Després de la boníssima temporada que va fer Marduix Titelles a la Sala Àtrium de Barcelona (al carrer Consell de Cent, 435) l’any passat, torna de nou al mateix lloc per presentar un autèntic bombó que espero es pugui veure encara més vegades a Barcelona. Em refereixo al muntatge “Els Viatges de Gulliver” que la Joana Miralta i en Jordi Pujol, els dos membres de Marduix, han creat amb la música expressa composada per Georg Philipp Telemann (1681-1767) per a aquesta obra de Jonathan Swift publicada el 1726, una obra que en l’època era ja molt coneguda i per a la qual va escriure aquesta partitura per a dos únics violins.
La gràcia de l’obra de Marduix radica no només en la seva posada en escena, resolta amb molta brillantor, sinó en el fet d’haver-hi incorporat un duet en viu de dos violins (Cecília i Katty) que, mentre s’explica la història, interpreta els fragments de Telemann per a cada capítol del Viatge de Gulliver. Una música que sona molt bé, que està molt ben interpretada pel duet del Àtrium Ensemble, i sobretot que cus i dóna una profunda ressonància a tot allò que passa i s’explica a l’escenari.
Un cop més he pogut constatar el bon moment en el que es troben aquests dos veterans titellaires que després de tota una vida de recórrer els pobles de Catalunya i de molts altres llocs del món, han trobat un equilibri perfecte per encarar-se en projectes complicats –com ho és l’obra de Swift– des de la senzillesa, una economia de mitjans que no fuig de l’elaboració minuciosa de titelles i decorats, i un to i una presència que traspua força, humilitat i dignitat a la vegada.
És la mateixa concepció dramatúrgica de l’espectacle la que dóna en el clau en incorporar dos elements exteriors a l’escenari pròpiament dit consistent en una taula on es concentra l’acció: a l’esquerra del públic el duet de violinistes encarregat d’interpretar els fragments musicals de Telemann, i, a la dreta, en Jordi Pujol en funcions de tècnic amb un retroprojector que li serveix per projectar imatges en moviment a una pantalla que es troba darrera la taula-escenari. Un tècnic, sí, però que intervé en l’espectacle com un element extern que tant pot entrar si vol a la història com posar-se a dirigir al públic animant-lo a cantar una cançó. Al centre, Joana Miralta és la conductora principal de l’obra, en manipular els titelles, posar i canviar els decorats, mentre alhora fa les veus dels diferents personatges.
Aquesta posició escènica triangular –violins + taula-escenari + tècnic amb el retroprojector– aconsegueix captivar l’atenció del públic a través d’un triple registre que dóna una profunditat complexa a l’obra, però sense atordir l’espectador. Es tracta d’una disposició que sempre sol funcionar bé, però que si gaudeix a més a més d’uns lligams orgànics com és aquí el cas, llavors el resultat es dispara vers cotes de gran altura. I la gràcia és que aquesta elevació s’aconsegueix sense cap mena de pretensió, ben al contrari, des de posicions d’absoluta modèstia i naturalitat.
Potser sigui la naturalitat allò que caracteritza la feina del Marduix actual, lluny de qualsevol impostació, com si haguessin trobat uns fonaments que no necessiten arquitectures de funambulisme, sinó que amb un simple terra i a peu pla en tenen prou.
També l’equilibri en la confecció dels titelles, ni molt complicats ni massa senzills, però ben elaborats, funcionals i enginyosos, que denoten les seves hores de taller, ajuda a crear aquest to de naturalitat orgànica. Tot plegat fa que l’obra flueixi a través dels quatre viatges de Gulliver, en quatre seqüències que els tres registres –el musical, el visual de les imatges projectades i el de l’acció escènica pròpiament dita amb les seves paraules– fan passar full un darrera l’altre deixant l’espectador entregat i amb lo boca oberta.
Una obra que esperem es vegi una altra vegada a Barcelona.
