Vam poder veure al Tantarantana Teatre, dins del Mini-Grec que aquests dies transcorre a Barcelona, amb molts espectacles als diferents teatres de la ciutat, l’obra “El Petit Circ” de la Companyia Mercè Framis, a partir d’una dramatúrgia signada per Jordi Teixidó, Margarida Carbonell i la mateixa Mercè Framis, la qual s’encarrega també de la direcció.
Es tracta d’un espectacle de teatre d’ombres –especialitat de la companyia, de la que ja n’hem parlat en altres ocasions (veure aquí)– dirigit a un públic de nens realment petits, és a dir a partir de dos anys, una edat ben difícil de satisfer i que demana obres molt ben pensades i una llarga experiència en aquests dominis per part dels executants. Podem dir que tant Mercè Framis com Marga Carbonell, encarregades les dues de manipular les siluetes i les formes visuals proposades, se n’han sortit molt bé, en crear una obra senzilla per exigències del guió, però alhora sofisticada pel que fa a la creació plàstica i visual, amb tota una presentació d’una gran elegància i vistositat que s’aconsegueix amb la tècnica del retroprojector i una pantalla en forma de cercle, reproduint l’espai circular del circ sobre el qual es basa tot l’espectacle.
Pels espectadors adults, donava gust deixar-se portar i entretenir-se en les diverses imatges de colors i formes canviants que apareixien en la pantalla rodona, amb alguns moments realment bells, com la seqüència dels cercles que es superposen crec que a partir d’una cançó, configurant tota una realitat caleidoscòpica que es feia però amb les mans de les manipuladores.
Hauríem de preguntar als nens més petits –feina que no vaig poder acomplir– per saber com els hi entrava la història dels diferents números de circ presentats per una pallassa amb un nas que li canviava de color, però per l’atenció que vaig observar en el públic i l’embadaliment dels pares molt atents a les reaccions dels seus petits, crec que l’encaix perceptiu va ser molt reeixit i que tots en van sortir plenament satisfets. I és que, com deia al principi, no és gens fàcil fer teatre per a públics d’edat tan petita. Per als qui no ho som, aquestes obres es converteixen en un doble espectacle: el dels intèrprets a la pantalla i el dels menuts a la sala, que entomen amb ulls de sorpresa coses que veuen per primera vegada. En aquest sentit, puc dir que els adults vam gaudir d’allò més, gràcies a l’atmosfera de profunda innocència i ingenuïtat que regnava a la sala, com si en comptes de trobar-se al Raval, el Tantarantana Teatre hagués pujat als llimbs celestials on hi conviuen els àngels amb els infants. Un bon exercici de manteniment moral i d’humilitat perceptiva molt útil per als professionals del teatre.
