De les últimes entrevistes que La Revolta dels Titelles ha fet -són moltes les realitzades aquests dies, amb una empenta extraordinària per part de l’equip de filmació-, volem destacar la dels tres membres de l’Estaquirot per una simple raó: aquest any compleixen el seu 40 aniversari. I ho compleixen amb una festa gran que tindrà lloc el 12 de juliol a la Masia d’en Cabanyes de Vilanova i la Geltrú, la ciutat de la que és originària la companyia.
Bertu al carrer amb un titella i un tambor, als anys 70.
Es tracta d’un aniversari important, d’entrada perquè no és fàcil arribar als quaranta anys en aquesta professió i a més a més amb uns nivells de qualitat i d’autoexigència com sempre ha tingut l’Estaquirot, i també perquè es tracta d’una de les companyies més emblemàtiques, junt amb Titelles Babi, La Claca, Marduix Titelles i algunes altres, del que ha estat el nou teatre de titelles a Catalunya sorgit els anys 70, quan es va trencar amb les inèrcies de la tradició i s’obriren noves maneres d’entendre el teatre de titelles.
Per poder entrar en el seu món i sobretot per poder captar les imatges adequades per a aquest reportatge, l’equip de la Revolta dels Titelles es va traslladar fins al taller que l’Estaquirot té a Vilanova i la Geltrú. En realitat, no és únicament un taller sinó que s’hauria de parlar d’un taller-teatre, ja que està preparat per rebre visites escolars i grups petits d’espectadors -fins a un centenar de persones- primer per a un recorregut on en unes dotze o quinze gran caixes es mostra la història mundial dels titelles així com la micro-història de la companyia, i després per ocupar les grades d’una saleta on es fan representacions.
Les caixes al taller
Truquem a la porta i els tres membres de l’Estaquirot, l’Olga Jiménez, la Núria Benedicto i l’Albert Albà, més conegut com Bertu, ens reben, a punt per mostrar a la càmera aquestes grans caixes màgiques on s’amaguen tants tresors i secrets sobre el món dels titelles. L’equip fa tot el recorregut que normalment fan els nens quan venen de visita.
En Bertu, la Núria i la Olga mostren les caixes i els seus titelles. Foto Jesús Atienza.
– En aquesta primera caixa -explica la Olga- hi ha els que nosaltres anomenem els “titelles ètnics”: figures que provenen de països diferents i que pertanyen a tradicions molt antigues. Cada marioneta té el seu propi sistema de manipulació i solen representar a personatges que molt sovint són els déus protagonistes dels relats mitològics del Ramayama…
Són titelles de la col·lecció particular de la companyia que amb els anys han anat recollint, precioses peces que podrien figurar perfectament a qualsevol museu.
El taller
– Amb aquesta segona caixa, entrem a Europa i ensenyem algunes de les tradicions que ens són més properes: els pupi de Sicília, el Pulcinella napolità, els Guignol de Lyon o de París, les marionetes txeques de sofisticats mecanismes…
– En la tercera, entrem ja en la història de l’Estaquirot. Aquí s’ensenya que els titelles poden estar fets de molts materials diferents: fusta, cartró pedra, làtex, roba, escuma… I en la quarta caixa, l’atenció es centra en les distintes tècniques de manipulació: el fil, el guant, la manipulació a la vista. L’important és donar vida a la matèria morta que és un titella.
Olga Jiménez i Albert Albà. Foto Jesús Atienza.
L’Olga, la Núria i el Bertu es van alternant en les seves explicacions amb una naturalitat tan còmode i orgànica que ens deixen entendre que fa molts anys que treballen junts i que s’entenen a la perfecció. Naturalitat que, junt a la senzillesa de les seves paraules, converteix la visita en una obertura entranyable al món interior de la seva feina.
En Bertu. Foto de Jesús Atienza.
– En aquesta caixa hi ha titelles de l’espectacle Biòtic, que va ser per a adults, per indicar als nens que el teatre de titelles no és només per a ells sinó que també es fa pels grans, amb guions complexos, històries que parlen del Poder, de Bons molt bons i de Dolents realment molt dolents… Aquí els titelles estan fets en funció del guió, i per això cada un d’ells fa una cosa diferent, allò que la història li mana fer…
– En aquesta nova caixa, parlem de construcció: palanques, gomes, articulacions, materials curiosos, tècniques més sofisticades de manipulació, titelles per la televisió…
– I aquí es passa al teatre d’objectes, per mostrar com qualsevol tros de fusta pot esdevenir un titella si li sabem donar vida. O per exemple, un genoll o un peu, com ens indiquen Hugo e Inés en aquest cartell, poden convertir-se en personatges que ens parlen de moltes coses i a vegades molt serioses…
I no podien faltar les ombres xineses amb una pantalla que s’il·lumina de cop i ens mostra unes siluetes fetes de vius colors.
– Aquí un trosset d’un espectacle d’ombres amb siluetes retallades i que ens serveix per explicar el contrast que pot haver-hi entre els diferents titelles: per exemple, quan volíem representar una figura gegantesca, vam trobar la solució… -s’obre de cop una nova caixa i surt un monstre que s’infla precipitadament i que configura el cap temible d’un enorme drac- Aquest inflable és un dels moments àlgids de les visites, ja que els nens queden sempre molt sorpresos i admirats.
Les caixes i el monstre inflable.
I encara continua la visita amb més explicacions sobre com es construeixen els titelles, com es fa un motllo, com qualsevol objecte, ben tractat, es pot convertir en un titella…
Ens ensenya després en Bertu la sala on es fan les representacions, amb les caixes a punt per començar la funció del seu l’últim espectacle, Els Tres Óssos, sobre l’escenari. A un costat unes vitrines amaguen precioses marionetes: són les utilitzades en el programa de televisió La Cuina dels Titelles, en el que personatges sorgits dels contes populars presentaven, junt amb un convidat les diferents receptes que a la vegada tenien a veure amb el presentador: plats amb formatge si era el Ratolí, unes postres de mel si és un ós…
La sala
Els 40 anys de l’Estaquirot estan presents a cada centímetre quadrat d’aquest taller-teatre que també és un retaule d’objectes, records i figures, un immens aparador on es mostren els infinits recorreguts que ofereix una carrera de titellaires, amb les seves etapes, les seves èpoques, els estils que es succeeixen, i en la que cada espectacle obre móns diferents, a vegades relacionats entre si, i molt sovint aïllats i propis. I és que al costat de les capses amb els materials ordenats i les vitrines i els aparadors, hi ha el taller amb les eines, les màquines de trepar o de serrar, els taulells per modelar, pintar o tallar fusta. I és en aquesta combinació de peces fetes, de l’espai on es fan, i de la sala on es representen, on rau la màgia del lloc, que sens dubte deu impressionar als mateixos membres de l’Estaquirot, sorpresos de veure com el treball dels anys és capaç de composar, a més de les obres per a l’escenari, un quadre-mosaic d’una tal bellesa i complexitat.
Lluis Cardona, Bertu Albà, LluisMa Rodriguez, Montse Bardi , Olga Jimenez, (amb el Pau Albà als braços) Pau Orriols
Diu la Olga: “Què és un titella per a mi? Una prolongació de mi mateixa. Amb els anys s’han tornat molt importants, em permeten actuar des d’una segona línia, ells parlen per mi i a la vegada jo parlo per a ells. Els primers titelles que vaig veure, crec que van ser els d’en Didó, que solia venir cada any a Vilanova. Els associo al color verd -suposo que deuria ser el color del seu castellet- i a la olor que feien les flames del Dimoni, que per a mi eren de sofre, clar. Però també haig de dir que mai veia acabar la funció: era tal el pànic que sentia per aquestes flamarades i pel Dimoni, que quan li tocava sortir, jo m’escapava corrents…”
Lluis Cardona, Bertu Albà, Montse Bardi, Pau Orriols, Lluis Ma Rodrigues, Olga Jimenez.
Per a en Bertu, els titelles van començar de molt jove. “Recordo que els meus germans em manipulaven en ser el més petit, em feien caminar alçant-me les cames i els braços, com si fos un titella. Més tard, vaig jugar molt amb aquests joguets que eren teatrins i altres construccions que s’havien de pintar. També vaig veure en Didó, i recordo molt bé l’última funció que van fer a Vilanova. Havien anunciat que ja no tornaria i li tenien preparat un homenatge, amb una caixa de bombons i tot. Ella -era la Teresa …- es va emocionar tant, que se li va escapar que potser tornaria l’any següent, i els del comitè de recepció es van quedar tot tallats, sense donar-li la placa on es parlava amb lletres d’or de l’última funció feta a Vilanova, no fos que per culpa de l’homenatge deixés de venir…”
1982. Varazdin, antiga Iugoslàvia , cercavila per anunciar l’espectacle
– Això dels titelles va començar per atzar, com sol passar en aquesta vida -diu l’Olga-. Érem Escoltes i ens vam embolicar a fer una obra de teatre. No en teníem ni idea però en teníem moltes ganes. En Bertu un dia va veure a Barcelona una funció del 1er Festival de Titelles, amb una exposició de La Claca. Va quedar molt impressionat, i com que els que volíem fer teatre ens havíem quedat reduïts a tres, vam pensar que potser ho podrien fer amb titelles. Compràrem un llibre que explicava quatre coses de construcció, i ens hi vam posar. Vam representar l’obra als escoltes més petits, i el resultat fou un èxit total. Clar que era un públic d’amics i vam considerar que ens havíem de posar a prova amb espectadors que no ens coneguessin. Vam escollir un poble que quedava una mica lluny i on per arribar-hi vam haver de caminar carregats amb bosses, caixes i motxilles. A les deu de la nit actuàvem a la plaça del poble. Vam recollir 200 pessetes de barret i uns aplaudiments entusiastes. L’alcalde ens convidà a sopar, a dormir i al dia següent ens acompanyà a l’estació amb el seu propi cotxe. Havíem passat la prova i nosaltres estàvem pels núvols amb la nostra il·lusió.
Encara tenen una segona funció a Olivella, però la prova definitiva va ser quan en tornar d’un viatge, els organitzadors de la Festa Major de la Geltrú,que en aquells moments era molt popular, els demana d’actuar, per substituir a un grup que no havia pogut venir a última hora. La funció es fa de nit i amb un públic molt variat i nombrós. L’èxit, però, és rotund: triomfen a casa i s’inicia així la llarga relació que encara continua amb la ciutat de la que són originaris.
– Recordo que molt aviat vam entrar en contacte amb els grups de titellaires que llavors es reunien un cop al mes a Barcelona. Eren els inicis dels anys setanta i l’ambient entre els que ens consideràvem d’esquerres i sota la influència del maig del 68, era fantàstic. Era una verdadera explosió d’entusiasme la de tots aquests grups: La Mulassa, La Claca, l’Esther Prim i Plantxet i Cia, els Titelles Babi, en Xavier Lafita… L’obertura era total, tothom ajudava a l’altre, recordo que al segon Festival vam actuar al Saló del Tinell per a 800 nens, estàvem molt espantats però la funció va funcionar com una seda. I, a més, vam obtenir la nostra primera crítica, escrita per la Mercè Managuerra, a la revista Serra d’Or. Actuàvem molt als barris, la Coordinadora de Barcelona ens donava funcions, i quan els de la Claca no podien anar a un lloc, ens passaven el bolo a nosaltres. Com dic, l’ambient era fantàstic.
Albert Albà. Foto de Jesús Atienza.
Època de canvis en la que es superposaven els vells i els nous temps. El Festival del 75 va coincidir amb la mort de Franco. “Teníem funcions programades a tots els barris de Barcelona, però es van suspendre totes. Això ens va permetre veure els espectacles internacionals del Festival, dels d’algunes de les grans tradicions, com el Bunraku, titelles i ombres de la India, l’Opera dei Pupi, fins a mestres contemporanis, com Philippe Genty. Vam aprendre molt.”
Amb el Xavier Lafitta, L’Esther Prim i els Ara va de bó, fem una gira per la Comarca del Montsià. Després, aquestes gires són un treball habitual de la companyia i durant els estius es fan per moltes comarques de Catalunya. Actuen a les places del poble de nit, i passen el barret. Són espectacles de varietats que agraden molt i estableixen una atmosfera nova de la que el públic n’estava molt necessitat.
– Va ser una època fantàstica. Nosaltres fèiem una barreja de titelles, música i saltimbanquis. En realitat ens ajustàvem a la categoria per la qual érem considerats oficialment: “Títeres y Volatines”. Els textos havien de passar per la censura, i per actuar i poder comprar una furgoneta, necessitaves el Carnet del Sindicat de l’Espectacle. Un carnet que t’havies de guanyar passant un examen en el que durant dos minuts havies de mostrar la teva feina al costat d’altres artistes de varietats: un ballarí de flamenc, un domador de lleons… Una escena absolutament felliniana…
L’associació amb els músics d’Ara Va de Bo s’acaba i ells decideixen insistir en els titelles i la feina de saltimbanqui. I és en aquest època d’entusiasmes i d’anar amunt i avall per les carreteres del país, que tenen, el 21 de juny de 1979, un cop terrible: xoquen a la carretera i en l’accident es mor la Montse Bardí.
-Vam quedar destrossats, en estat de xoc. Què podíem fer? Ens vam quedar sense furgoneta, sense material i sense esma. No crec que haguéssim pogut continuar. Van ser els nostres companys, els titellaires i de molts altres grups de teatre, els que ens van empènyer a continuar. Van fer una col·lecta, i al mes, ja teníem una furgoneta nova i diners per engegar la companyia de nou. Ens van donar també funcions i ens vam veure com qui diu conduïts a continuar la nostra feina. Sense aquest recolzament de tots, haguéssim plegat.
El teatret ambulant de l’Estaquirot
– A partir d’aquí, ens vam posar a treballar amb una energia nova. Després de fer moltes funcions per a La Caixa a Les Escoles, vam voler un dia regenerar-nos. Volíem ser autònoms, no dependre de la Caixa, que ja començava a canviar les seves activitats, i ens vam recordar d’en Didó. Perquè no fer una barraca com la que ell tenia? Dit i fet. Vam parlar amb en Joan Baixas, qui ens adreçà a en Dani Freixas, el qual ens aconsellà un equip d’arquitectes que treballaven en aquest àmbit de les carpes. De seguida vam tenir el disseny fet i ens vam posar mans a l’obra. Per poder-la construir, vam fer una gran exposició a Vilanova i una festa en la que invitàvem a la gent a convertir-se en socis del projecte: amb un títol de 1.000 pts, tenien dret a dues entrades l’any gratis per sempre. Vam tenir 179 socis! La Marta Balaguer ens va fer els dibuixos, molt atractius, d’acord amb la nostra idea de muntar el teatret als centres de les poblacions que visitàvem. Al principi vam fer els circuits de les fires, com abans deurien fer els antics titellaires, però aviat vam veure que els sorolls de les fires eren incompatibles amb la nostra idea de l’espectacle. De seguida vam optar per organitzar les nostres gires al marge de les fires. Va ser una experiència increïble tot i que molt dura, ja que s’havia de treballar molt per muntar i desmuntar, i es feien quatre dies de funcions a cada poble, amb quatre espectacles diferents que anàvem canviant cada dia. De sobte, ens vam trobar que molts ajuntaments començaven a posar pegues per deixar-nos muntar als centres urbans: permisos, certificats tècnics de seguretat, de llum… I l’economia no era tampoc massa brillant. El 83 fan la última gira per tot Catalunya, tot i que allargaran el treball amb el teatret ambulant fins el 88, però només en les poblacions que ens havien estat més fidels: Calella, Blanes, Sant Feliu i Palamós. Després, ens vam plantejar canviar de terç i retornar a la creació de nous espectacles. Va ser llavors quan s’integrà al grup la Núria Benedicto.
– Jo sóc de Santa Colona de Gramanet, un lloc amb una llarga tradició de lluita obrera i d’associacionisme. També estava a un centre d’escoltes i recordo que un dia vaig veure actuar a l’Estaquirot. Amb els meus companys volíem fer una cosa semblant i vam crear un grup, Txul·lapis, un nom que venia del treball que fèiem amb els nens, quan ens vam acostumar a dir com de xul·lu era allò que feien, de xul·lu vam anar a parar a Txul·lapis, i ens el vam quedar. Un dia vaig veure que al Institut del Teatre s’obria una escola de titelles, i m’hi vaig presentar. Va ser així com vaig entrar en contacte amb en Josep Maria Carbonell, en Joan-Andreu Vallvé i l’Alfred Casas, que llavors també començava.
Amb l’entrada de la Núria, comença una nova etapa de l’Estaquirot. Creen Excèntric, en la que ja actuaven amb una tècnica de manipulació a la vista i amb presència actoral. Més tard, decideixen crear una obra per a adults i sense paraules: Biòtic, amb direcció de Toni Albà i Sergi López.
Núria Benedicto. Foto de Jesús Atienza.
Diu en Bertu: “no tornaré a fer una obra amb una data fixa d’estrena: vaig patir massa. Sobretot perquè era una obra amb un guió molt acabat, una direcció molt professional i un rigor pel que no estàvem acostumats. Però el resultat va ser molt bo. Amb Biòtic vam viatjar per tot Europa. Vam comprovar així les diferències que hi havia entre la nostra realitat ibèrica i la de Països com França o Alemanya: no sols eren teatres amb camerinos com cal, on hi havia plates de fruita pels actuants, sinó que a més et rebien amb una atenció i un reconeixement que aquí mai havíem tingut. En Josep Maria Carbonell ens va ajudar molt, érem amics i molt sovint coincidíem en els festivals”.
En realitat, a partir d’Excèntric, l’equip de l’Estaquirot es fixa en les següents persones: a més a més de la Núria, l’Olga i el Bertu, treballen sempre l’escenografia amb l’Alfred Casas, s’incorpora en Ferran Martínez per a la música, el pare de l’Olga, en Pedro Jiménez, els ajuda en algunes de les construccions més complicades, i la Rosa Mª Coca s’encarrega dels temes de vestuari.
Imatge de El Ploramiques
– Me n’adono mirant-ho en perspectiva que sempre hem alternat els espectacles grans amb els petits, segurament per poder respirar i agafar alè després de l’esforç que representen els muntatges de gran escenari. Així, després de Biòtic, fem un Patufet per a nens més petits.
Aquí comença a destacar el tàndem manipulador Olga-Núria, que a partir d’ara s’ocupen dels personatges principals de les obres, mentre en Bertu, més inclinat a la discreció del taller, es centra en els personatges secundaris, així com en les feines de taller i de construcció.
Imatge de La Granja
Diu la Núria: “Aquesta decisió no és per reivindicar una quota de gènere, en realitat no té res a veure en cap afirmació feminista. Ho fem simplement perquè és el que ens agrada fer, mentre que en Bertu prefereix ocupar un segon lloc discret en l’escenari. De la mateixa manera que jo m’inclino més pel taller i l’Olga per la feina de gestió a l’oficina. Ens repartim els papers així perquè són els que ens agrada fer.”
Imatge de La Pastissera
Aquesta relació orgànica en la distribució de la feina es nota veient els seus espectacles: la parella Olga-Núria com a manipuladores i veus principals ha assolit uns nivells de mestria i de domini de l’escena impressionants, mentre la figura d’en Bertu, actuant com base tècnica i logística a l’ombra, encaixa perfectament en el tipus de dramatúrgia que solen aplicar, en la que tot s’ha de fer a la vista i amb una precisió mil·limètrica.
El Ratolí Viatger
Els espectacles es van succeint: Excèntric (1985), Subsò (1987), Biótic (1990), El Patufet (1990), Tse-Tse (1992), Els tres porquets (1992), La Rateta (1993), Guerripau (1995), La Caputxeta (1995), La Granja (1997), La màquina del temps (1998), La pastissera i els follets (2000), el món per un forat (2001), El Ratolí viatger (2003), Secret a l’armari (2005), La Cuina dels Titelles (per TV3, 2007), Ploramiques (2010), Els tres óssos (2012)….
Imatge dels Tres Óssos
– Seria difícil dir les funcions que hem fet de cada espectacle. D’alguns hem arribat a fer-ne més de cinc-centes i de sis-centes… Entremig, entre el 2007 i el 2008, vam crear amb l’Alfred Casas la sèrie per televisió abans esmentada, La Cuina dels Titelles. Ens vam regalar els quatre un viatge a Praga i allà vam escriure el guió. En vam quedar molt contents. Fins i tot vam tenir la col·laboració d’en Ferran Adrià, que s’adherí al projecte com a “Geni de la Tetera”: quan se la fregava, sortia. Va ser una experiència que ens encantaria repetir, tot i que va ser molt dura.
Al plató de La Cuina dels Titelles
Diu l’Olga: “Jubilar-nos? Encara som joves! Mentre hi hagi feina, seguirem treballant. Tenim nous projectes. I, per començar, la celebració del nostre aniversari. Nosaltres som persones de festes i aniversaris. Vam celebrar els quinze anys, els vint, els vint-i-cinc…, i ara toca els quaranta! I ho farem amb una gran festa en la que volem que hi siguin tots els nostre companys i amics, que són molts.”
Imatge dels Tres Óssos
Diu el Bertu: “El nom de l’Estaquirot? El vam posar molt espontàniament, sense pensar-ho massa, i a poc a poc hem vist que tots els significats que té la paraula, encaixen a la perfecció amb els titelles: una persona quieta a la que s’ha de moure, un “pelele” en castellà, el pal que aguanta el típic Ball de Cintes de Vilanova es diu també Estaquirot…”
Transparència, una relació orgànica i honesta, i una gran autoexigència són potser els trets més destacats d’aquesta companyia històrica que s’ha convertit en un dels grans referents titellaires de Catalunya. El seu optimisme alegre i congènit, i la generositat de la seva carrera artística, sempre oberta als demés i actuant amb una humilitat exemplar, ha fet que tothom se’ls estimi. Sens dubte la seva festa d’aniversari serà una de les més sonades de l’any! Per molts anys!
