Ja parlàvem en un anterior article sobre l’alçada de la qualitat dels espectacles de la present 24 Fira de Titelles, un èxit i una nota molt alta per al nou equip que ha agafat les regnes del projecte, arran la mort de la Julieta Agustí l’estiu de 2012. Un equip compost per Elisabet Vallvé Agustí i Oriol Ferre Samon en la direcció, amb l’ajuda sempre present de Joan-Andreu Vallvé, i tot el conjunt d’actrius, actors i col·laboradors de fidelitat incondicional que hi ha al seu entorn. Comentem en aquest article alguns dels espectacles vistos.
Almaradas
L’obra El ruido de los huesos que crujen, de la companyia Almaradas, de Barcelona, va sorprendre al públic amb una proposta de fort contingut polític, basada en un text de la canadenca Suzanne Lebeau, sobre la dura realitat dels nens soldats d’alguns països africans en guerra. Una obra de denúncia que busca identificar-se amb els protagonistes de la historia narrada, molt ben lligada per l’autora, i que la companyia defensa amb una gran entrega i empatia envers els personatges. L’obra està dirigida per Quique Culebras i interpretada per les tres actrius Sonia Espinosa, Adeline Flaun i Eva Parets. El mèrit d’aquest jove companyia, que acaba just d’estrenar l’espectacle, és haver plantejat una història dura que vol enfrontar-se a realitats que ens superen a tots, i molt especialment als seus protagonistes. Per a aquest cronista, els moments més interessants són els relacionats amb els múltiples registres que encarnen les tres actrius, en passar de narradores a testimonis o a esdevenir els mateixos personatges protagonistes. Aquests registres s’enriqueixen especialment amb la presència de les màscares, que creen un poètic i alhora dramàtic desdoblement. L’altre gran encert és que aquest joc de les màscares té un cescendo, de manera que al final de l’obra hi ha una escena culminant i molt ben aconseguida en què la protagonista es cerca a si mateixa a través del mirall, un marc buit pel qual entra i surt a les interioritats fosques de la seva ànima.
Imatge de Lacònica
Al pati que hi ha a l’entrada del Teatre de l’Escorxador, dins d’una petita carpa, va presentar el seu últim i intimíssim treball Mercè Ghost. Una obra que crec s’ha de considerar com un dels bombons teatrals més exquisits que la Fira de Titelles ens ha ofert aquest any, molt més important del que la seva autora sembla voler-nos indicar, i que constitueix una preciosa síntesi de tota una vida de treballar les ombres. Una síntesi poètica i visual que va a l’essència de les coses per extreure-li un suc que és la quinta-essència de l’art visual dels titelles. Em remeto a l’article de Cesc Martínez, en el que s’extén sobre aquest singular espectacle de Mercè Ghost.
Bang!
A la nit, a la sessió golfa que sol haver-hi al Cafè de l’Escorxador, vam gaudir el segon dia de la Fira amb l’espectacle Bang!, de la companyia Volpinex, de Montpeller, França. Un western que durant una hora llarga ens ha tingut a tots enganxats al relat d’un sheriff que explica al seu jove admirador com es va convertir en el que és, un home dur versat en les arts de la pistola, les dones, el joc, la beguda i els duels. El sentit de l’humor de Fred Ladoué i de Rémi Saboul, els dos autors i actors titellaires que també són a l’escenari, va seduir al públic, que es petava de riure veient els efectes sonors fets a temps real per Rémi Saboul, i els diàlegs que anava desgranant Fred Ladoué, armat d’un pilot de càmares que captaven les diferents escenes miniatura amb figuretes de joguet, les quals es projectaven en una pantalla gran. Un divertiment d’una sofisticada elaboració, un joc escènic en el que els titellaires s’ho estan passant d’allò més bé, mentre inviten als espectadors a gaudir i a divertir-se amb ells en aquest simulacre de pel·lícula artesanal on tot es fa al moment i a la vista del públic.
A Mano
Vaig poder assistir el diumenge a l’obra que es presentava a la Caixa Fòrum de Lleida de la companyia El Patio, de la Rioja, titulada A Mano, de la que m’havien parlat molt bé. I, en efecte, en vaig comprendre les raons, en veure la finesa de la posada en escena dels dos titellaires Julián Sáenz-López i Izaskun Fernández. Tot és íntim i poètic en aquest espectacle en el que les mans dels dos manipuladors són les protagonistes, en un joc molt ben estudiat de llums, música i moviments. Un podria imaginar trobar-se en les interioritats d’un taller de modelatge o d’un ceramista, on el fang és la matèria prima de la que surten totes les coses. Un material noble i dúctil, que es deixa modelar i del que neixen els caps dels personatges, caps que simplement s’ajunten a les mans i així agafen vida. Un dels caps és un petit pot que neix en un espai interior ocupat per un torn de ceramista. L’espai utilitzat pels dos titellaires enllaça com anell al dit en tota la proposta escènica, de manera que el conjunt compost per les mans, el fang, les fustes de modelar i la caixa-taula que també és un armari de portes interiors ocultes, constitueix un tot orgànic en el que res sobre i tot encaixa al mil·límetre. La petita història que ens expliquen amb l’ardit d’una casa de venda d’objectes d’ocasió posa la nota sentimental i anecdòtica a un espectacle que es sustenta en la poètica de les mans i del fang, i que es centra bàsicament en cercar les essències d’aquest espai interior que hi ha entre les mans dels déus que juguen i creen, i la matèria prima de la que estem formats els humans. Una obra que compta a més amb una presència discreta i agradable dels dos manipuladors, perfectament integrada en el tot orgànic del conjunt, cosa que sempre és d’agrair.
McBride & Sons
També vaig poder entrar a última hora a la petita carpa que han muntat a la Plaça de Sant Francesc els del Circ Islu, de la companyia McBride & Sons, d’Irlanda, composta per Ronan Truly, titellaire del que ja hem parlat en aquestes pàgines arran del seu Punch and Judy (veure aquí), la catalana Helena de Sola y el violinista-clown Malachy Bourke, procedent d’una família d’artistes i titellaires escampada arreu d’Europa. L’espectacle, dirigit per Donal Gallagher, i que era quasi bé una estrena a Catalunya, després d’haver actuat en diverses gires per Irlanda, és en definitiva un circ miniatura que compta amb la seva pròpia carpa –per a un màxim d’uns 20 espectadors–, un cap de pista que és Helena de Sola, un músic que toca el violí i el kazú quan se’l rebaixa de condició, i el titellaire que rau amagat darrera del teló amb pinta de savi boig i despistat, i que s’encarrega de manipular les marionetes, els verdaders artistes del circ en qüestió: pallassos, funàmbuls equilibristes, acròbates… Segurament el millor de la proposta és l’ambientació que creen en l’espai diminut de la carpa, amb els personatges estrambòtics, tots bojos i exagerats, i molt ben caracteritzats en els seus respectius papers, els colors dels cortinatges, del vestuari, de les marionetes de fil, i que cerca recrear una atmosfera i una estètica dels temps antics a Irlanda, quan espectacles d’aquesta mena circulaven per les fires del país. Un atmosfera molt aconseguida, que el públic premià amb càlids i sincers aplaudiments.
McBride & Sons
