És a punt de començar el Simposi sobre Putxinel·li que hem organitzat des de la nostra revista, amb l’ajuda, la col·laboració i l’aixopluc del Institut del Teatre, al qual volem manifestar el nostre més sincer agraïment (dies 21, 22 i 23 de novembre, veure informació del programa aquí). A tall de presentació i per excitar les discussions sobre el tema, ens agradaria exposar alguns punts que poden ser útils durant aquests tres dies de ponències i discussions, i que prometen ser densos i carregats d’aportacions.
Kasperl. Museu de Marionetes de Lübeck.
1- Crec que el mateix títol del Simposi és encertat per definitori: Putxinel·li, considerat com un arquetip que es manifesta arreu d’Europa a través de múltiples cares, és realment un Mite (dels petits, sens dubte, que solen ser els millors), una Tradició (que cal conèixer i respectar, però també saltar-se a la torera) i una figura contemporània (que respon i satisfà les necessitats del segle actual, el XXI). Ser aquestes tres coses a la vegada li dóna una qualitat complexa i polièdrica, profundament contradictòria, i per això mateix, dotat d’una força capaç d’atraure l’atenció de públic i titellaires joves.
Mort. Museu de Marionetes de Lübeck.
2- Aquestes últimes paraules no són cap exageració: mai com ara hi havia hagut tants Professors of Punch and Judy, tants titellaires que fan els Guaratelle napolitans, tants mestres del Dom Roberto, tantes noves versions del Kasperl alemany… No totes les tradicions tenen tanta sort, això és clar, però la majoria sí. I mirant el panorama des de dalt, es por dir que de l’estat quasi bé d’extinció en el que es trobaven aquestes tradicions putxinel·lesques a Europa durant els anys setanta i principis dels vuitanta, hem passat, a començaments del segle XXI, a un estat quasi bé d’eufòria, capaç de despertar un interès nou i genuí –com si les velles figures haguessin begut totes de cop una miraculosa poiçó rejovenidora.
3- En certa manera, hi ha una lògica històrica en aquesta revifalla putxinel·lesca. Dos han estat les grans explosions emergents de la nostra figura: el Renaixement i les grans revolucions burgeses de finals del XVIII i del segle XIX. En el Renaixement, a través de la Comedia de l’Art, irromp la màscara llibertària, emmarcada encara en les estretors de la societat aristocràtica (són servents que se’n fumen dels seus senyors). Després de la Revolució Francesa, l’individualisme llibertari augmenta de grau i canvia de context, empès per l’extraordinària energia deslliurada per la caiguda de l’Antic Règim. Neix Guignol i neixen també molts altres personatges que s’identifiquen amb les nacions que els acullen. Avui, és obvi que ens trobem en una època de canvis rotunds, marcada per un individualisme encara més exacerbat, emmarcat per les revolucions tecnològiques de la comunicació i en un nou context les característiques del qual són la seva radical manca de referents: el “tot és possible” adquireix unes dimensions impensables per a bé i per a mal: utopies optimistes de futur, pessimistes abismes apocalíptics. Una època, la nostra, que també es manifesta per la inusitada energia emesa i que, lògicament, transforma els vells arquetips llibertaris mentre genera les noves figures mitològiques que li són propícies.
Diable. Museu de Marionetes de Lübeck.
4- És en aquest context de canvi d’època, de noves emergències simbòliques i de transformació radical de la societat i dels seus referents, que els Putxinel·lis europeus, nous i vells, pugnen per sobreviure els uns, per transformar-se els altres, i per emergir els que encara no hi són. Una temàtica apassionant que té a veure amb la creativitat, la sociologia dels canvis d’època i la “llibertat mitològica” (signe propi del nostre temps: tot és possible en la nostra inventiva i recreació mítica).
Titella del Museu de Marionetes de Lübeck.
Convidem als lectors i als inscrits al Simposi a pensar i a debatre sobre aquestes qüestions, tot esperant que la trobada sigui tan apassionant com ho és l’època que ens ha tocat viure.
