Poques vegades succeeixen a les ciutats esdeveniments que sumen la realització d’un somni amb els designis emprenedors d’una voluntat de fer cultura. Semblava que aquesta pandèmia anomenada crisi s’havia endut en el seu corrent tot indici de innocència i de l’alegre ingenuïtat de qui s’embarca en projectes enarborant la bandera del risc. Doncs estàvem equivocats. Acaba de néixer a Barcelona una sala, correctament anomenada Fènix, al carrer Riereta, 31, molt a prop de l’entranyable Llantiol. I l’ha obert l’esperit d’un Capitano arribat de la llunyana Comèdia de l’Art, carregat d’explosiva imaginació i d’un amor perenne pel teatre.
Baixant a la realitat dels fets, direm que la persona que ha encarnat aquest somni així com la màscara lliure del Capitano és un xilè de carn i ossos anomenat Felipe Cabezas qui, amb la sàvia companyia de tres arquitectes italians, han decidit obrir una sala per a les arts plàstiques i teatrals a Barcelona. Que siguin arquitectes els socis és una decisió que es nota només entrar al local: nitidesa i amplitud de l’espai, que sense llum solar alguna s’encén amb aparent claredat natural, com si estigués embolicat en claraboies que no hi són. Parets deixades al “natural”, amb un deix matèric neutre, perquè en elles entoni qualsevol objecte, artístic o no. Punts de llum funcionals de bombeta estricte -com per cert hi havia al Teatre Malic- i, després de la separació d’una simple cortina, la sala pròpiament dita. Ampla, amb capacitat còmoda per a unes seixanta persones, i un escenari de fusta noble i fosca. Al fons, banys d’amples sobrats. És a dir, i com dèiem al principi, tot sota la sàvia benedicció de la mà d’Hestia, considerada antigament com la deessa de la Llar i de l’Arquitectura.
M’explica Felipe Cabezas que aquesta sala és fruit de la necessitat: tenir un espai propi on actuar i on poder oferir el que un considera que és i ha de ser el bon teatre. I en ser ell mateix un actor que ha treballat amb la màscara, aquest gènere que està entre la marioneta i l’actor, una posició la seva molt oberta a tot allò que frega els límits del drama: teatre de titelles, d’objectes, d’ombres, de màscares, experiments creuats de plàstica i escena, i, sobretot, bon teatre. El que sorgeix de la necessitat i d’una relació orgànica amb els elements que el componen.
La ultima notte del capitano
Amb aquest títol va decidir obrir Felipe el seu teatre. Un monòleg que va estrenar el 2009 i que ha rebut nombrosos premis i reconeixements. Un treball de laboratori basat en una indagació profunda sobre la màscara i la tradició de la Commedia dell’Arte, que al seu torn funciona com a manifest polític respecte al teatre i com a clara declaració de principis.
Un vell actor s’enfronta a les últimes hores en la solitud més espantosa amb l’única companyia de les seves màscares, les que l’han acompanyat al llarg de tota una carrera artística deambulant per l’Europa del Renaixement. Amb escenografia i vestuari d’Isabella Pintani, codirecció actoral de Javier Villena i dramatúrgia i direcció del mateix Felipe Cabezas, l’obra ens convida a submergir-nos en un altre temps, el que està marcat per la dualitat i el desdoblament, l’art del qual art el vell actor Francesco Andreini n’és un versat mestre. Gràcies a les seves màscares, s’embranca en profunds i filosòfics, alhora que jocosos, diàlegs amb si mateix, en els que veiem tota una època desfilar davant nostre.
L’obra és una veritable benedicció per als qui estimen la Comèdia de l’Art i el món que envoltava aquella manera nova de fer teatre. Les constants referències a la mitologia clàssica, que el Renaixement va posar sobre un primer pla en la Itàlia de l’època, són un plaer i ens remeten al món de les primeres òperes, que tant van explotar aquest material dramàtic. Però potser el més interessant és el treball pròpiament actoral amb la màscara, intrínsecament unit al contingut dramàtic de l’obra. Qui és Francesco Andreini? Un actor desnonat o Il Capitano que la màscara encarna? És la closca buida de la màscara o el subjecte desenganyat d’aquesta que per sobreviure s’enganxa a ella, buscant un reconeixement i un consol a la seva misèria que mai arribarà? És un actor del segle XX que somia amb la puresa dels vells temps o és l’espectre que mai mor de l’actor que travessa els segles associat a les màscares? O és una tràgica història d’amor en la qual Francesco reviu els moments feliços i dolorosos amb la seva estimada Isabella dei Canali Andreini, l’eterna Innamorata, condemnada a les turbulències de la vida ambulant?…
Els moments de doble personalitat, la del Zanni i la del Capitano, són sens dubte els més vistosos i assolits, així com els diàlegs que l’actor manté amb les diferents màscares, que aquí es comporten com titelles reduïdes al motlle dels seus rostres. Per als titellaires, un exercici de pur marionetisme desdoblatori que Felipe Cabezas borda sense baixar el llistó durant l’hora i mitja que dura l’espectacle.
Un bateig a càrrec de la màscara que mai mor per a una sala que busca renéixer cada dia de les cendres del teatre. Bravo!
Les ombres de Olveira-Salcedo.
Com s’ha dit abans, la Sala Fènix està decidida a programar també els gèneres limítrofs, com són els objectes, els titelles i les ombres. Va començar la seva programació infantil amb “El tresor del Pirata”, de Pere Bigas i Bruno Valls, obra ja comentada a Putxinel·li (veure aquí), i continua amb l’espectacle d’ombres “Deixeu-li fer (o la història d’en Patufet)”, una versió lliure d’aquest conte tradicional català, el del Patufet, que Olga Olveira i Juvenal Salcedo han creat per als més petits.
Després d’anys de treballar les ombres majorment amb la tècnica del vídeo-projector, s’han embarcat ara Olveira-Salcedo en una interessant combinació de les siluetes retallades amb les ombres del propi cos, per trobar un registre més ampli quant a possibilitats expressives i narratives. Una tècnica difícil sobretot quan treballen amb una pantalla petita i no compten amb cap manipulador per la llum. I aquí està el gran mèrit d’aquesta parella artística, haver aconseguit donar organicitat, ritme, bon encaix i atractius perfils actorals als diferents elements que entren en joc, sense que es noti el pes de la tècnica.
Delicadesa, senzillesa expositiva i belles imatges són potser les qualitats principals de la posada en escena, que a més actuen amb la veu en directe, cosa que dóna molta vivacitat a l’acció. S’aprofita que Patufet és un ésser petit, més del normal -ha de cantar perquè el vegin i no el trepitgin-, per jugar amb el contrast de dimensions, cosa que el teatre d’ombres permet fer. Els resultats són molt bons, com el públic va corroborar amb els seus aplaudiments en acabar l’obra.
Moment esperat pels nens per treure el cap a la part de darrere i veure els secrets de com els personatges poden créixer o fer-se diminuts en una simple pantalla de tela, sense botons, comandaments a distància i que no recorda en res a la televisió. Realment aconsellable!
