Putxinel·li fa un any. Un dels reptes, potser el principal, s’ha complert: fer dotze mesos sense defallir en l’intent. Però a més d’aconseguir-ho, pensem que també podem estar satisfets. Sense caure en grandiloqüències infantils però sense pecar de falsa modèstia, en aquests dotze mesos s’han publicat uns 500 articles entre els tres portals, que vol dir una mitjana de gairebé un article i mig al dia i que es poden llegir centralitzats a la nostra pàgina de Facebook. Putxinel·li, pensada per recollir les pulsions titellaires en l’àmbit de Catalunya amb un esperit obert a reflexions més universals, ha estat, juntament amb la seva germana d’Espanya i l’Amèrica llatina, el lloc web més actiu. Som conscients que no hem arribat a tots els racons de la nostra geografia, però estem convençuts d’haver iniciat un camí entre la història i el testimoni d’actualitat que va dibuixant la realitat titellaire d’aquí i ara. És un camí que, per descomptat, no té sentit si no és pel traç del mateix recorregut que fa.
Cartell del 3r Festival de Titelles de Xangai, on l’obra ‘Pallassos de fusta’ de la companyia Herta Frankel va rebre dos premis.
El segon objectiu de Putxinel·li, a més de resistir, ha estat mantenir el principi de dues velocitats. És a dir, una política editorial de doble intensitat: textos de contingut més lleuger, relacionats amb notícies sobre el teatre de titelles (cursos, estrenes, exposicions, gires …), i articles dels que requereixen hores i fins i tot mesos de treball i elaboració (entrevistes, reportatges, comentaris i anàlisi d’espectacles, cròniques de festivals, articles d’història, de reflexió, de sociologia de la titella, processos de creació…) Cal fer menció especialment de la sèrie La revolta dels titelles, que actualment encara es troba en procés, i que ha estat un dels arguments forts del treball de la nostra revista. D’aquesta manera, hem volgut que la relació dels continguts de Putxinel·li amb els dels altres dos portals, Titeresante i Puppetring, sigui una plataforma que serveixi d’estació de Rodalies i de Llarg Recorregut al mateix temps. Aquesta era una de les nostres màximes preocupacions; ara el lector haurà de dir si ens en sortim o no, esclar. Volem ser acurats amb la qualitat i convertir Putxinel·li en un lloc de trobada i, sobretot, de coneixement i divulgació.
Titelles Vergés preparant-se per una funció al Nou Tantarantana. Foto de Jesús M. Atienza.
Un tercer objectiu de Putxinel·li ha estat poder disposar d’un mitjà de comunicació propi, autònom i obert a la pluralitat de la professió, capaç de respondre amb opinions, crítiques i reflexions sobre els esdeveniments del món relacionats amb els titelles (estrenes, espectacles, exposicions, revistes, festivals, llibres, conferències, seminaris …), però no exclusivament. El nostre món en estat de canvi i ebullició requereix perspectives sectorials crítiques que es mirin la realitat des de punts de vista particulars. Deixar en mans dels grans conglomerats i monopolis mediàtics l’opinió és molt perillós. Cadascú des de la seva parcel·la de vida té el dret i l’obligació de responsabilitzar-se del que passa al món. Per a nosaltres, la perspectiva titellaire no és pas intranscendent, exòtica ni marginal. Ben al contrari, l’actual teatre de titelles, entès en la seva accepció més àmplia, allò que que els alemanys anomenen Figurentheater, és a dir, teatre de figures, és al cor del pensament més radicalment contemporani. Els temes del desdoblament i de les projeccions, el món dels objectes, la creació de vida i intel·ligència artificial, la robòtica, la creativitat artesanal…, tots aquests temes tenen a veure amb l’univers dels titelles. Per aquest motiu, la “perspectiva titellaire” és, a dia d’avui, “correcta i adequada” per tenir-la com punt de partida i d’anàlisi. Aquesta és la posició a la qual ens referim a l’hora de proposar Putxinel·li com a fòrum per a la discussió, l’elaboració de noves idees i la reflexió crítica.
Santi Arnal i Anna Fernández en ‘El somni d’una nit d’estiu‘.
El quart objectiu ha estat la viabilitat econòmica: sostenir-se. En aqeust punt no podem tirar coets, però sí valorar el que hem aconseguit, que no és poc. Els eixos estratègics de la nostra sostenibilitat es resumeixen en tres punts: 1. Membres associats, 2. Patrocinadors i 3. Subvencions.
Ànec autòmat de Vaucanson.
Val a dir que en el primer apartat s’ha arribat bastant lluny, encara que sempre serà poc. Però aconseguir en un primer any 43 Membres associats (25 de Catalunya, 13 de la resta d’Espanya i 5 d’internacionals) és tot un èxit. Vol dir que molts titellaires, companyies, institucions i altres interessats en els titelles ens han fet confiança, han valorat l’esforç i han optat per donar suport a la nostra línia de treball amb els 30 euros anuals d’aportació. Som conscients que no sempre devem haver satisfet les expectatives de tothom, però estem oberts a rebre crítiques, suggeriments i complir poc a poc amb els compromisos adquirits.
Kasperl del Figurentheater de Lübeck, Alemania.
En el segon apartat, tenim uns Patrocinadors extraordinaris que han apostat per nosaltres. Són institucions, museus, festivals, centres de titelles. Per a ells, disposar d’un mitjà de comunicació propi és avui en dia una prioritat del sector. Ens queixem que els diaris ja no destinen espai al teatre i encara menys als titelles. Una realitat innegable que només té una solució: agafar el bou per les banyes i dotar-se d’aquests mitjans propis per suplir aquestes mancances. Considerem que és una necessitat, i els nostres patrocinadors ho comparteixen totalment. Són aquests: TOPIC de Tolosa, el Museu da Marioneta de Lisboa, el Museu de les Arts Escèniques de l’Institut del Teatre de Barcelona, el Festival TOT Titelles del Poble Espanyol de Barcelona, el museu encara en construcció del Centre de Titelles de Lleida, el Festival Festitíteres d’Alacant i UNIMA Internacional per partida doble: el secretariat general per cobrir esdeveniments importants (per exemple el Congrés de Chengdu) i el portal Periscopio, obert per Ángel Casado. Cal esmentar aquí l’Institut Ramon Llull, que ha sufragat importants viatges de redactors de la revista per a esdeveniments de significació internacional, com el Congrés esmentat de Chengdu i el Festival d’Avinyó.
Marioneta de Mariona Masgrau. Exposició al TOPIC de Tolosa.
En el tercer apartat, el de les subvencions, hem de reconèixer que hem fracassat. No perquè ens les hagin denegat, sinó perquè ni tan sols hem tingut temps de demanar-les. Tampoc ha estat per falta de ganes o de necessitat, sinó que que hem tingut tanta feina de redacció que ens hem vist superats en la tasca fonamental de l’assentament econòmic a través de les ajudes institucionals. És clar que a les administracions públiques tampoc no estaquen els gossos amb llonganisses, atesa la situació econòmica del país. Però no per això ens rendirem abans d’hora. El món és molt gran i mai no hi ha hagut tants diners en circulació (això sí, mai tan mal repartits). I tot i que és millor ser prudents i realistes, no per això ens baixarà l’optimisme.
Eva Paricio, dels Titiriteros de Binéfar.
D’aquesta manera hem arribat a l’any de vida. Un any que no ha passat volant, sinó que ha necessitat moltes hores de vol, d’estar a la sala de màquines, d’ordir viatges, trobades i complicitats i de posar-nos al dia en els temes essencials que avui dia tenen a veure amb la temàtica titellaire. I una de les alegries ha estat poder comptar amb col·laboradors de gran categoria i de països ben allunyats. Ens referim a persones com Erica Luo (Chengdu, Xina), Gary Friedman (Austràlia), Valmor Nini Beltrame (Brasil), Tito Lorefice (Argentina), Maurici Kartún (Argentina), Sebastián Verea (Argentina), Ana Alvarado (Argentina), Shaday Larios (Mèxic), Darja de Caluwe (Països Baixos), Lilo Skaarup (Copenhaguen), Katrina Andrianov (Finlàndia), Filip Auchère (Lió, França), Adolfo Ayuso (Saragossa, Espanya), Paco Cornejo (Sevilla, Espanya), Yanisbel Martínez (Granada, Espanya), Damià Barbany (Barcelona), Rubén Darío Salazar (Matanzas, Cuba), Claudio Hochman (Lisboa, Portugal)… Així mateix, donem un gran valor a les col·laboracions d’alguns socis de la revista, que hem publicat al nostre Club d’Opinió per donar veu directa a algunes de les qüestions que la professió es planteja sovint: Fernando Gómez, Carles Cañellas, Jordi Bertran, Miquel Gallardo , Pep Gómez… En total, una llista de col·laboradors de luxe que esperem que continuï apostant per nosaltres.
Primera marioneta del senyor Harry V. Tozer. MAE de l’Institut del Teatre de Barcelona.
Foto de Jesús M. Atienza, feta durant el reportatge ‘La revolta dels titelles’.
També hem de fer una menció especial al fotògraf Jesús Atienza, que s’ha pres la seva col·laboració amb la revista com un assumpte personal i professional. Gràcies a ell, el tractament gràfic ha assolit uns nivells de qualitat altíssims, amb reportatges que són tot un luxe per als afortunats que han rebut la visita de la seva càmera. Un ull, el seu, que no perd detall i al qual no se li escapa el millor angle.
Teatro Desguace al Taller de Marionetas. Foto de Jesús M. Atienza.
També mereix una menció especial Rebecca Simpson, la nostra traductora a l’anglès, que ha treballat sense descans des del primer dia i que ha intentat que almenys en els articles que passen per les seves mans hàgim mantingut una alta dignitat en la llengua anglesa. Per desgràcia, els articles que ha traduït o corregit no han pogut ser tots; però com que considerem que potenciar les relacions d’igual a igual amb Puppetring és molt important, intentarem anar millorant aquest aspecte.
‘Com el Jaromir buscava la felicitat‘, d’Ajda Rooss, Jasna Vastl i Brane Vižintin, a l’Antic Teatre de Barcelona.
El suport del nostre Consell de Redacció, format per Víctor Molina, Adolfo Ayuso, Jesús Atienza i Maryse Badiou, ha estat constant i especialment important per a la nostra tasca. El seu suport sincer és molt d’agrair. De la mateixa manera, volem donar les gràcies per haver-nos fet sempre costat a Jacques Trudeau i Dadi Pudumjee, secretari general i president d’UNIMA respectivament, a Idoya Otegui, presidenta d’UNIMA Espanya, i a la nova junta de UNIMA Catalunya, presidida per Xesco Quadras. Mantenir una relació constant i íntimament col·laboradora amb UNIMA no és només un desig sinó una obligació que ens hem plantejat des del primer moment. En aquest sentit, ens sentim molt orgullosos d’haver contribuït modestament, des de la nostra revista, a la posada en marxa de la delegació catalana.
Escena de ‘Hambre Come’, de Belén Rubira. Foto de Jesús M. Atienza.
I encara faltaria mencionar el nostre equip informàtic, el capità del qual, Iván Fernández, ha estat un més del nucli fort, suportant les nostres ignoràncies i les presses, lluitant per aconseguir que tot funcioni el millor possible i fent-se còmplice del projecte. Ell és una peça fonamental que aguanta tota l’arquitectura d’aquest edifici de tres potes que és Putxinel·li.
Eugenio Navarro actuant a l’Àfrica amb ‘Rutines’.
La quantitat actual de visites diàries és de 500 de mitjana, que vol dir que tenim unes 15.000 visites mensuals. Són unes quantitats que, amb tan sols un any d’existència i el perfil especialitzat i acurat de la publicació, són bastant acceptables. Pel que fa a les pàgines vistes, aquí els números es disparen: la mitjana actual diària és d’unes 3.300 pàgines, que puja a una mitjana mensual de 99.000. Per a nosaltres, això significa que els continguts publicats realment desperten l’interès del lector, que almenys tafaneja en 6 pàgines interiors en cada visita. Són xifres encara provisionals que, per consolidar-se, necessiten el rodatge dels anys, com a mínim un parell, però que indiquen un progrés clar i una tendència a la consolidació del projecte. Com succeeix amb tots els portals d’Internet, com més material publicat i com més enllaços amb la xarxa, més s’expandeix la seva esfera de coneixement. En aquest sentit, el fet que siguin tres portals diferents multiplica la repercussió dels seus continguts, ja que els tres llocs funcionen com miralls que també enfoquen cap a altres bandes.
Mina Ledergerber.
Encara faltaria veure i analitzar qui són els nostres lectors i visitants. Perquè és una tasca de la revista promoure l’intercanvi i la connexió amb membres associats, visitants i possibles interessats. Potenciar el butlletí serà una de les nostres prioritats, i lluitar per dotar-nos d’una estructura orgànica més sòlida, l’objectiu principal a aconseguir.
No amaguem les mancances, però tampoc volem rabejar-nos en les misèries i menys encara en les queixes, ja que la nostra intenció és sana i essencialment optimista de cara al futur. D’altra banda, estem segurs que els nostres lectors sabran apreciar aquesta voluntat de transparència dels nostres processos i intencions, com també l’actitud positiva respecte del moment històric que ens ha tocat viure. Un compromís de positivitat i de futurisme il·lusionat que ens estimula a aprofundir en el nostre projecte. Esperem que molta més gent comparteixi la nostra alegria.
Toni Rumbau i Cesc Martínez
