesú.
La llevé a paseo se me constipó,
la tengo en la cama con mucho dolor

En els anys 60, Sarita Montiel cantava El polichinela, una cançó cuplet antiga, però de vida perdurable, perllongada en el temps per les veus d’un bon nombre de cupletistes

(fragment)

Cata-catapum, catapum pon candela,
alza pa arriba polichinela.
Cata-catapum, catapum pon candela,
como los muñecos en el pim, pam, pum.

Hay un viejo loco que lo traigo frito
y para que baile tiro del hilito.
Y aunque se resiste sin querer saltar…,
lo hace muy contento si me oye cantar

En els anys 60, el tango Marioneta de Carlos Gardel, continuava present en el repertori d’aquells locals del barri porteño de Buenos Aires, dedicats a perpetuar i difondre un estil de cançó que ja havia esdevingut  immortal. El tango era, és i serà el ball de la parella que balla frec a frec, amarada de passió i sensualitat

(fragment)

¡Arriba, Doña Rosa!
¡Don pánfilo, ligero!
Y aquel titiritero
de voz aguardentosa
nos daba la función.
Tus ojos se extasiaban:
aquellas marionetas
saltaban y bailaban
prendiendo en tu alma inquieta
la càlida emoción.

Certa coincidència, doncs, en els anys 60, de cançons amb argument focalitzat en el món de la marioneta i el titella.

I també obres de teatre d’una època anterior, como Los títeres de cachiporra de García Lorca, però força representada en els anys 60 en l’àmbit del llavors anomenat Teatre Independent. Peça  que inclou, en la darrera escena,  una cançó que parla  de l’enterrament d’un personatge titella.

(fragment)

Vamos a enterrar
al gran ganapán,
Cristobalito borracho
que no volverá.

Ran,
rataplán,
rataplán,
rataplán,
rataplán.

Dos Cristobitas, construïts per Elena Millán. Museu del TOPIC de Tolosa.

Cristobalito en la versió particular de García Lorca, o Cristobita, o Don Cristóbal Polichinela. Diferents patronímics per a un mateix personatge que, la pàgina 60 del molt ben editat catàleg de l’exposició sobre Putxinel·li que s’està fent al Museu del TOPIC de Tolosa (Centro Internacional del Títere de Tolosa) i que es va repartir durant el recent Simpòsium sobre el món del titelles, -celebrat a l’Institut del Teatre de Barcelona i organitzat per aquesta revista- definia així :

Origen incert, documentat a partir de finals del segle XVIII.
Titella de guant. Nassut, a voltes geperut, vell, malparlat i baralladís.
Dues versions: 1 – Com Cristobita i 2 com Don Cristóbal Politxinel·la. El primer és un rebel simpàtic i xerraire, versió espanyola del napolità Pulcinella. El segon, és un vell rondinaire i irreverent que compra a la seva jove esposa.
Es va perdre com a personatge popular en els anys trenta, essent Fèlix Manlleu un dels seus darrers practicants. Actualment està essent recuperat per diverses companyies…( Libélula de Segovia, Espanya. I Paz Tatay, de Toulouse, França ).