Un TOT breu que destil·la ofici

Ahir es va clausurar el Festival TOT del Poble Espanyol després d’una programació breu en la qual s’ha vist una petita mostra de l’ofici d’algunes companyies de casa. I Déu n’hi do el que pot donar de si un festival convocat amb l’objectiu de resistir quan aquest festival té un entorn creatiu com el que hi ha a Catalunya! Un entorn forjat durant dècades que fa que, en moments difícils com l’actual, el TOT hagi pogut trobar un gruix suficient d’espectacles de qualitat i passar airosament la prova d’una edició de mínims. A jutjar per la quantitat d’assistents, també ahir, diumenge, va ser un dia d’afluència notable, la qual cosa demostra que la trobada té demanda real i molta més de potencial. Pel que fa a la qualitat, els responsables del TOT, amb Diego Murciano al capdavant, han pogut exhibir una bona varietat de tècniques, formats i concepcions de l’espectacle de titelles (per a públic familiar), la qual cosa no hauria estat possible si la vitalitat titellaire del país hagués estat més fluixa.

Des de l’espectacle de Sebastià Vergés, El fantàstic Màgic d’Oz, al treball plàstic de Pea Green Boat, una de les companyies més joves de les que han actuat enguany al Poble Espanyol, es percep l’evolució i la contemporaneïtat de l’art del teatre de figures a casa nostra. Titelles Vergés, amb aquest darrer muntatge (vg. el comentari complet de l’obra en aquest article), subratlla la voluntat de continuar explorant els límits de la tècnica del titella de guant de tipus català, tant en un aspecte més genèric, en atrevir-se a posar en escena un musical amb només dos titellaires, el mateix Sebastià Vergés i Montserrat Albalate, com en un altre de més tècnic, buscant i trobant la manera de fer ninots que articulin la boca sense abandonar la morfologia del titella català tradicional. El resultat és una obra amb un esquema dramàtic diferent del que sol ser habitual en els titelles clàssics però que manté la frescor d’alguns dels recursos més sàviament explotats per la tradició, com els personatges que s’amaguen a l’esquena els uns dels altres i la garrotada. Tot plegat, ofici i més ofici.

Dues obres contra el poder

La veterania també és un dels ingredients que Biel Porcel posa a les seves creacions. A Oiaraki, el castell dels ocells, que clausurava l’edició 2013 del TOT, Binixiflat Teatre de Titelles desplega una història exigent des d’un punt de vista narratiu amb la seva personal adaptació de la tècnica dels pupi i del titella txec. Porcel ha depurat aquest tipus de manipulació al llarg de molts espectacles i aconsegueix un dinamisme, una gesticulació i una expressivitat (movent el cap del ninot) que no tenen res a envejar a moltes obres fetes amb titella de guant o de tija.

El conte del castell d’Oiaraki tracta el tema de la llibertat. Ho fa a base d’accions divertides que s’esdevenen a partir d’una ocurrència que de seguida capta l’interès dels infants: el fet que amb una paraula màgica, “oiaraki”, s’anul·li automàticament l’ordre que qualsevol manaire acabi de donar. El criat Bernat és qui explica aquesta facècia i qui ensenya els nens a dir “oiaraki” perquè mai ningú no els pugui manar ni esclavitzar. I el rei Oriol, evidentment, perd tota autoritat. Però Biel Porcel va una mica més enllà: no es limita a capgirar la relació rei-criat, superior-subordinat, ric-pobre o pare-fill, sinó que entra en qüestions de gènere: la princesa, que la reina posa a prova perquè sigui una bona noia per casar-se amb un príncep blau, es revolta fent totes les trapelleries de què és capaç. Fins al punt que, al final de l’obra, quan el criat Bernat s’assabenta que els pares de la princesa han abandonat la idea de casar-la amb un príncep i que li deixaran fer el que vulgui, i li diu que, sent així, s’haurà de casar amb ell, la resposta de la noia és clara: “oiaraki!”, que és com dir “i un be negre!” Així supera fins i tot el típic final moralista segons el qual el noi bo i la noia que ell festeja s’acaben casant.

En el desenvolupament dramatúrgic hi ha una imatge de prefil poètic que articula tota l’obra. En un moment donat, el rei, trist perquè el seu cavall s’ha mort, es consola amb un ocell que li regala el mag del castell. El rei entén de seguida que els ocells són per estar lliures, treu l’animal de la gàbia i en fa venir més. Omple el castell d’ocells perquè vol envoltar-se de la seva alegria, i quan la reina, mitjançant un encanteri, els fa fora tots, ordeix un pla tan eixelebrat com divertit per recuperar-los: demana al mag que el converteixi en ocell. D’aquesta manera, la reina arriba a incomodar-se tant que accedeix a fer tornar els ocells sempre que s’estiguin al jardí. Potser el simbolisme d’Oiaraki (les trapelleries de la princesa també tenen a veure amb volar) podria quedar més marcat, però al capdavall la canalla que hi havia a la carpa del Poble Espanyol va rebre el missatge i va xalar de valent.

Amb un estil completament diferent, pausat i íntim, la companyia Pea Green Boat, formada per Edu Blanch i Emilia Lang (vg. aquí) presentaven El rei i el mar, una versió d’un conte de Heinz Janisch. El plantejament de la història recorda una mica el d’aquell episodi d’El petit príncep en què un rei explica que només mana les coses que convenen quan el qui ha de complir l’ordre està en condicions de fer-ho, per exemple no pot manar al sol que es pongui quan encara és dematí. Doncs bé: en el cas d’El rei i el mar passa una cosa semblant: el protagonista de l’obra insisteix a manar coses impossibles i espera ser obeït només pel fet de ser rei: que la nit no sigui tan fosca, que la son no vingui… Al capdavall, s’evidencia l’absurditat de manar i de ser rei enfront de la naturalitat i l’espontaneïtat de les accions quotidianes. La qual cosa constitueix un missatge moral ben contemporani.

Edu Blanch, que ha adaptat el text de Janisch, ha construït les figures i protagonitza l’obra en solitari, és una presència sòlida damunt l’escenari que, malgrat això, es deixa traspassar per l’ànima dels ninots que manipula. Sap transmetre als objectes i figures, que poden ser la seva pròpia mà, com en el cas del gat, uns impulsos vitals que vénen d’abans d’ell mateix. D’aquí potser el ritme de l’obra, que marca clarament un tempo que deixa espai suficient perquè cada acció ressoni en cada espectador. D’altra banda, el públic, amb nens i nenes molt petits, va quedar encantat, i El rei i el mar va acabar en el moment exacte. És la sensació que em va fer a mi, però de tota manera intueixo que hi havia quelcom de precís i natural alhora en la manera d’escandir el temps que té Edu Blanch.

Tant el vestuari com la gesticulació i la posició corporal, bo i dret, visible al mig de l’espai escènic, marquen un estil molt personal de projecció del titellaire en el titella. Blanch no sembla que passi parts separades de la seva personalitat en els personatges, sinó que es diria que esdevé transparent, o potser un instrument entre l’autor del llibre i les imatges. Estèticament, El rei i el mar és captivador, construït amb un minimalisme d’elements senzills, materials càlids i colors que conforten (marrons, ocres, grisos, un punt de vermell i algun blau cel).

I una per l’acció col·lectiva

També vam poder veure El carnaval dels animals, una proposta mig esbojarrada però en el fons innocent de Forani Teatre. En aquesta obra, els animals intenten salvar el rei (el lleó) d’un segrestador malvat que li vol treure la pell per fer-se’n una disfressa. I no ho aconsegueixen fins que no entenen que han d’actuar tots junts, que anant cadascú pel seu compte no l’alliberaran mai.

Un element molt destacable d’aquest muntatge és l’actuació en directe de les pianistes Maria Molet i Núria Serrat, que dónen continuïtat a la història que interpreten, caracteritzats de narradors xinesos, Arnau Colom i Enric Rovira. (vg. comentari complet de l’espectacle aquí.)