Vet aquí un espectacle dirigit als més petits. Sembla fàcil i està ràpid dit, però sempre he mirat amb molt de respecte els titellaires que es proposen aquesta fita i se’n surten. I és que mantenir l’atenció durant més de trenta o quaranta minuts a nens de 2 a 5 anys, i sense perdre la dignitat, pròpia i aliena, és de les coses més difícils que hi ha. La Mercè Framis ho ha aconseguit aquest cap de setmana a l’Àtrium Teatre de Barcelona (fita que es repetirà el proper), amb una sala plena de gom a gom, i amb l’ajuda de la música i del teatre d’ombres.
Ja en altres ocasions hem parlat d’aquesta titellaire que s’ha especialitzat en el llenguatge de les ombres (vegeu aquí l’entrevista que se li va fer a La Revolta dels Titelles) i que porta una colla d’anys experimentant amb la llum i les siluetes. La seva tècnica es concentra sobretot en l’ús del retroprojector, del que li sap treure un gran partit. Dos aparells són els utilitzats en aquest espectacle que es titula “La Lluna i la Pruna”. En disposar de dos focus de llum que es projecten en paral·lel a la pantalla, es pot jugar a superposar imatges, colors i efectes, un dels recursos més utilitzats en el teatre d’ombres, però que demana el més estricte domini de la tècnica.
I realment es pot dir que aquest és un espectacle d’encreuaments i de superposicions: de les músiques i cançons populars escollides per orientar cada petita escena, de les figures que il·lustren les diferents seqüències, dels colors escollits per tenyir-les, i de les veus en directe. Compta la Mercè Framis amb una ajudant per a la manipulació de primera categoria, l’Olga Olveira, que després d’uns anys d’aprendre amb ella l’ofici, s’ha convertit en una reputada ombrista ja amb obra pròpia.
Crec que el gran interès de l’espectacle és precisament aquest joc d’encreuaments i de superposicions que, sota el fil conductor de les cançons populars pensades per enganxar els nens i de pas animar-los a participar (cançons com el Sol Solet, La Lluna La Pruna, el Mariner, el Cargol Treu Banya, el Plou i Fa Sol, entre altres), estableix un contínuum visual en el que espais, formes, figures i personatges es van transformant els uns en els altres, sense amagar que s’està fent en directe i davant mateix de la pantalla, com la no ocultació de la mà de la manipuladora ens indica. Transformacions i encreuaments que van filant les cançons i les diverses escenes.
Un contínuum d’imatges que té l’elegància d’una unitat d’estil molt treballada per la Mercè Framis, que amb els anys ha assolit una estètica pròpia en la composició de les seves siluetes, de tintes translúcides sobre plàstic. S’aconsegueix d’aquesta manera que l’espectacle, dirigit als més petits, tingui una factura d’alta dignitat visual capaç d’atrapar als nens però també als pares. Així almenys ho va considerar el públic, en premiar el treball de les dues ombristes amb càlids aplaudiments.
