S’ha presentat a la Sala Fènix del carrer Riereta, 31, l’espectacle dOndedOndÓnde que Christian Atanasiu va estrenar ja fa uns anys i que de tant en tant es deixa veure per algún dels escenaris íntims i alternatius de la ciutat. Un apreciat bombó que el prestigiós actor alemany-català, dirigit per Raquel Cabdet, ofereix al públic que encara no l’ha vist així com als seus fidels que sempre li han seguit els passos.
S’ha de dir que ens trobem davant d’un dels actors més originals i singulars de la ciutat, profundament barceloní i alhora dotat de la disciplina i del rigor que només es dóna als nascuts als països que al seu dia van fer la Reforma (em refereixo a la Luterana). Segurament part de la tenacitat en mantenir una línea tan particular de treball provingui d’aquests origens tan diametralment oposats al temperament més aviat volátil i barroc dels mediterranis.
Christian Atanasiu va iniciar un dia una profunda indagació sobre la fragilitat i el doble i triple sentit de les paraules, en una mena de rar treball de desconstrucció del llenguatge que sembla inspirar-se en fòrmules dadaïstes –de fet, va crear fa anys un espectacle amb textos d’aquest moviment pre-surrealista, si no recordo malament– i que ha esdevingut una pràctica del tot personal en la que l’actor juga i fa malabars de tota mena amb les paraules.
L’espectacle presentat a la Sala Fènix s’inscriu en aquest corrent juganer, en el que s’altera el joc de les proporcions i pel qual tot esdevé rar però a la vegada molt lògic. El punt de partida és el recital poètic, que demana un faristol, uns papers i un lector. Ens trobem però en una situación de “món al revés”: la persona humana, que normalment està per damunt dels objectes que ens serveixen en la vida pràctica, aquí està per sota, és a dir, és més petita que el faristol i que el mateix vestit que porta, que li ve com unes vint talles més gran. L’efecte és casi com el d’un teatre de marionetes en el que la persona humana és el titella, mentre el vestit i el faristol fan de teatre que a la vegada mou els fils que manipulen al poeta. Una situació que dóna peu a molts gags i a un cúmul de despropòsits que es centra, durant la primera part de l’obra, en les mateixes paraules.
És més tard, ja en l’última fase de l’espectacle, quan el vestit que li ve gran adquireix de sobte una significació més interessant, en esdevenir una mena de cuirassa dins la qual el subjecte que l’habita s’hi perd. Un món sembla existir allà dins. Però la sorpresa será gran, per a ell i per a nosaltres, els espectadors, quan de sobte ensopegui amb un altre jo, un doble seu –proveït d’un cap que és la rèplica exacta de l’actor–, amb el qual estableix un incipient diàleg. Qui és aquest doble que apareix d’improvís, ocupa la centralitat de la persona, és a dir, l’espai del coll del vestit, mentre el cap que parla es perd per una màniga i treu el nas per ella? Una temática profundament marionetística, com es pot veure, que Christian Atanasiu només apunta, com si de sobte, just en acabar-se l’espectacle, sorgís una nova branca que sembla volder portar l’obra vers uns altres camins on el doble sentit de les paraules adquireix una ressonància encara més profunda i enigmática.
Un terreny que sens dubte Christian Atanasiu anirà treballant en el futur, mentre ens va oferint de tant en tant, a la manera de petites joies, mostres de les seves indagacions en els terrenys sempre tan complicats de l’absurd, quan aquest s’instal·la al cor mateix del llenguatge. Durant maig, cada dijous a les 21:30h a la Sala Fènix de Barcelona.
