Els Titelles Vergés a la Casa dels Entremesos de Barcelona

L’adequació d’una sala noble de la Casa dels Entremesos a la Plaça Beates nº 2 –la petita i preciosa sala oval del primer pis– per a exhibir-hi una mostra fixa de titelles de la família Vergés (tres generacions de titellaires, veure aquí) en la que hi ha també un dels seus castellets més antics, és una notícia que ha passat desapercebuda però que per a nosaltres té una gran importància. Simplement pel fet d’ajuntar dins d’una mateix concepte de Patrimoni els grans titelles de carrer que s’utilitzen a les festes populars catalanes, i els titelles tradicionals catalans a càrrec de titellaires professionals. Són dues realitats diferents, això és cert, tant per la seva funció com per la seva sociologia, però alhora profundament emparentades: les dues formes defineixen des de perspectives diferents el nostre imaginari col·lectiu i popular.

Els Vergés no solsment han aconseguit  aquest espai, que en si és tot un reconeixement a la feina de l’últim gran llinatge titellaire encara en actiu, sinó que en una de les sales grans del primer pis, hi fan una funció mensual de titelles oberta a tots els públics. S’obre, per tant, un nou espai per als titelles a Barcelona, en un lloc clau, com és el palau dit dels Entremesos on es guarden els Gegants i les bèsties més important dels Bestiari Festiu de la ciutat de Barcelona.

Aquest diumenge 14 d’abril de 2013, m’hi vaig acostar per veure com havia quedat la saleta d’exposició dels titelles, assistir a la representació dels Titelles Vergés i, de passada, donar un cop d’ull i saludar als coneguts Gegants, Bèsties i Bestioles de Barcelona, els quals s’exhibeixen permanentment a la Casa dels Entremesos

La saleta oval

Una petita joia és aquesta saleta cedida als Titelles Vergés. Se li diu Oval perquè el sostre té una forma ovalada amb uns preciosos frescos pintats. És petita però hi cap bé un castellet de titelles de fusta amb uns quants decorats, i tot un seguit de vitrines expositores amb una selecció d’alguns dels titelles històrics de la companyia. Hi ha també importants fotografies que situen les distintes generacions que han treballat amb el nom de Vergés. Tot molt ben indicat amb cartellets que expliquen noms i característiques dels personatges.

Dels titelles, destaquen un Pericu amb barretina, un Senyor Guàrdia de nas vermell, Manolo (que solia ser un dolent), dos Dimonis, una Marieta molt antiga que procedeix del segle XIX, i dos equilibristes que fan un número de verticalitat un damunt de l’altre enganxats cap contra cap, entre altres. També hi ha un acordionista i altres personatges històrics. Adjuntem algunes imatges que ho il·lustren millor que les paraules.

Es tracta d’una primera mostra que esperem es vagi ampliant i, si convé, acabi ocupant altres espais. Cal felicitar també a Sebastià Vergés, per la seva constància en la defensa del valor patrimonial dels seus titelles, un valor que des de Putxinel·li li volem donar tot el nostre suport.

Una funció de gran ofici.

L’obra que han presentat aquest diumenge era Els Tres Porquets, una adaptació del clàssic conte que els Vergés fan amb titella tradicional català, quatre únics personatges i un presentador. Aquest últim és un gos que surt al principi i al final de l’obra, per dirigir-se al respectable i presentar l’obra. Els altres personatges són els tres porquets i el llop. Una història ben coneguda que els titellaires resolen amb enginy i amb un gran domini de l’ofici. De fet, potser d’allò que s’ha de parlar aquí és de l’enorme ofici que traspua l’obra dels Vergés: una tranquil·litat en la manipulació, unes veus que en cap moment sobre actuen en demesia, i que no perden mai el contacte amb els nens, els quals estan sempre atrapats per les paraules, les accions o la cançó que serveix de leiv motiv i que travessa tota l’obra des del principi fins a la fi. No perden l’ocasió els titellaires de recórrer a vells gags dels titelles de sempre, com són els cops que es donen en carambola diferents personatges que estan junts, o les topades que un dels porquets es dóna sempre contra un dels decorats en una cameta.

És entranyable veure com l’ofici que destil·len els dos titellaires (Sebastià Vergés i Montserrat Abalate) funciona sense haver de “forçar la màquina”, és a dir, amb una cadència tranquil·la i relaxada, cosa que es tradueix en una percepció de l’espectacle també tranquil·la –tot i que entregada– per part dels nens, i amb el somriure als llavis per part dels adults. Llur domini de les veus és sens dubte clau així com l’experiència dels anys, capaç de fixar per sempre ritmes i rutines de manipulació, sempre amb uns resultats garantits.

 La Casa dels Entremesos

Ha estat un verdader plaer passejar dins d’aquest antic palau convertit ara en la Casa dels Entremesos, a partir d’una iniciativa de la CCGBCV (La Coordinadora de Colles de Gegants i Bestiari de Ciutat Vella, una associació que funciona des de 1983, amb motiu de la recuperació i organització de la Festa de Santa Eulàlia com a festa d’hivern de Ciutat Vella). Citem aquest paràgraf extret de la pàgina web de la CCGBCV on s’explica l’origen del nom de la casa:

“Casa dels Entremesos: Instituïda per decret el 1439, la ciutat de Barcelona disposava d’una casa especial, diverses vegades engrandida i situada al carrer dels Gegants (antigament carrer dels Entremesos), on les figures, en ser propietat del Consell Municipal, es guardaven i es tenia cura del seu manteniment i conservació.”

Respecte als Entremesos, vet aquí l’explicació:

“Entremesos: Nom que tenien les representacions que, des del segle XII, es feien en les grans festes i solemnitats reials i cortesanes, entre plat i plat, per entretenir els comensals. Posteriorment amb l’arribada de les processons de Corpus, aquests elements s’hi afegeixen adaptant-se a un nou escenari que és el carrer i una nova simbologia més o menys religiosa, però conservant el nom d’entremesos amb el qual els coneixem.”

Com es pot veure, un origen molt teatral i de profundes arrels populars. Tornant a la visita, haig de dir que la col·lecció de figures exposades és realment impactant. Allà estan quasi bé tots els gegants, bèsties i bestioles que han marcat la nostra infància. En manquen alguns (com els Gegants de la Ciutat, que viuen al Palau de la Virreina) però la representació és suficient com per merèixer una visita. La col·locació és molt bona i tots ells es deixen mirar sense perdre la dignitat, ni ells ni nosaltres. És a dir, gaudeixen d’un espai noble i suficient i, llevat dels més moderns i de les bèsties, mantenen una distància que lliga amb el seu rang de reialeses estimades pel poble. Interessant la secció de les bèsties: es troben en una mateixa sala els cavallets cotoners, la Mulassa, el Bou, l’Àguila, el Drac o la Tarasca, i un diria que se sent l’olor típica dels estables o de les gàbies dels lleons del Zoològic, tot i que per enlloc es veu ni un bri de palla.

Els nens s’ho miren una mica espantats i estranyats de que aquestes figures que ells veuen als contes i amb les que somien de tant en tant, existeixin de veritat i que els adults els hi destinin espais nobles que normalment són per als bancs o per a les oficines de l’administració pública. També els adults gaudim visitant aquests llocs que per a nosaltres són pàl·lides rèpliques dels monstres que existeixen de veritat, ja sigui al món de cada dia o al món oníric dels malsons.

Indispensable acostar-s’hi i donar-hi un cop d’ull: els nens s’ho passaran pipa, i els adults encara més.

Adjuntem algunes imatges perquè el lector se’n faci una idea.