Article de Damià Barbany. Amb aquest títol, alhora explícit com a referent de manipulació titellaire i suggerent com a símbol de creació oberta, (“de l’home mire sempre les mans”, cantava Raimon…) Toni Rumbau ha passejat amb èxit i per mig món, des de Turquia a la Xina, un dels seus espectacles més veterans, creat a finals dels anys 80 del segle passat. Un escenariet on hi apareixen dues mans, únicament dues mans, la mà esquerra i la mà dreta del titellaire. La poètica de dues mans cuinant dintre d’una olla (parlo sense el recurs de la metàfora) el fons i la forma del joc dramàtic que sorgirà a continuació de l’interior del recipient. I les dues mans en moviment, encara en els preàmbuls de l’espectacle, ens duen ecos dels mons poètics de Brossa i Cocteau.
Foto Albert Fortuny.
Dues mans que com dos éssers antònims, faran sorgir de l’olla els personatges femení i masculí. El titella home i el titella dona que, tal i com venent fent incansablement des del inici de totes les civilitzacions, intenten iniciar una cerimònia d’apropament camí del destí comú de la parella; i ho fan actuant cadascun segons el cànon convencional. L’home, en primera instancia, demana, sol·licita, reclama…La dona rep, considera i concedeix o no…. A destacar la capacitat creativa i teatral de Rumbau quan és capaç de submergir la parella en diàlegs carregats de significats que l’espectador pot anar imaginant…, que pot anar seguint sense necessitar la més mínima guia d’una expressió verbal. No hi ha paraula, ni tan sols onomatopeies, són suficientment expressius i comunicadors els diversos moviments de cap d’un i altre titella tot teixint una conversa. La fascinació que ofereix l’espectacle no ens arriba doncs, per mitja d’un argument senzill i volgudament previsible, sinó per com ens mostra a la parella vivint, fruint i patint la seva relació.
Creats en el seu dia per Mariona Masgrau, la realització d’aquests titelles presenta una variant manipuladora respecte al característic titella de guant. Aquí, els braços en moviment dels titelles no són pas els dits estirats del titellaire, sinó un joc de pinça que el titellaire executa amb dos dits, conferint als braços del titella una mobilitat ràpida, depredadora, àvida, furtiva; allunyada del moviment habitual i simpàtic del titella convencional.
Foto Albert Fortuny
El titella home, en el seu rol previsible de conquerir, ofereix presents, detalls, regals. Des d’una flor fins un matalàs, tot traçant el camí amorós que va de la insinuació a la consumació…
Damunt el matalàs, com sol passar sempre, la parella fa l’exercici apropiat per a concebre una criatura. Després, ve l’escena del part, amb un cordó umbilical de llarga extensió que, com si fos la cordada d’uns escaladors a Montserrat, manté el nadó vinculat a la mare quan, per efecte del part, el bebè surt catapultat fora de l’escenari.
El bebè, que en realitat és nena, es diu Rosor. Diverses escenes ens mostren el progressiu creixement de la Rosor, mitjançant la incorporació al codi formal titellaire, de diversos ninots d’aquests fabricats en làtex, capaços d’imitar un nadó amb una aparença del tot realista i com a tal inquietant.
El caprici argumental, que en aquest cas no precisa de cap lògica narrativa, ens trasllada al món de la Tauromàquia, amb Torero, Carmen la de Ronda i el brau. Allà, al ruedo, el torero ha de torejar el brau, però per comptes de amb l’ortodox i exposat capot de roba, intenta fer-ho amb la protecció que li pot proporcionar un burladero de fusta utilitzat a manera d’escut. El brau, que no és idiota, s’hi oposa, però finalment, esperonat per l’orgull de raça, no se’n pot estar d’escometre!
El toro acaba difunt i es vetllat en una cerimònia on no hi falta el taüt, la llum de les espelmes i el fantasma del propi brau, apareixent d’un blanc immaculat a les antípodes del negro zahino. Tot en el sí d’un univers amb volada surrealista que ens pot recordar, en dimensió titelles, els grans Buñuel i Valle-Inclán.
Finalment, les mans màgiques del titellaire retornen els titelles, malgrat que aquests s’hi oposin, (interessant la baralla entre la mà i un titella) a l’interior de l’olla. L’espectacle acaba com ha començat i es tanca la el·lipsi.
A dues mans es pot veure tots els dissabtes i diumenges d’aquest mes de juliol, a les 17 hores, a la Sala Fènix, carrer de La Riereta nº 31. Un nou espai teatral a Barcelona amb cabuda per a 50 espectadors.
