Ja haurà advertit el lector de Putxinel·li, que fa uns dies va ser a Barcelona Luca Ronga, reconegut titellaire italià, per donar un curs sobre Pulcnella i manipulació de titelles de guant, convidat pel professor Alfred Casas de l’Institut del Teatre de Barcelona. Una ocasió única que ha estat molt ben documentada pel jove i brillant dramaturg Jordi Palet, també professor a l’Institut del Teatre, amb una sèrie d’articles que mostren el desenvolupament del curs més uns dibuixos realitzats pel mateix Palet. El lector pot llegir els articles a Putxinel·li clicant aquí.
Des de la nostra revista hem volgut xerrar amb Luca Ronga, amb la intenció de conèixer una mica més sobre el seu treball. Per això ens vam citar a la redacció de Putxinel·li, amb les Rambles tronant als nostres peus i sengles cafès sobre la taula.
– La meva formació ve del món del gest, de la interpretació mímica i de la màscara. Em vaig formar durant anys en aquesta especialitat i vaig començar a provar als escenaris. Aviat em vaig adonar que no estava del tot satisfet amb els resultats. Fins que un dia vaig impartir un curs de teatre per a nens. Se’m va acudir que per improvisar aniria bé utilitzar uns titelles i així ho vam fer. Va ser una absoluta revelació, per als nens però sobretot per a mi! Mai havia experimentat aquesta comoditat actuant: el titella em permetia utilitzar tot el que havia après amb una precisió esgarrifosa: el ritme, els detalls del moviment, el control de la gestualitat, tot això estava en la meva possessió, a l’abast de la mà, o més ben dit, encarnat en les meves pròpies mans. Havia trobat el que em faltava. Des de llavors, m’he dedicat a interpretar amb els titelles, amb Pulcinella com a company d’armes.
Un Pulcinella, el de Luca, associat doncs al ritme i a l’estudi precís de la gestualitat, evitant la “pol·lució” del descontrol dels moviments que a vegades patim els titellaires.
– Sí, el meu estil agrada de la precisió, del moviment lent. Un titella massa agitat satura i no permet a l’espectador entendre realment el que ens vol dir.
.
Pulcinella i Teresina
Li pregunto què és per a ell Pulcinella.
– Per a mi, és un buit. Algú que no té personalitat. La màscara així ens ho indica. Adquireix una identitat quan es contraposa a una altra. Si l’ataquen, respon. Si li criden, ell crida més o calla per deixar l’altre en evidència. Si l’estimen, es converteix en el més fervorós dels amants, o es mor de gelosia. En no tenir cap personalitat fixa, les pot tenir totes. És doncs un comodí que pot interpretar qualsevol paper, qualsevol cosa. Per això sempre m’ha acompanyat en tots els meus espectacles.
Amb aquesta definició, Luca Ronga ens dóna la clau per entendre la seva forma de treballar: els rols sorgeixen de la confrontació amb l’altre. Pel titellaire, és la mà dreta confrontada a allò que fa l’esquerra, i viceversa. Així s’obren espais de coneixement d’un mateix, ja que no sempre la dreta sap el que fa l’esquerra …
– Em van preguntar al taller que estic fent ara com es fabrica un gag. Em vaig quedar sense resposta, doncs normalment els gags “surten”, sense que pensem en “com treure’ls”. És de la inmprovisación que sorgeixen. Però la pregunta requeria una resposta. Hi vaig estar pensant i vaig comprendre llavors que la resposta estava precisament en la trobada, en la manera en què dos personatges es relacionen, es confronten entre si. Vaig considerar quatre possibilitats: 1 – els Oposats (per exemple, Mal / Bé, Guapo / Lleig …), 2 – el Mirall (veure’s reflectit en l’altre: els dos són Dolents o molt Bons, o iguals o semblants, 3 – l’Ajudant (aquell que fa tot el que se li demana, per molt absurd que sigui) i 4 – l’Equívoc (el que es diu s’interpreta de manera diferent o contrària…). Amb aquestes quatre maneres diferents de confrontar podem generar tots els gags que vulguem.
La Mort i Pulcinella
Una manera perfecta per entendre aquesta concepció de Pulcinella basada en el buit, en l’assumpció de qualsevol paper o personalitat a partr de la trobada i de la confrontació.
Luca té un espectacle clàssic de Pulcinella que ell interpreta a la seva manera, seguint l’ortodòxia tradicional però amb una forma molt pròpia d’administrar el gest i els moviments. És com si l’actor gestual que hi ha en ell dialogués amb les seves mans, negociant sempre la quantitat i la qualitat del ritme, els seus temps exactes. Això fa que les seves garrotades tinguin una energia diferent a l’habitual: en comptes de deixar a les mans desfogar-se desplegant la violència continguda en els nostres nervis i músculs, els seus cops de bastó poden arribar a ser gairebé carícies, ja que en ells preval més el ritme i la cadència gairebé musical de la maniupulació. És a dir, hi ha una distància entre els titelles i el manipulador creada per la mirada d’aquest. De fet, podria dir-se que tots dos es miren i s’observen mútuament. D’aquesta mirada sorgeix una distància, l’existent entre els dos, que el Temps, és a dir, la lentitud continguda i estudiada del moviment, omplena de força, tensió i poesia.
També té un Don Giovanni en “carn i legno”, és a dir, amb actors i amb titelles, en què els personatges apareixen duplicats en les seves rèpliques de fusta.
Actualment es troba a punt d’estrenar un espectacle nou, “Circum Vesuviana” (es refereix a la línia de metro que circumda el Vesuvi, a Nàpols), a partir d’un text de Gigio Brunello. En ell, Pulcinella es confronta amb situacions absolutament insòlites: què passa si Teresina vol tenir un fill de Pulcinella i desitja per això ser manipulada d’una vegada per una mà de veritat? (doncs se la sol moure amb un simple pal únicament per fer-la ballar). I si la Mort és l’amant de Pulcinella i tots dos tenen una filla? … Situacions insòlites plantejades per aquest mestre de l’escriptura per a titelles que és Gigio Brunello.
– L’estrena és el 30 de maig, de manera que estem ja en els últims assajos.
Li desitgem el millor des de Putxinel·li, amb la il · lusió de poder veure aquest espectacle el més aviat possible.
