Són moltes les mirades titellaires que ens ofereix l’actualitat. I no és fàcil, per no dir impossible, abastar una certa totalitat capaç de satisfer la gana i les necessitats de molts. D’aquí la dificultat -assumida- del nostre afany: un estímul que es converteix en repte. I és que el món en què vivim està marcat pel signe de la Multiplicitat: qui pretengui abastar-ho tot, o acaba boig o esclau de l’efímer. En certa manera, ja ho estem tots en aquest estat: bojos o serfs humiliats pels horaris i els imperatius d’allò que importa (els diners, és clar!). La tan corejada crisi no fa més que doblegar-nos encara una miqueta més, perquè ningú arribi a pensar que fora del vil metall hi ha altres coses.
Botiga Botiga de làmpades al Gran Bazar de Istanbul.
I, no obstant això, els qui ens dediquem als titelles, per regla general, patim aquesta curiosa patologia del qui vol guanyar-se la vida fent el que li dóna la gana. Quina contradicció en temps de crisi! Al final, acabem posant més hores que qualsevol esclau del treball, ho sabem de sobres, però, en tot cas, sempre podem pensar que ningú ens ho ordena … Il·lusions o no, allò que importa són els resultats. I aquí és on guanyem força la batalla: les creacions actuals en el camp dels titelles i d’aquest ampli sector que alguns anomenen teatre visual o teatre de la imatge o teatre de l’animació o teatre d’objectes, són esplèndits, incontinents (n’hi ha cada vegada més) i desperten la sorpresa de profans i entesos.
Textures. Foto de Rebecca Simpson.
Aquí estan els Festivals per donar-ne fe. Ho hem vist a Lisboa (veure les entrades referents al FIMFA), a Istanbul (clicar aquí), a Verona amb la Fura dels Baus (impressionants ninots robotitzats, veure aquí), i ara ho veuran els qui vagin al Festival d’Avignon. Per als interessats, recordar que el setembre toca aquest any festival a Charleville-Mézières (és bianual), amb un programa capaç de saciar l’espectador més afamat i llaminer.
De la multiplicitat abans apuntada, des de Putxinel·li anem al particular. Més que pescar, optem. I amb l’elecció i l’arbitri resolutiu, definim marcs i plantegem espais de joc. Que siguin oberts i connectats a l’ample món és la nostra intenció -i el repte assumit. Però sense que el virus disgregador de la marea globalitzant arruïni les neurones de ningú.
