Tan importants són, per a nosaltres els titellaires, els festivals i els teatres com els museus. Els uns serveixen per desenvolupar la nostra activitat amb garanties que aquesta arribarà tant al públic com als programadors que al seu torn voldran portar-nos als seus teatres i festivals. Els museus compleixen amb una altra funció igual d’important: reivindiquen la nostra activitat davant de la societat, i donen valor patrimonial a tot el que neix d’ella.
Exterior del Museu de Marionetes de Lübeck
Reivindicar el valor patrimonial del teatre de titelles, tant l’antic com l’actual, és també un dels objectius d’aquesta revista. I per patrimoni hem d’entendre tot el que ens arriba del passat, però també el treball de les companyies que estan en actiu. Per això hem obert seccions com la de Veterans o la Revolta dels Titelles que fem conjuntament amb la BiblioMusiCineteca, i per això també ens interessen tant els museus i intentem donar bona compte de la seva existència i de les seves activitats. Alguns d’ells ens donen suport obertament: el Museu del TOPIC de Tolosa, el Museu da Marioneta de Lisboa, el Museu de les Arts Escèniques de l’Institut del Teatre de Barcelona (MAE) i al Centre de Titelles de Lleida amb el seu museu encara en gestació.
Pupi napolità. Representa a un “guappo”, un membre de la Camorra.
Ja parlem en un anterior article (a Titeresante, veure aquí) del Stadtmuseum de Munic. En aquest article volem referir-nos al Figurentheater Museum de Lübeck, que aquests dies he visitat i amb la directora del qual, Martina Wagner, he tingut l’ocasió de parlar.
Kasperl.
D’entrada, cal dir que es tracta d’un museu creat per un col·leccionista, Fritz Fey júnior. L’afegit de júnior és per distingir-se del seu pare, Fritz Fey sènior, qui va ser titellaire de professió. Molt conegut a Alemanya pels seus titelles a la televisió (va crear el personatge de Fiete Appelschnut, encara molt popular entre els alemanys), va tenir un teatre estable de titelles just al costat d’on ara s’ubica el Museu. El 2005, el teatre, anomenat Marionettentheater Fey, va passar a dir-se Figurentheater, una denominació més d’acord amb el que a Alemanya i en altres països del nord europeu es defineix el teatre de titelles, entès en la seva més àmplia i contemporània accepció.
Escena amb marionetes de fil.
Però la història del Museu és aliena a aquestes circumstàncies. Frtitz Fey Jr va ser fotògraf i cameraman i va viatjar per tot el món seguint els dictats de la seva professió. Una cosa va passar, però, a Sicília, quan el senyor Fey Jr ensopegà amb els pupi (les titelles sicilianes). Potser els seus gens marionetístics es van despertar de sobte davant la força de la mirada dels pupi, o potser va veure una oportunitat que fins llavors no havia tingut en compte. La qüestió és que es va fer amb una col·lecció de pupi, i així va començar una carrera compulsiva de col·leccionista cap a tot el que tingués relació amb el món dels titelles.
Curiós Kasperl procedent d’un teatre d’Uzbequistan.
L’ardor que senten els afectats pel Col·leccionisme va posseir el senyor Fey, i el resultat és el Museu de Titelles de Lübeck. Més de 28.000 peces catalogades, incloent llibres i documents, dels que hi ha exposats uns 2.000.
Vell, titella de guant.
Li pregunto a Martina Wagner, directora del Museu, si han pensat a créixer per donar abast a tant material.
– La veritat és que no. El Museu en aquests moments ja és molt gran, reuneix cinc edificis històrics diferents, i per a nosaltres només pot créixer qualitativament, no en extensió ni en més quantitat. Considerem que ja hi ha suficients peces exposades, potser massa, i la nostra idea és millorar la presentació, aclarir-la, fer-la més dinàmica i coherent en la seva exhibició, buscant a més que els visitants no només puguin veure com es mouen les marionetes (a través de vídeos, per exemple) sinó que també puguin tocar i manipular-ne algunes. Aquest és el nostre afany actual.
.
Cara de Kasperl, talla de fusta.
En efecte, el Museu presenta una certa aglomeració d’elements aparentment caòtics, però que al meu parer ofereix una interessant visió transversal de tot el que envolta i incumbeix a aquesta art, una cosa que jo agraeixo molt. Però ja se sap que avui en dia prima en els museus el criteri minimalista, davant del acumulatiu dels vells col·leccionistes, que només pensaven a exhibir el màxim en un mínim espai.
– El Museu és a dia d’avui una societat limitada resultat de la fusió del senyor Fey i la Fundació Possehl, que des d’un principi va donar suport al projecte. Una companyia doncs privada que ha de buscar finançament per si mateixa, ja que les ajudes públiques són cada vegada més escasses. Col·laborem molt amb el Figurentheater que tenim al costat, que també és una companyia privada com nosaltres. Igualment organitzem de tant en tant exposicions, com la que tenim ara dedicada als titelles per a cinema i per televisió.
Kasperl creat en un camp britànic de presoners alemanys després de la Segona Guerra Mundial.
Li pregunto a Martina Wagner quines són les joies del Museu.
– Em resulta difícil dir-ho, ja que són moltes les coses realment úniques i interessants que tenim. Potser les col·leccions de siluetes orientals per al teatre d’ombres siguin unes de les més antigues i completes. Àsia està molt ben representada al Museu. I encara ho podria estar més en l’apartat de les ombres, si tinguéssim més espai. Però també les col·leccions dels Jesters europeus és excepcional, així com les d’algunes dinasties de titellaires alemanys molt importants. Pensa que tenim tot el llegat de les famílies Winter i Schichtl, dues de les dinasties de més prestigi d’Alemanya, encara que les peces d’aquesta última que pertanyen geogràficament al sud són al Stadtmuseum de Munic.
Titella creat també en un camp de presoners alemanys.
He de dir que la secció dels anomenats Jesters (els clowns o els bufons, nom amb el que aquí es refereixen a tota la família dels Karpels, Punch, Jan Klaassen …) és realment extraordinària. Li pregunto si en els magatzems del Museu tenen més d’aquests titelles i em respon que sí, que n’hi ha molts.
Un altre titella creat en un camp de personers.
La boca se’m fa aigua en escoltar les seves paraules i li indico si no seria una bona idea organitzar aquests fons emmagatzemats com un segon museu no obert al públic però sí als especialistes i estudiosos, perquè poguessin entrar, estudiar i delectar-se amb aquestes fantàstiques col·leccions.
– Sí, seria una bona idea, sens dubte …
Com sempre, les realitats pressupostàries s’imposen als bonics desitjos.
Cap de Kasperl, talla de fusta.
Li pregunto d’on han tret els titelles fets per presoners de guerra alemanys en camps britànics després de la Segona Guerra Mundial.
– El pare del senyor Fey jr. va ser ell mateix presoner de guerra en un d’aquests camps, i allí va aprendre d’un titellaire que tenia de veí de cel·la, segons sembla molt dotat. D’aquí l’interès de la família en aquests titelles realment impactants.
Per a mi, una de les joies del Museu. És curiós que parlant amb el senyor Frieder Simon, mestre de Kasperl de la ciutat de Halle (veure aquí l’article dedicat sobre ell a Rutas de Polichinela), m’expliqués que el seu pare va començar a fer titelles quan era presoner en un camp francès, després de la segona Guerra Mundial. Un recurs que li va permetre sobreviure i que va ser transmès al seu fill, qui al seu torn ho va usar per creuar i sobreviurer a la llarga nit comunista a la RDA.
Li pregunto a Martina Wagner si el seu museu manté relació amb altres del Sud d’Europa.
– No, encara que estic assabentada dels que existeixen. I m’agradaria molt no només conèixer’ls sinó també establir a la llarga unes relacions que puguin derivar en projectes conjunts.
Des de Putxinel·li no podem més que animar els uns i els altres a establir aquestes relacions i a avançar en unes col·laboracions de les que tots en sortiríem guanyant.
