El soroll després del simposi ‘Putxinel·li, mite, tradició i contemporaneïtat’

A hores d’ara no és cap notícia que el Simposi Putxinel·li, entre el mite, la tradició i la contemporaneïtat, inclòs en els actes del centenari de l’Institut del Teatre, va ser un èxit. Els assistents, que omplien la sala d’actes de l’IT, van participar activament en el repàs, mig antropològic, mig artístic i un punt futurista, del personatge de Pulcinella. Del seu origen a algunes de les ramificacions més importants, es va fer evident que la presència latent d’aquest personatge a tot Europa i a l’Orient Mitjà és una manifestació de radicalitat humana, d’autoconeixement individual i col·lectiu. Des de la revista Putxinel·li i també en nom propi, hem d’agrair als ponents el rigor i l’amplitud de mires.

Ponència de Bruno Leone. Foto: Jordi Parra / IT.

De la primera conferència a l’última, de Bruno Leone (Nàpols) a Karim Dakroub (Beirut), les exposicions es van convertir en un comentari crític del mapa genealògic del putxinel·li. I si Leone va situar el personatge en un context atòpic, fora del temps i de l’espai, d’altres, com Sebastià Vergés, Francisco Cornejo o Luca Ronga, van incidir en aspectes tècnics i en el seu valor patrimonial. La perspectiva sobre el teatre de titelles a la Mediterrània va quedar establerta, intervenció rere intervenció, en aquests termes; una visió de conjunt àmplia que transcendia els mateixos testimoniatges locals, concrets, de cada un dels especialistes.

Alguns dels participants al simposi (d

Qüestió de caràcter

Pulcinella neix a Nàpols i s’expandeix per tot Europa, però, segons Leone —i va ser un encert que ho digués en la primera ponència del simposi—, hi ha una veritat anterior a la història del personatge. Pulcinella respon a una pulsió humana, fa de transmissor entre el món dels vius i el dels morts. Això, que també s’ha dit manta vegada, fa que puguin aparèixer personatges equivalents en cultures tan allunyades com la maia mantenint el mateix format —màscara, titella de guant, llengüeta o màscara de veu i copresència en un mateix gravat amb sacerdots, déus i públic infantil—. Unes analogies que també es poden aplicar, segons Bruno Leone, entre algunes històries de la mitologia clàssica i la catòlica.

Visita dels ponents al Museu de les Arts Escèniques de l

Ponència de Cengiz Özek, amb Stefan Carelius (dreta). Foto: Jordi Parra / IT.

Adolfo Ayuso, en la seva ponència sobre les investigacions que du a terme per encàrrec del TOPIC de Tolosa per trobar o reconstruir les faccions de Don Cristóbal Polichinela, ho va resumir de la següent manera: “L’important no és com es diu el personatge sinó el caràcter”. I és aquest caràcter, el de la màscara que transgredeix l’ordre social, el que es troba repetit en el modern Guignol de Lió (ens en va parlar Stéphanie Lefort, del Théâtre Guignol de Lyon), en el Karagöz otomà (que va explicar Cengiz Özek) i en tants altres. És aquest caràcter el que fa que sigui una veu important en moments de crisis de valors i de canvis socials, que identifica l’individu i les seves inquietuds i el converteix en un referent col·lectiu.

Ponència d

El cas de l’aparició de Guignol és especialment significatiu, tal com ens va explicar Lefort; ho és perquè està documentat a bastament i exemplifica el valor de revulsiu que té aquest “caràcter” en la societat en moments puntuals. Tant els conferenciants com els assistents van estar d’acord a assenyalar que actualment és un d’aquests períodes de la història en què l’actitud irreverent i anti-convencions del putxinel·li pot trobar terreny abonat per fer créixer encara més les arrels. I ho demostren les dades: hi ha un nombre creixent de titellaires que recuperen l’esperit més arcaic del putxinel·li; ens ho van confirmar Rute Ribeiro i Luis Vieira, de la companyia A Tarumba de Lisboa, que, preguntats per Toni rumbau, van afirmar: “És cert que cada vegada hi ha més putxinel·listes que fan Dom Roberto”. I hi van afegir un matís interessant: “No és que hi hagi cada vegada més robertos (que també s’utilitza com a nom genèric per al teatre de titelles a Portugal), sinó més gent que treballa concretament amb Dom Roberto”.

Ponència de Luis Vieira i Rute Ribeiro. Foto: Jordi Parra / IT.

També busquen les arrels titellaires com Luca Ronga (que cerca la globalitat del personatge inspirant-se en mestres com Salvatore Gatto o el xinès Yeung Faï i que va cloure el simposi amb una actuació a la Sala Fènix de Barcelona, darrere de la Companyia Jordi Bertran i de Bruno Leone) i Eudald Ferré, a qui, a més d’escoltar la seva exposició, vam poder veure actuar al Born Centre Cultural (vegeu-ne la ressenya aquí). Tots dos van parlar de la tècnica, del ritme i de la recerca personal i teatral que han fet sobre el personatge. Els resultats, tant en un cas com en l’altre, són brillants: putxinel·lis dinàmics que apel·len directament a un coneixement primordial del gènere humà.

Ponència de Pepe Bablé. Foto: Jordi Parra / IT.

Pepe Bablé, de la Tía Norica de Cadis, i Sebastià Vergés, tercera generació de titellaires a la catalana, van equilibrar contemporaneïtat i tradició. Hereus de tradicions seculars, van parlar de tècnica, dels caràcters dels personatges —en efecte, d’aquells caràcters que es repeteixen en totes les tradicions— i de dramatúrgia. L’un i l’altre van tenir un magnífic contrapunt en l’exposició de Francisco Cornejo, professor i investigador de la Universitat de Sevilla, que va aclarir en què consistien les “máquinas reales”. Amb aquesta denominació, es coneixien els retaules o les obres de teatre de titelles a Espanya entre els segles XVII i XIX; màquines en tant que aparells escènics i reials perquè necessitaven, com qualsevol companyia d’actors, un permís de la corona. En aquest punt, les coincidències van adquirir un grau d’interès molt alt: resumint-ho molt, les màquines reals eren versions de textos teatrals del Siglo de Oro fetes amb titelles, tal com a Catalunya, a final del XIX i començament del XX —ens ho va explicar Vergés— la representació consistia en una part de drama (agafada del llibret d’alguna obra de teatre de moda) i una de comèdia (en què apareixien els personatges de la tradició putxinel·lesca). I encara més: des de final del segle XVII, tenen estretament vinculat el personatge de Polichinela.

Sebastià Vergés mostrant l

Queda en l’aire

De totes les conferències, en queda un coneixement més profund tant del caràcter putxinel·lesc global com d’alguns aspectes concrets de la seva (la nostra) història. La sensació més estesa entre els assistents al simposi era que cal repetir-lo. És necessari: en el moment actual cal reflexionar sobre el col·lectiu, sobre aquelles manifestacions artístiques, teatrals, que ens fan reconèixer com a individus, comunitat, poble, éssers humans. El teatre de titelles és un mirall excel·lent, tal com s’ha demostrat repetidament al llarg de la història i tal com van exposar els ponents de les diverses taules de Putxinel·li, mite, tradició i contemporaneïtat.

Ponència d

Projecció del documental sobre la recuperació de Barriga Verde a Galícia. Foto: Jordi Parra / IT.

Però queda molta feina per fer. Els tòpics més tronats sobre el gènere dels titelles plana sobre qualsevol programació cultural i l’acceptació social no és, ni de bon tros, generalitzada. I aquest és un altre motiu pel qual simposis d’aquesta mena, que contribueixen a la normalització dels titelles en les apostes culturals tant institucionals com privades, són necessaris. L’optimisme dels assistents i participants venia d’aquí: que se celebrés una trobada d’aquestes característiques ja és motiu de celebració; que l’aixoplugués l’Institut del Teatre pot ser el primer pas d’un reconeixement més que merescut. Jordi Font, director de l’Institut, va fer un discurs lloant els valors i la importància històrica i patrimonial del teatre de titelles; va comprometre’s a ressuscitar el desaparegut Festival Internacional de Titelles de Barcelona tan bon punt les circumstàncies econòmiques ho permetessin, assegurant que no s’havia de considerar un festival extint sinó en espera de temps millors; va parlar del pes que havia tingut el departament de Marionetes de Harry Vernon Tozer en la institució, i de la riquesa que el mateix Tozer, Didó, Anglès i altres titellaires havien donat al Museu de les Arts Escèniques en forma de patrimoni. Un discurs interessant i del qual cal apuntar-se el compromís, malgrat que la credibilitat quedés eclipsada perquè en cap moment no va esmentar l’Escola de Titelles, que forma part de l’estructura actual de l’Institut.

Taula sobre la difusió dels titelles. En primer terme, Adolfo Ayuso (revista

Ponència de Karim Dakroub. Foto: Jordi Parra / IT.

El que vam veure

No es pot tancar un resum sobre el simposi sense esmentar els espectacles als quals van assistir els ponents i alguns dels participants. El primer, un cabaret titellaire organitzat per l’Associació Casa-Taller de Marionetas de Pepe Otal, en el qual vam veure mostres de virtuosisme marionetístic (Ángel Navarro, Teatro Saco de Huesos), demostracions de frescor putxinel·lística en versió titella de fils (Marionetes Nòmades) i, entre altres propostes experimetals, els treballs mig de cos mig de teatre d’animació d’Amok i de Putxa i Julieta (Zero en Conducta). Esmento especialment Zero en Conducta i Amok perquè, a banda de referents indiscutibles dels titelles de cos com la companyia Hugo e Inés i deixebles seus com Roberto White, i abanda potser de propostes com la de la històrica companyia Mummenschanz, la barreja del teatre gestual (Amok) o de la dansa (Putxa i Julieta) amb els titelles és —o almenys m’ho sembla— un terreny encara amb moltes possibilitats per explorar.

Zero en Conducta (Putxa i Julieta). Foto: Jesús M. Atienza.

Amok. Foto: Jesús M. Atienza.

Per tancar el simposi, també vam veure un espectacle molt consolidat de la companyia Pa Sucat, amb titella de tipus català, Meravelles de l’Orient (a subratllar que era inclòs en la programació regular de titelles del Born Centre Cultural, dirigida per Toni Rumbau), La sucrera diabètica, de la Companyia Jordi Bertran, i l’exhibició de Pulcinellas de Bruno Leone i Luca Ronga. Tot plegat fa venir gana de més. Esperem que sigui la llavor de més simposis, festivals o programacions.