Gran Festa d’Aniversari de l’Estaquirot Teatre a la Masia d’en Cabanyes

Ahir divendres 12 de juliol de 2013 es va celebrar, al marc incomparable de la Masia d’en Cabanyes, a Vilanova i la Geltrú, la festa dels 40 anys de l’Estaquirot Teatre, amb nombrosa presència d’amics, gent de la professió titellaire, companys d’altres especialitats escèniques, musicals i artístiques, autoritats locals i un sense fi de coneguts i persones properes a les activitats d’aquesta incansable companyia de titelles de Vilanova.

Façana de la Masia d’en Cabanyes.

És important la tria del lloc així com la logística protocolària en aquesta mena de cerimònies laiques, d’una gran importància social i personal per als més directament implicats, ja que són jornades que puntuen la cronologia dels fets d’una vida, en posar els corresponents punts, punts i aparts, o senyals d’exclamació. Jo crec que la festa d’ahir va ser una barreja de signes de puntuació, ja que d’una banda era un clar punt i seguit, però alhora també era un noble punt i apart (quaranta anys és una xifra que impressiona i marca el calendari), al qual s’hi haurien de sumar uns quants punts d’exclamació capaços d’enfatitzar l’acte però també d’interrogació, en ser moments que obliguen a propis i estranys a preguntar-se sobre no poques qüestions relacionades amb el pas del temps, els canvis d’època, els projectes de futur, com encarar la visió del passat, etc.

La Olga Jiménez repartint coques i xocolata.

I sembla que, en efecte, els assistents volguessin tots ells confirmar les meves paraules, ja que les converses giraren la majoria sobre l’àmplia temàtica del temps: recordes quan…, aquells temps inicials…, quan vas començar tú?…, mira com ha canviat aquest…, ostres, el temps sembla que no hagi passat per a tú!…, ja veus com estem, quina diferència de fa uns anys…, la veritat és que no serveix de res queixar-se…, o, no creus que ens hauríem de bellugar més, per denunciar l’estat de la situació?…, etc, etc. La reunió de tants coneguts amb l’excusa de l’aniversari de l’Estaquirot va propiciar, com sol passar en aquestes circunstàncies, converses d’aquesta mena i no poques profundes reflexions d’alguns.

Núria Benedicto en plena forma.

Els tres membres del nucli fort de l’Estaquirot, la Olga, la Núria i el Bertu, la veritat és que no tenien massas opcions de plantejar-se res, atrapats per les exigències de parlar amb tothom i de dirigir el guió protocolari de la festa. Els demés components del grup, més relaxats, segurament anaven prenent nota mental de les diferents reflexions inconscients sobre el temps i el seu esdevenir, per transmetra-ho després i comentar-ho amb els tres actors-titellaires. Quedarà la documentació fotogràfica -tots els assistents van passar per una mena de plató fotogràfic amb un gran mural on apareixien imatges de molts dels titelles de la companyia-, els comentaris escrits deixats pels convidats i els pensaments que giraran a l’entorn de la màgica xifra dels quaranta, com una gran corona mental amb la que la companyia s’ha coronat i que durà al cap a partir d’ara.

Eudald Ferré, la Rosa i en Bertu feliç.

Seria impossible citar tots els presents, per impossibilitat material d’espai però també perquè ens exposaríem a deixar masses noms al tinter, tal era la gentada assistent. Millor deixar les imatges preses per l’atzar de la llum i de la meva modesta càmera, i que il·lustren amb breus pinzellades l’acte d’ahir.

Martí Doy y la seva filla

Respecte al lloc, la Masia d’en Cabanyes, impressionats vam quedar els presents d’una tal barreja de magnificència i racionalitat camperola, per no dir pagesa -quan la pagesia era més que pagesa, roçava la indústria multinacional i cultivava en les hores lliures les Belles Arts- amb la magnífica porxada que envolta la casa pels dos costats i pel darrera, i que per a mi era el més interessant de l’edifici. Una porxada noble i ampla, que a més d’espai pràctic per a les mil feines que necessiten espai obert, net i controlat, cumpleix les funcions de “claustre laic i casolà”, per on els residents de la casa s’hi podien passejar tot meditant sobre els misteris del temps i de la geografia. Va ser a més tot un regal la visita que ens va oferir una de les persones encarregades de la Masia -convertida avui en museu- que ens mostrà l’interior de la casa, amb el primer pis intacte, tal com la família el va deixar en cedir la casa a l’Ajuntament de Vilanova la dècada dels setanta.

Agustí Coll amb copa i samarreta de disseny

Una festa que quedarà als annals de la memòria històrica dels titelles a Catalunya.

Òscar, cava, coca i Quique.

Mercè Framis joliua.

Tres clàssics: David Laín, Montse Cervera i Ferran Baile

Esther Cabacés al bell cim de la festa

Els Plantxet i Cia: Miquel, Marta i Esther

Teresa Forcada i Núria Mestres en sintonia

Carles Cañellas i Susanna Rodríguez al plató fotogràfic.

En Josep Mª Martínez soluciona un part amb màgia potàgia, davant d’un atònit públic.

Pletòrics Naip

A punt de bufar

Coca amb banderilles de foc.