Presentem el segon reportatge de Jordi Palet i Puig del curs sobre Pulcinella i manipulació de titelles impartit per Luca Ronga al Institut del Teatre de Barelona. Podeu veure el primer, titulat “Pulcinella, l’intrús”, clicant aquí. En breu publicarem la tercera part d’aquest seguiment que ens permet conèixer el treball i les idees de Luca Ronga de primera mà i des de la perspectiva personal d’un dels actuals dramaturgs del teatre de titelles més creatiu i fecund. També anunciem la publicació en breu d’una trobada amb Luca Ronga tinguda durant la seva estança a Barcelona.
Pulcinella, l’intercessor
El curs de Luca Ronga a l’Institut del Teatre sobre guant napolità ha continuat des d’una vessant més tècnica, proposant exercicis simples de moviment i mirada. Simples, aparentment.
del repòs a l’acció
L’estat de repòs d’un titella de guant és un estat de tensió per l’actor: l’índex (el cap) ha d’estar vertical, mentre la resta de dits (les mans) estan plegats. Que les paraules no em traeixin: tensió no equival a encarcarament, sinó a un estat d’alerta, de disposició al joc. De fet, és (o hauria de ser) l’estat de disposició de qualsevol actor, amb o sense amputacions personificades: estar a punt de.
Si el titella, per exemple, viu a la mà dreta de l’actor, li és fàcil mirar endavant, mirar amunt, mirar avall i mirar a l’esquerra. Mirar a la dreta li costa una mica més: requereix d’una major implicació de tot el cos de l’actor: o tensa molt el braç… o gira tot el cos. També succeeix això quan el titella vol donar una volta sobre sí mateix: la mà és l’eix, que ni es mou ni perd la vertical, i el cos ha de girar al seu voltant.
L’exercici es complica quan passem de treballar individualment a treballar en grup: els cossos dels companys esdevenen obstacles que el titella ha de tenir en compte a l’hora de desplaçar-se. Això comporta una mirada bifurcada de l’actor, ja que ha d’estar atent al titella (mantenint la verticalitat i la direcció cap on anava) i als altres actors (mantenint-ne sencers els peus!).
Si un titella es relaciona amb un grup de titelles, de seguit s’estableixen jerarquies: un capitano amb un exèrcit, un amo amb uns treballadors, un rei amb uns súbdits. Jugant només amb mirades, la relació de poder queda marcada, i els “conflictes” que hi ha a sota (entre els cossos dels actors i l’espai) es veuen reflectits a dalt.
Com que encara treballem sense castellet –només amb una barra penjada del sostre amb cordills–, és molt divertit veure els embolics que formen els cossos per tal que els titelles mantinguin la seva presència! És una mena de coreografia impossible, on els actors es veuen arrossegats per la voluntat de Pulcinella.
el titella amb l’objecte
Així com al principi del curs en Luca ens va proposar d’utilitzar el nostre cos com a castellet, un altre dia l’exercici ha consistit en convertir un objecte en el marc d’acció del titella. Una escala, per exemple: Jugant per parelles, el ninot interacciona amb l’objecte com si aquell fos el seu món, mantenint les consignes de verticalitat, mirada i ritme. L’alteració de les proporcions ens desboca la imaginació.
“il pensiero”
En Luca no es cansa d’insistir que evitem il pensiero de l’actor. “Si el titellaire pensa, ha de transferir aquest pensament al titella, i aquesta doble feina crea confusió”: l’actor voldrà imposar els seus prejudicis, intentarà reproduïr la pel.lícula que s’ha muntat dins el seu cap –sense explicar-la ni als companys… ni al seu titella.
Per contra, si deixem que sigui el ninot qui es mogui, amb les seves limitacions, els seus handicaps, el seu tempo, potser aconseguirem algun moment d’intensitat, generarem alguna expectativa, atraparem l’espectador.
Que Pulcinella camini, miri, busqui i creï canvis de ritme, amb pauses i direccions clares, i allà ens tindrà, presos del “…i ara què?”.
l’intercessor
Pel que anem veient al curs, les relacions de poder acostumen a ser una de les bases dramatúrgiques del titella de guant napolità. És una dramatúrgia de carrer, a contrarrellotge, quasi sempre estructurada a partir d’escenes autònomes sense sol.lució de continuitat, que captin l’atenció del vianant que “passava per allà”: si no ha vist el principi no deixarà d’entendre res, ni es perdrà res si no veu el final. El que compta és que titellaire i espectador hauran compartit una estona fora del món i del temps, a través d’aquest intercessor que és el titella.
Més que una “base dramatúrgica”, doncs, podríem parlar d’un motor d’acció, d’un tauler de joc on Pulcinella pugui desenvolupar el seu caràcter subversiu. Pulcinella contra il carabinieri, contra il capitano, contra Berlusconi, contra il cane, contra la Morte… i contra el temps, la subversió màxima de Pulcinella. Per ell, anar contrarrellotge no és córrer més ràpid que ningú, sinó dominar el temps, deformar-lo, retardar-lo, retenir-lo (sempre a punt de),… i fins i tot aturar-lo. Pulcinella, sempre desafiant, ens crea la il.lusió d’intercedir perquè el temps no passi.
L’habilitat tècnica del titella de guant napolità la podríem arribar a adquirir a còpia d’entrenament, però el domini del ritme requereix d’alguna cosa més. A la propera i última entrega intentaré descriure les eines que ens ha donat en Luca per assolir-ho… acceptant que tenir les eines no vol dir que ho haguem assolit: una cosa és saber les notes i l’altra és fer música!
