S’ha estrenat aquesta setmana el nou espectacle d’Eugenio Navarro, el titellaire resident i director de La Puntual, el petit teatre de titelles del carrer Allada Vermell. Una obra d’ombres gens convencional basada en la tècnica del retroprojector, que mai havia experimentat el veterà titellaire, amb una peculiaritat però important: l’aparell està a la vista del públic i el manipulador-narrador-intèrpret també.
Però hem començat parlant de tècnica, quan el més important de l’obra és la temàtica i la manera com s’explica la Guerra de Troia. Tot un repte majúscul que ha obligat als seus autors (l’Eugenio Navarro, idea original i interpretació, i Raquel Loscos, encarregada de la dramatúrgia, del text i de la direcció) a realitzar un impressionant i molt reeixit exercici de síntesi que a més havia de ser amè, divertit, lleuger i d’una concisió extrema. En aquest sentit, l’obra és d’una extraordinària eficàcia, amb un ritme molt ben tramat de la història i, el que potser és encara més important, amb una gran veritat tant icònica com històrica -aquesta darrera convenientment inventada, com és propi i necessari en aquests casos.
Cal aquí parlar de les siluetes, totes extretes o inspirades de figures pintades en vasos i ceràmica de l’antiga Grècia -una feina preciosista i rigorosa feta per Jordina Salvany, que coneix molt bé el llenguatge de les ombres com a dibuixant i dissenyadora de personatges (va participar sempre en els primers muntatges de teatre d’ombres de La Fanfarra)- i de l’assessorament històric, ni que sigui de molt lluny, rebut per dues eminències de luxe (Jaume Pòrtulas i Maite Clavo, els dos professor de Filologia Grega a la Universitat de Barcelona), un detall que es nota en l’espectacle, sobretot per la decisió d’haver mantingut molt ben identificats als principals déus protagonistes de la Guerra de Troia. La veritat és que dóna gust sentir a les deesses competir entre elles pels favors d’un mortal, i veure com el seu despit es tradueix en un dels setges més sonats de la història. Pel que fa als demés personatges que intervenen en l’obra, preferim callar-nos per no avançar esdeveniments, ja que les sorpreses són majúscules.
Tornem a la tècnica: Navarro interpreta aquí el paper d’un avi que explica a la seva neta (un titella de guant que juga amb un cavall) la vella història de la Ilíada, ben adaptada a la mentalitat de la nena, amb el recurs d’unes siluetes planes que va posant damunt d’un retroprojector, el qual està enfocat a una cortina negra que hi ha al fons del teatre. D’aquesta manera, les imatges que l’avi fa visibles per a la neta es transmeten també al públic, el qual està sempre molt present, de manera que fins i tot participa en l’acció escènica en alguns moments. Però el més divertit és com s’explica la història i es diu el text. Es pot dir aquí que l’espectacle és pur Eugenio Navarro, amb els seus clàssics tocs d’ironia tranquil·la i de girs de veu hilarants: pels petits és una delícia, i pels grans, un magnífic divertiment.
Per cert, que l’avi es diu Rinaldo, nom del personatge que ha protagonitzat la majoria dels últims espectacles de Navarro. En encarnar-se aquí directament en el manipulador, sense passar per cap titella, es pot dir que el cicle s’ha tancat i que l’alter ego que sempre ha estat en Rinaldo del titellaire anglo-canari, aquí queda íntimament associat a ell, ja sense intermediaris. Aquest punt és clau, crec, per explicar la comoditat que mostra el manipulador amb les seves “veus”, en estar la principal d’elles, la d’en Rinaldo, tan orgànicament encaixada.
Potser quedaria parlar del treball de la dramaturga i directora, Raquel Loscos, que ha fet una feina molt bona, com hem dit abans, ja que no és gens fàcil dirigir a un gat vell dels titelles com és l’Eugenio, i més en una obra que és densa i complicada, però que gràcies al text i al citat procés de síntesi, flueix com amb vaselina. Un equip de producció (al qual hem d’incloure a una sempre acertadíssima Àgueda Miguel, encarregada del vestuari), que el dia de l’estrena traspuava entusiasme i dosis de gran alegria, ben recolzats per un públic que va obsequiar als artistes amb llargs i sincers aplaudiments. Felicitats!
Totes les fotografies d’aquest article són de Ginebra Vall.
