No passa cada dia veure néixer un titellaire. Ahir, a La Puntual, ho vam viure els privilegiats que hi vàrem poder assistir amb un resultat d’una altura inusual per tractar-se d’una estrena tan rotunda. Ahir va prendre l’alternativa, utilitzant llenguatge taurí, Néstor Navarro amb la presentació per primera vegada d’un espectacle per a solista. Va matar, com qui diu, a la primera i ho va fer per la porta gran, és a dir, assumint tots els riscos: espectacle nou amb plantejaments que s’aparten de les convencions en ús i manipulació a la vista.
Clar que malgrat ser la seva primera obra, no es pot dir realment que en Néstor Navarro sigui del tot un neòfit en les coses dels titelles. D’entrada perquè, en ser fill d’Eugenio Navarro, ha mamat com qui diu titelles des de la seva més curta infància, de manera que es pot dir que coneix l’ofici pel davant i pel darrera, amb totes les seves grandeses i misèries. I quan algú ja des de molt petit ha viatjat amb els titelles i ha vist infinitat de funcions, es pot dir que els porta a la sang. En algunes ocasions, i sobretot des de que existeix La Puntual, ha fet d’assistent del seu pare en espectacles com La Història de Li o Caramante, i. sobretot, el que encara és més important, ha vist passar per l’escenari del petit teatret dels Navarro tota una sèrie d’espectacles de titelles la gran majoria de molt bona factura, sent aquesta potser una de les millors escoles que es pot tenir. S’entén, per tant, que a l’hora de llançar-se a la piscina, el nou titellaire ho hagi fet amb un aplom i una seguretat envejables.
Néstor Navarro amb els seus titelles
L’obra proposada és una comèdia de titelles, com els autors mateixos l’han definit, que planteja el tema de l’alteritat i la convivència entre els que són diferents d’origen i de pell. És a dir, un tema de gran actualitat que suma a la funció d’entretenir de l’espectacle la de fer pensar una mica al públic. Però en estar dirigit a nens de totes les edats, no es tracta de posar complicats problemes de matemàtica sociològica o política, sinó simplement que el discórrer de l’espectacle passi per les vies d’una mentalitat sana que contempli com normal l’assumpció de les diferències. I això és el que fa “A Babel en patinet”, a partir d’un text de Patricia Martínez del Hoyo, que compta amb la direcció d’Eugenio Navarro i vestuari de Jordina Salvany. Un equip de luxe, com es pot veure.
Néstor Navarro planteja l’obra amb un esquema de manipulació a la vista sobre taula i amb uns titelles especials, ja que són plans tot i que tenen una mica de gruix en estar compostos de dues làmines de fusta retallades que els permet així tenir diversos jocs de moviment a partir de simples mecanismes de manipulació. Els titelles, vestits amb roba enganxada als retalls plans, funcionen molt bé i es podria definir aquesta tècnica de “manipulació sobre taula de titelles plans a l’egípcia”, ja que se’ls veu sempre de costat com feien els egipcis en les seves pintures. Aquest recurs, que s’acosta al tipus de figures utilitzades pels antics teatrins de cartró, estableix una interessant distància amb els nens, en obligar-los a acceptar aquest codi visual que d’alguna manera és una abstracció dels titelles normals de tres dimensions. És com un estat intermedi entre el titella de taula i la silueta del teatre d’ombres, cosa per altra part que lliga molt bé amb el background i els referents titellaires propis d’en Néstor (molt marcats pel teatre d’ombres). Aquest oscil·lar entre la silueta i el titella és segurament allò que els fa més atractius, interessants i, en certa manera, exòtics: determina un ritme propi en el moviment i també una manera particular de relacionar-se el titellaire amb el públic. És a dir, es compleix aquell principi que diu que la poètica dels titelles ve determinada per la manera en què el manipulador mou i es relaciona amb la marioneta. En aquest cas, permet al titellaire distanciar-se quan li convé del públic (quan es considera el titella com una silueta de dues dimensions) o aproximar-s’hi des de la presumpció d’un titella normal de tres dimensions. Un joc per tant d’acostament i d’allunyament que possibilita adaptar-se molt bé al públic que li ha tocat al titellaire en sort, i a la vegada modular el ritme de la representació segons les exigències narratives de la història.
Diguem que l’espectacle té tots els ingredients com perquè el titellaire es pugui sentir còmode en un esquema de manipulació a la vista, i prou obert com perquè amb les funcions s’estableixi el ritme definitiu que acabarà agafant l’obra, un cop se l’hagi suficientment rodat amb el públic.
En l’apartat de les veus, Néstor Navarro ha mostrat en aquesta primera sortida en solitari una seguretat i una qualitat de to que només s’explica per l’experiència d’haver vist molts titelles. Una qualitat que es sustenta en una presència correcte i elegant, sense mai sobreactuar –aspecte aquest molt important i que denota una profunda escola de base–, ben recolzada a més per la distància que la tècnica de titella pla ofereix al titellaire. Tots aquests ingredients obren també la porta a la improvisació. En aquest sentit, Néstor Navarro ha mostrat tenir una “bona orella” en saber escoltar el públic, facultat indispensable per poder improvisar. Alguns detalls de resposta inmediata a reaccions dels espectadors així ens han indicat. Element aquest molt important perquè les possibilitats abans esmentades d’allunyament i d’apropament de la tècnica dita de “titella pla de taula a l’egípcia” es despleguin en tot el seu potencial.
Qui en volgui saber més, pot dirigir-se a La Puntual o a Alehop, la productora que s’encarrega de la seva distribució.
En definitiva, l’estrena d’un titellaire i d’un espectacle que no podia haver començat amb millor peu. En sentirem sovint a parlar.
Fotografies d’Adriana Cabeceran.
