De la visita realitzada a Istanbul durant el mes de maig d’enguany (veure articles a Titeresante aquí), em quedava parlar a Putxinel·li del Museu de la Innocència, comentat ja amb anterioritat a Titeresante (veure article) “d’oïdes”, i que ara vaig poder visitar amb la delectació de la presència física en l’últim dia de la meva estada a la ciutat del Bòsfor.
Edifici on es troba el Museu de La Innocència
He de dir que si la meva intuïció m’indicava el gran interès que podia tenir un museu d’aquestes característiques, veure-ho en la realitat va desbordar totes les meves expectatives cap amunt, de manera que vaig quedar admirat i gairebé esglaiat, sobretot en comprendre afligit que calia més temps i més visites per arribar a gaudir-lo de debò.
S’imposa aquí una reflexió sobre els museus: la idea que mai una primera i única visita pot satisfer plenament al visitant. Una llei que conec molt bé però de la que solc ser víctima per distracció o per imperatius horaris, tal com em va passar en aquest cas. Conscient del fenomen, vaig voler posar-hi remei comprant el catàleg, com qui diu: “allò que no hagi captat a la primera visita, ho captaré amb el catàleg”. ¡Fal·laç il·lusió! Va ser just el contrari: tenir a les mans el bell llibre ple d’imatges i amb els textos d’Orahn Pamuk, mentre em trobava ja a l’avió de tornada a Barcelona, em va anar desvetllant fins a quin punt la meva primera visita havia estat un simple passeig, un cop d’ull fet gairebé a vol d’ocell, una lleu i fugaç pinzellada de la percepció, la qual, però, em va permetre entreveure el profund significat del tan elogiós com absurd afany del Premi Nobel de voler atrapar el temps de la seva joventut en un museu.
Atrapar el temps. Sabem que amb les mans és impossible. Ni amb el viure. L’escriptura ho permet una mica, però sense sortir de la imaginació. El temps viscut es recupera però com el fum que va ser i segueix sent. Per això els fumadors de pipa -i els d’havans- solen utilitzar els seus artefactes fumadors per “repensar o reviure els altres temps”: els fums del temps es projecten sobre els del tabac, i d’aquesta intersecció sorgeixen algunes imatges, que els experts saben enfocar a voluntat. Però el Temps segueix sense deixar-se tocar. Per a això cal una escriptura tàctil, que les mans puguin agafar, tocar i sentir: com el llenguatge dels objectes.
Tal és la conclusió a la qual sembla haver arribat Orhan Pamuk, quan va imaginar el seu Museu de la Innocència. Els objectes guarden encapsulats els secrets del temps viscut: objectes que van estar allí, que van ser testimonis muts i sords del que ha passat, però que es van deixar amarar del Temps que els bressolava en l’espai. Quan els toquem, les nostres terminals sensibles capten aquesta substància invisible i dúctil però enganxosa en què “certes dades”, com llavors invisibles de la seva època, germinen amb el pas dels anys. Els objectes es carreguen així de “temps” i dels atributs associats a la nostra subjectivitat, i es converteixen en una altra cosa d’allò que són. A aquesta substància del temps la podem anomenar Memòria, però és només una de les seves denominacions, una de les seves “capes”. La memòria refereix sempre a alguna cosa passada, morta, caduca, però els objectes segueixen aquí, i la substància que captem és “temps present sensible”, és a dir, substància viva. Reviure no és doncs repassar el “caduc”, el que “mort està”, sinó viure de veritat el que es va viure en el seu dia, i per això, viure-ho d’una altra manera, des dels dos temps que se superposen en l’actual present.
D’aquí que una primera i apurada visita del museu em deixés insatisfet: vaig veure els objectes com peces agrupades d’un exercici de fixar la memòria d’una època, però no vaig tenir el “temps” suficient per viure l’experiència des del present perceptiu de la visita . És clar que per viure’l de veritat, seria bo tocar els objectes amb les mans, com a mínim algun d’ells, cosa sens dubte impossible. Això és el que va fer el seu autor, Orhan Pamuk, en recollir-los de les botigues de col·leccionistes, d’antiquaris o de drapaires, o del mateix carrer, o dels racons oblidats de casa seva, per després compondre amb ells els 74 quadres que configuren el museu. Diguem que tan important va ser el procés d’elaboració de les composicions, com l’acabat final dels “quadres” o “caixes”. Nosaltres, els visitants, hem d’acontentar-nos amb el segon procés, complint amb els nostres papers de “voyeurs”, els que paguen una entrada per veure el “temps” emmarcat o tancat en caixes. No està gens malament … Un temps viscut i “reviscut” per l’autor, i que se’ns ofereix com càpsules visuals -amb afegits sonors i imatges en moviment-.
Caixa 47: La Mort del Meu Pare. Foto de Masumiyet Müzesi.
És en aquest punt quan entra l’element teatral: en efecte, el Museu de la Innocència d’Orhan Pamuk és per a mi un estrany teatre en què es representa una única obra marcada per un mateix tema i concepte: el Temps. Però en aquest teatre, qui s’ha de moure és l’espectador, recorrent els tres pisos de l’estret edifici fins arribar a l’anomenada Penthouse, des d’on, en mirar avall, veiem l’espiral del Temps que ens ha transportat sense nosaltres saber-ho. Les escenes d’aquest teatre són 74 caixes fixes, quadres els personatges estàtics dels quals són els diferents objectes que els componen, en unes combinacions on participen tot tipus d’estris la majoria d’una època concreta, la dels anys seixanta i setanta a Istanbul. Quadres, doncs, de la classe alta i mitjana turca, en què s’escenifica una extensa varietat de “qualitats” del Temps: matisos, moments, sensacions, nostàlgies, pors, ràbies, decepcions, luxes, oripells, il·lusions, buits, edificis, sirenes de vaixell …
Però és el component teatral que ens proposa la visita, amb les seves 74 caixes escèniques estàtiques, el que converteix el recorregut del Museu en una vivència catàrtica del temps, com ho és qualsevol veritable vivència del teatre: la que es deriva de la projecció activa de l’espectador, per donar vida i sentit amb la imaginació al que s’està veient (en aquest sentit, pur teatre de titelles). Llegim així a la nostra manera els objectes, les dobles significacions ja ens vénen suggerides per les composicions de cada caixa, però només suggerides, perquè nosaltres hi poguem afegir d’altres diferents de la nostra pròpia collita, situant-nos com a subjectivitat perceptiva i vivencial en el centre de cada quadre. El Temps ens parla llavors directament a cada un de nosaltres a través de les configuracions objectuals. Les paraules que utilitza el Temps són els espais buits que hi ha entre els objectes, ja que es tracta d’un personatge que mai es deixa aprehendre, com és ben sabut. Però perquè parlin aquests buits, les arquitectures han de ser poderoses, i els objectes “estar ben carregats”. Una simple pinzellada conceptual ens suggereix fugaços camps semàntics d’experiència en el títol de cada caixa: “Què és això?”, “Colònia”, “Vulgars Distraccions”, “La Casa Buida”, “Al Funeral”, “Tómbola”, “Llibres Trencats”…
Cal dir que Orhan Pamuk se’ns revela com un veritable artista plàstic amb aquestes 74 composicions, que no obstant això tenen la gran virtut de no voler ser cap obra d’art, sinó simples escenaris per les seves escenes d’objectes … Barroc i sintètic alhora, elegant i poètic, subtil i irònic, popular i burgès, humil i emfàtic, molts són els adjectius que podríem utilitzar per qualificar aquest teatre laic i humil del Museu de la Innocència, però que s’atreveix a posar en escena el Gran Tema: això tan inaprehensible i tan fugaç com estable i transcendental que hem anomenat Temps.
