El fascinant món de Teia Moner

Si una cosa ens està desvelant el programa La Revolta dels Titelles, és la riquesa i la complexitat de l’ecosistema titellaire de Catalunya, de manera que voler-lo abastar en la seva totalitat és pràcticament impossible. I no només per la quantitat, sinó per la gran diversitat de personatges, de formacions i de propostes que amb els anys no ha fet més que créixer. Un univers en el que brillen col·lectius i grups de gran empenta, i també un munt d’estrelles solitàries que guspiregen en el firmament titellaire de Catalunya. Teia Moner és sens dubte una de les estrelles que més brilla en solitari, amb una intensitat que ve determinada per una trajectòria sòlida, nítida i continuada, i sobretot per la riquesa cromàtica del seu quefer titellaire, d’una tal varietat d’angles, que converteix la seva figura en una esclatant potència creadora, dotada d’una fascinant complexitat.

Teia Moner. Foto de Jesús Atienza.

Ens ho diu en un moment de l’entrevista, quan afirma que avui, els principals òrgans que hem de desenvolupar són els de la creativitat: per adaptar-nos al món canviant dels nostres dies, i per satisfer aquesta necessitat tan actual de inventar-nos constantment. Uns òrgans que ella ha desenvolupat sempre amb una passió i una valentia ben genuïnes.

– Per a mi, un titella és una prolongació de l’ànima del titellaire, i que serveix per comunicar-nos.

Sobre aquest simple punt de partida, Teia Moner ha bastit el seu món en el que, en efecte, els titelles són uns útils i meravellosos instruments per a la comunicació artística, terapèutica, personal i emocional.

– Tot va començar quan un dia, en passar per la Plaça del Pi, vaig veure a uns titellaires que movien marionetes. M’hi vaig aturar, vaig parlar amb ells, i en adonar-se de que tenia una certa experiència en teatre, em van fitxar de seguida per fer el paper de narradora.

Escena de Minimal Magic.

Eren aquells temps tan especials de finals dels setanta, quan es va viure una verdadera explosió de vitalitat creadora al carrer. Aquells artistes eren el grup Els Farsants, compostos pels dos titellaires de la Fira Fantàstica, en Toni Zafra i un músic, en Jordi Bertran. És així com es veu de sobte immersa en un col·lectiu on tots feien de tot: ella comença a construir titelles, a manipular, però també a fer de clown i de narradora.

– Haig de dir que sempre m’han interessat les arts del circ i del carrer. De petita vaig fer teatre amateur i, com la majoria dels actors del nostre país, els Pastorets foren una de les meves primeres aules d’interpretació. Vaig fer una mica de trapezi, malabars, mim, clown, tocava la guitarra i al final, vaig acabar fent també titelles. Des de sempre que m’ha interessat barrejar disciplines i llenguatges. També tinc formació de mestre i es pot dir que en la meva vida l’ensenyament a l’Escola Pública i els titelles han estat les meves dues dedicacions més constants.

Teia Moner en Galaxis.

De la Plaça del Pi sortien funcions per actuar per tot Catalunya i a poc a poc coneix les mels i les ganes d’esdevenir una professional dels titelles. Però ben aviat, cap a mitjans dels vuitanta, sent la necessitat de canviar d’aires i de treballar amb més llibertat. Conjuntament amb Marta Alemany formen la companyia Nessum Dorma amb la que creen l’espectacle Ninotàrium que els hi obre les portes dels festivals d’Europa. Espectacle de cabaret per adults i sense paraules, estableix un abans i un després en la seva carrera. Succeeix Con Quijote hemos topado, un espectacle inspirat en l’obra de Cervantes que barrejava el teatre d’ombres amb uns titelles de manipulació Bunraku. La seva ànsia per combinar tècniques i llenguatges comença ja a imposar-se en el seu estil.

La seva personalitat forta i una energia creadora amb els motors sempre encesos, la condueixen a voler treballar en solitari. És el 1992 quan crea un espectacle de cabaret inspirat en els dibuixos d’animals fantàstics del genial il·lustrador francès Grandville, amb uns titelles grans també de tècnica Bunraku per a la manipulació. A partir d’aquí, neix la companyia Teia Moner, que s’obre camí amb una empenta insòlita i irrefrenable. Compta de seguida amb un complement ideal, sempre situat en un segon pla (“cherchez l’homme”…): en Miquel Espinosa, actor, mim, tècnic i creador de so amb una llarga experiència al seu darrera, es converteix en la seva ombra que la dirigeix, l’aconsella, la il·lumina i li fa unes excel·lents bandes sonores. “Com a mínim, el 50% de tota la meva feina es deu a la creativitat i la mestria d’en Miquel Espinosa, un gran home que està al meu costat”.

Miquel Espinosa i Teia Moner. Foto Jesús Atienza.

La seva gana de coneixements i de tastar els múltiples aspectes del seu ofici no té parió. Diu:

– Als meus espectacles sempre he fet el que he sentit a cada moment. A vegades he volgut fer coses per a nens petits, a vegades per a joves, i d’altres per a adults. I em passa el mateix amb les temàtiques i les tècniques que m’interessa utilitzar, sempre en funció de les necessitats i de les ganes de cada moment de la meva vida. Per exemple, una vegada vaig voler fer un receptari de cuina. M’ho va suggerir el viu interès que tenia la meva filla per cuinar. I la veritat és que va sortir un espectacle divertidíssim i molt útil per a les famílies. En una altra ocasió va ser el tema ètnic, amb uns Contes Tel·lúrics que mostraven diferents tradicions fetes amb diferents tècniques de manipulació.

Una envejable llibertat que l’ha dut a treballar en molts diversos camps, amb un gran domini i serenitat en tots ells.

– Un altre aspecte que m’ha interessat és introduir els clàssics als nens. Vaig fer un “Somni d’una Nit d’Estiu” que pretenia presentar la famosa obra de Shakespeare al públic infantil, cosa que crec vaig aconseguir com la resposta de la meva filla em confirmava.

De tant en tant, hi ha sacsejades importants, com és l’entrada a la seva vida d’una disciplina que la captiva: la màgia.

– Va ser arran d’un taller amb el Màgic Andreu. En acabar el curs, cadascú havia de fer una petita escenificació. Com que jo sóc titellaire, se’m va ocórrer que fossin uns titelles de guant els que fessin la sessió de màgia. El resultat va entusiasmar al meu petit públic del taller, i això m’animà a plantejar-me la possibilitat de muntar un espectacle en aquesta línia. Així va sortir Minimal Magic, sense paraules, i tota una dedicació a aquest art que m’ha dut a organitzar l’únic festival al món de dones màgiques: el Festival Internacional de Dames Màgiques “Dama” que se sol celebrar el juliol de cada any a Terrassa. La vuitena edició serà el desembre d’aquest any 2013.

Escena de Minimal Magic.

L’altra disciplina a la que també s’hi ha acostat és la dansa. La raó és que la seva filla, Cristina Bertran Moner, és, entre altres coses, ballarina i això la va conduir a dirigir l’espectacle Embrossa’t, dedicat al poeta Joan Brossa. La direcció de Teia Moner hi va posar un ritme visual en el que els titelles, els objectes, les ombres i la màgia intervenen conjuntament amb la dansa, en un espectacle que la mateixa Fundació Brossa ha agafat com propi, per acompanyar les seves exposicions (veure aquí article dedicat a aquest espectacle a Putxinel·li).

– En aquests moments estem preparant un nou espectacle de dansa dedicat al món d’Alexandre Calder, que es dirà Mòbilus. Em fascina aquesta barreja de llenguatges i crec que la meva experiència em permet aportar bones idees per a dirigir-lo.

Idees clares i una creativitat que amb els anys sembla que ragi cada vegada amb més ímpetu. Això li dóna unes molt bones aptituds per a la direcció, una vessant de la seva feina que em consta li agrada conrear.

– També el món del circ m’ha fascinat sempre. I aquí va ocórrer el mateix que amb la màgia: vaig decidir anar del gran al més petit, i què hi ha en el circ de més petit que les puces? Una tradició per altra part molt antiga, ja que se sap de circs de puces de l’època medieval i molt especialment a partir del 1800. Puces Cirkus Moner és el nom del meu circ de puces, i haig de dir que n’estic molt contenta. No només pels resultats que està obtenint, boníssims, sinó també perquè em permet tenir una gran companyia amb un cost mínim, ja que el manteniment de les puces surt molt bé de preu, pràcticament a un cost quasi zero. I això que totes provenen d’un viver d’Anglaterra, que és on millor s’ha conservat aquesta tradició. Les que jo utilitzo són totes femelles: no es tracta de cap prejudici sinó que ho faig perquè em resulten molt més disciplinades i aguanten millor l’escenari. Cada puça té el nom d’una gran artista de circ que va existir de veritat: per exemple, la gran funambulista Maria Spelterini d’ Itàlia, la puça bala Senyoreta Zazel descendent d’una puça de la English Armada, la Puçabus Montserrat, catalana i medalla olímpica en salt de trampolí, les Madames Angelites que són meravelloses acròbates argentines, la puça escapista Dorothy Dietrich de Pennsylvania.EE UU, parenta del gran Houdini, i la més forçuda de totes, la Polly Fairclauh d’Irlanda.

El Puces Cirkus Moner.

L’altra gran vessant de la feina de Teia Moner té a veure amb la seva condició de mestre: l’aplicació dels titelles com un instrument per a la teràpia. Tot va començar quan el 2006 va obtenir una Llicència d’Estudi atorgada pel Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya per a investigar el món de la Teràpia i els Titelles.

– Vaig adonar-me de la gran utilitat que poden tenir els titelles per encarar-se en molts dels problemes terapèutics que ens trobem a les escoles. Durant un any vaig fer les meves indagacions i vaig veure també que era un camp molt poc treballat a casa nostre, a diferència de França, on existeix un important moviment anomenat Thérapie et Marionnettes. Això m’animà a prosseguir en aquesta recerca, a practicar amb els meus alumnes. He pogut veure com els titelles ajuden a desbloquejar emocionalment a molts nens amb greus problemes d’expressió i de comunicació. Està ja comprovadíssim com un nen –i un adult– autista pot arribar a sortir del seu aïllament i mutisme a partir de relacionar-se amb un titella. La Universitat de Barcelona, molt interessada en el tema, em va encarregar d’organitzar unes jornades bianuals sobre Teràpia i Titelles. L’última trobada va ser el 2012 sobre el tema de les emocions (veure aquí article a Putxinel·li) i la propera serà el 2014 dedicada a Titelles i Creativitat. També és propi que a cada festival de Charleville-Mézières es faci un congrés internacional sobre la matèria. El proper serà aquest setembre de 2013.

Ferran Baile, que assisteix en qualitat d’entrevistador en la sessió d’enregistrament per a La Revolta dels Titelles, li pregunta com veu el moment actual dels titelles.

– Francament bo. Me n’adono que hi ha unes noves generacions que saben molt bé el que volen i que treballen amb una gran energia i una creativitat envejable. Avui, veig que hi ha una tendència més natural a barrejar les disciplines. Abans els que feien guant o fil no saltaven fàcilment d’un llenguatge a l’altre. Avui sembla que aquesta tendència ha canviat i tothom fa de tot. Això m’agrada molt, perquè jo sempre he seguit aquesta manera d’actuar i, per tant, m’hi sento molt a prop. Crec que el directe mai desapareixerà i que, a l’inrevés, tindrà cada vegada més predicació. L’empatx de virtualitat ens porta a voler tocar les coses amb les pròpies mans i a voler-les veure amb les tres dimensions de la realitat. El futur dels titelles està ben assegurat i el veig extraordinari.

Teia Moner i Miquel Espinosa amb Ferran Baile i Sac-Nicté García de La Revolta dels Titelles. Foto Jesús Atienza.

– Respecte a la gran presència de dones titellaires, ho veig com un procés normal d’autonomia que les dones hem assolit els últims anys. No veig masses diferències entre el que fan els homes i el que fem nosaltres. Crec que el gènere importa poc en els resultats. No és el cas de la Màgia, on me n’he adonat que les dones acostumen a obrir-se més a altres llenguatges i experiències artístiques, dotades d’una llibertat superior.  Per exemple, saben molt més com utilitzar el vestuari, els pentinats, o a vegades combinen els trucs amb números de circ, de dansa o de teatre gestual. Ho he pogut comprovar en el meu festival de Dames Màgiques.

Podríem estar hores xerrant amb la Teia. La seva vitalitat i el seu interès per qualsevol disciplina artística la converteix en una mena de remolí d’energia creadora que gira sense parar. Els anys i l’experiència, lluny d’apaivagar-la, sembla que li han donat més corda i amplitud de mires: embolicada en mil projectes engrescadors, no para de col·laborar amb els uns i amb els altres, denotant una gran generositat i una insòlita obertura mental i emocional. No és d’estranyar que cada vegada més grups i artistes de diferents procedències vulguin treballar amb ella. Una dama titellaire imprescindible en el nou i dinàmic ecosistema titellaire de Catalunya.