El públic de Barcelona ha tingut l’ocasió de gaudir durant el mes de març d’aquest magnífic espectacle del Centre de Titelles de Lleida en les sessions per a públic familiar de la Fundació Miró. Com se sap, des de fa ja trenta-cinc anys que aquesta noble institució barcelonina de Montjuic programa espectacles infantils els dissabtes i diumenges (veure aquí el reportatge a Putxinel·li de la Festa d’Aniversari), i per a escolars entre setmana. La majoria de les companyies catalanes de titelles han passat un dia o altre per la Miró, i encara ara ho segueixen fent, sobretot amb espectacles dedicats als nens més petits, donada la baixada d’edat que hi ha hagut en els últims anys a la ciutat del públic assistent a aquestes sessions.
“El petit elefant” és una adaptació d’un conte de Rudyard Kipling feta per Pablo Vergue i Joan-Andreu Vallvé, el qual signa també la direcció així com el disseny dels titelles. S’ha de dir que aquests, fets de fusta plana i robes, tenen una factura francament atractiva i interessant, en la que els trets dels diferents animals representats estan tan sols apuntats per les simples línies d’unes fustes planes i unes robes que fan de vestit. Però aquest alt nivell d’abstracció de les figures és suficient perquè cada espècie quedi perfectament definida, deixant ben clara la psicologia particular de cada una d’elles. I crec que aquest ús tan sintètic i funcional de l’abstracció és un dels trets més rellevants de l’espectacle, i allò que el fa realment atractiu per els espectadors més petits. Aquests no tenen por de l’abstracció, tot al contrari, hi tenen una inclinació natural superior a la dels adults, per desgràcia molt més limitats aquests en la comprensió d’allò que s’escapa del realisme. L’important per als nens és que els trets perfilats siguin suficients per definir cada animal.
També els decorats, que són simples fustes més o menys colorades que van canviant de lloc, o els elements que representen les aigües (de plàstic), estan fets a partir del mateix principi d’abstracció. I és aquí on es produeix el miracle del teatre: tots aquests elements que pertanyen a una estètica madura i distanciada, agafen de sobte vida gràcies a l’animació que els hi donen les dues manipuladores. Ingrid Teixidó a càrrec del titella i la veu de l’elefant, i Clara Olmo a càrrec dels demés animals que van sortint, són les dues magues que aconsegueixen donar vida i ànima a cada una de les figures. I ho fan gràcies a un superb treball de veu d’una gran categoria, i a una seductora dolçor en llur actuació i en l’actitud que tenen envers els distints animals posats en escena.
Dotades d’una agradable presència i molt ben dirigides a l’escenari, contingudes en les escenes de transició i entregades a la feina d’encarnar els diferents personatges mantenint però una distància elegant i molt femenina, aconsegueixen estar molt properes als nens, de manera que l’espectador les deixa de veure per separat i ajunta les seves figures a les dels titelles.
L’altra virtut del conte és que tot i mantenir aquest to general de dolçor, no amaga els costats foscos de la història, de manera que el cocodril no acaba fent petons a l’elefant sinó que compleix amb la seva obligació de voler-se’l menjar. També clau en la sintonia que s’aconsegueix amb els nens, deu ser el fet de que el personatge principal, el petit elefant, es trobi en plena edat dels perquès?. Un tret típic de la psicologia infantil que l’espectacle integra i converteix en motor dramatúrgic.
Veient l’espectacle, no pots deixar de pensar en la gran maduresa assolida per aquest gran titellaire i creador que és en Joan-Andreu Vallvé, capaç d’inventar-se un espectacle que funciona com un rellotge i dotat d’una sofisticada simplicitat estilística. Un domini plàstic i escènic de la tècnica que és el fruit de molts anys d’experiència. Important mencionar la música, composta per Bernat Vallvé, imprescindible i amb unes agradables cançons que es van repetint com uns leit motiv que enganxen l’espectador i filen la història. Si hi sumem l’alt nivell interpretatiu de les dues titellaires manipuladores, ben ateses en la tècnica per Xavier Iglesias, no podem més que admetre l’excel·lent moment artístic en el que es troba el Centre de Titelles de Lleida.
