“A Taula!”, de Xesco Quadras, de la companyia Peus de Porc

Va ser interessant aquest 10 de novembre assistir a l’espectacle que acaba d’estrenar en Xesco Quadras, de la companyia Peus de Porc, al Teatre Akadèmia. No només per l’espectacle en si, que tenia moltes ganes de veure, sinó també per conèixer aquest teatre que ja fa temps que funciona a la cartellera de Barcelona, però que aquest any per primera vegada ha decidit programar espectacles familiars, amb un èmfasi especial per als titelles.

Per qui no el coneix, s’ha de dir que és una sala còmoda i agradable, d’unes dimensions òptimes per als artistes -amb molt espai per al desplegament escènic -, un teatre dels que ofereixen perspectives de “primera fila”, és a dir, de proximitat garantida. Molt ben equipada pel que fa a la tècnica, la Akadèmia és un lloc encara per descobrir, en el qual s’hi poden fer un munt de coses. La seva obertura envers les disciplines més relacionades amb el teatre visual és una excel·lent notícia per al sector.

Toca, però, parlar del contingut i en aquest cas, del treball d’un titellaire que també és inventor amb vocació d’enginyeria escènica, una figura insòlita i heterodoxa que encaixa amb una tendència molt rica i definida a casa nostra: la dels artistes de gran inventiva que treballen el llenguatge del teatre visual des de les màquines, l’electrònica i altres elements tecnològics de tota mena. No en va el mateix Xesco Quadras treballa molt sovint amb l’equip de l’Antigua y Barbuda, de Jordà Ferrer, inventor d’unes poderosíssimes màquines que fan les coses més increïbles i insospitades.

Xesco Quadras i l’ogre.

En aquest cas, el titellaire inventor s’ha volgut centrar en un espectacle de sala per a un únic manipulador, tot un repte al qual s’ha volgut enfrontar amb una història senzilla d’un ogre que tot i sent dolent, no ho acaba de ser del tot. L’altre protagonista és un nen que apareix un dia per atzar a la casa de l’ogre i que gràcies a la seva innocència i ingenuïtat, acabarà conquerint el cor del aparentment ferotge i famolenc ésser monstruós.

La tècnica utilitzada per en Xesco Quadras és la del manipulador a la vista amb titelles sobre taula. I així comença la funció, fins que ben aviat te n’adones que allà hi ha gat amagat i que, en paral·lel a aquest registre, n’hi ha un altre del tot sorprenent: el determinat per la en aparença sòlida taula, que quan menys t’ho esperes, comença a moure’s, a parlar, o més ben dit, a cantar. La casa de l’ogre es converteix de sobte en un verdader personatge múltiple: la xemeneia és una boca que s’obra i es torça amb inspiració vocàlica, la nevera mou les seves portes com si fossin boques, i el mateix passa amb la porteta del forn de la cuina. L’escenografia sencera pren vida d’una forma meravellosa, i el públic es queda bocabadat veient aquella transmutació màgica del mobiliari de l’ogre.

S’ha de dir que l’efecte és impactant i que aconsegueix trencar la línia de la manipulació sobre taula, en dotar-la d’una profunditat impensable. S’hi suma la projecció d’unes imatges de vídeo que semblen sortides de l’inconscient despert de l’ogre: imatges d’animació que donen un tercer nivell de capes superposades a l’espectacle. El personatge principal queda d’aquesta manera molt enriquit en virtut d’un tractament dramatúrgic de gran volada i tècnicament complex, malgrat el públic ho vegi tot molt senzill.

Però la cosa no s’atura aquí. En un moment donat, hi ha un canvi d’escena: l’ogre surt de casa i se’n va a buscar el nen. I sobtats veiem com tot el terra dels titelles, que fins ara representava l’interior de la casa, es regira sobre si mateix trossejat en quatre parts i esdevé un paisatge exterior nevat.

De nou ens sentim transportats vers una nova dimensió, amb neu inclosa que cau del cel negre del teatre -d’una màquina de fer neu que sembla un coet a punt de sortir disparat- i els personatges esdevenen figuretes petites que es mouen amb tiges: un divertit llop a qui l’ogre obliga a reparar les seves malifetes, i un drac menjador de princeses que treu el nas d’una cova iglú.

L’obra retorna a la casa de l’ogre i s’encarrila vers un final feliç, com no podria ser d’una altra manera. En menys d’una hora, el titellaire Xavier Quadras ha sorprès i  ha fet somiar a nens i adults amb un ús intel·ligent dels enginyosos trucs d’animació i dels canvis escènics desplegats. Un treball d’una gran ambició tècnica molt ben resolta i que mostra les seves ganes d’anar més enllà de les simples posades en escena de recursos limitats.

Amb aquest espectacle, Xesco Quadras obre noves portes al teatre de titelles, en explorar un ús valent i imaginatiu de l’animació mecànica de l’escenografia. Per a ell no n’hi ha prou en manipular titelles: el decorat també ha de ser subjecte d’acció escènica. Un passos que sens dubte portaran a aquest inventor-titellaire a noves propostes que no trigaran a enlluernar-nos. Temps al temps…

Fitxa artística de l’espectacle:
Titellaire: Xesco Quadras Roca.
Director: Jordi Farrés Divu.
Construcció titelles: Cia. Anita Maravillas.
Construcció escenografia: Xesco Quadras.
Creació pel·lícula NIC: Olga Molina Jiménez.
Assessorament Escenogràfic: Antigua&Barbuda.
Música: Josep Seguí Mata.
Vestuari: Iluminada Sancho.
Automatismes: Enric Roca Parpal.
Disseny gràfic: Olga Molina Jiménez.
Producció: Associació d’espectacles Oixque.
Disseny llums – Oscar De Paz
Tècnic – Gerard Tubau