Damià Barbany. A la recerca d’un nou temps per a descobrir, el seu, el de la seva particular identitat, el recent posat en marxa teatre de l’Atelier programa un altre espectacle de titelles. Darrera, vindran, han de venir, el cabaret, la màgia, la cançó, l’òpera, fins i tot el teatre de text de petit format. Tot pas a pas…Ja funciona el bar, un apèndix imprescindible per al bon rotllo i confort de qualsevol teatre. És un bar ampli que abans o després, ha de ser, de ben segur, l’espai B de l’Atelier.
Anem però a l’espai A, anem, als titelles programats. Si fa poc el titellaire convidat va ser el Toni Rumbau, ara li ha tocat el torn al seu ex soci de La Fanfarra, el també genial Eugenio Navarro, acompanyat en les subtils tasques de manipulació per Martí Doy. A continuació del lloc d’honor reservat als dos titellaires, tot l’espectacle, de principi a final voreja la perfecció artística més exquisida. Tot funciona, tot és al seu lloc, des del títol Melodama i el seu argument , fins una acurada direcció de Jordi Prat i Coll, passant per la música de Matías Torres, el vestuari d’Agueda Miguel i la il·luminació de Quico Gutiérrez.
Melodama, amb la “r” de melodrama menjada, per tal d’atorgar protagonisme a la dama, personatge vertebrador d’una peripècia amb perfum de novel·la de fulletó, de serial radiofònic, de cinema mut. És en aquest darrer element, el del cinema, ( llàstima que els Gaudí d’aquest any no hagin estat al cas de concedir un accèssit o premi especial a Melodama ) on el director i els titellaires exhibeixen tot el seu art. És cinema Melodama ? Sí. Pot semblar que no, però els asseguro que ho és, vagin a veure-ho i se’n podran convèncer. Podran gaudir, amb ulls plaents i esbatanats, de tota una gramàtica cinematogràfica que amb grans dolls d’imaginació, poètica i sentit de l’humor, Melodama i els seus titelles saben trasplantar a dos petits escenaris, separats l’un de l’altre per uns 50 centímetres, i que esdevenen imprescindible escenografia per a oferir simultàniament un “pla curt” i un “pla general”, la finestra del compartiment d’un vagó de tren i el fum que surt per la xemeneia de la màquina locomotora. Petits escenaris i escenes, tal vegada podríem dir seqüències, per a traslladar-nos constantment als diversos referents del llenguatge cinematogràfic, com pot ser el ingredient narratiu del muntatge paral·lel que ens permet veure com mentre el pèrfid seductor escriu enceses cartes d’amor, la innocent noieta (ben aviat noia esgarriada i després penedida, tal com demanen els canons del gènere melodramàtic ) procedeix a la seva lectura.
Hi a la protagonista, els dos amants, i ella!, que potser tria l’amant més inadequat…, i amb la tria apareix el sexe, el pecat i l’escàndol, la consciència de culpa, ( en el melodrama són ingredients indestriables els uns dels altres). Una mare de moral estricte i plorosa, l’abandó de la llar materna, la fugida amb l’amant desaprensiu tot viatjant en tren, com ja hem assenyalat, però també fugint en transatlàntic : amb un deliciós “primer pla” de l’ull de bou del camarot dels amants, per on ell, l’amant seductor, treu el cap. Al mateix temps, l’altre escenariet és utilitzat per regalar-nos un “pla general” de la coberta, on ella, recolzada a la barana, tot contemplant el gran mar, tal vegada rumia en les conseqüències del seu acte…L’altre amant, potser el més recomanable com a marit i com a tal el més avorrit, segueix diligent, darrera el transatlàntic, el rastre de la parella, i si cal, així ho veiem, ho fa a lloms d’un dofí. Ella, acabarà llançant-se per la finestra d’un hotel…, després que l’amant pervers hagi forçat la noia a les pràctiques amoroses contra natura…, però millor no desvetllar les conseqüències de l’intent de suïcidi…, imprescindible un suïcidi, culminat o no, en tot bon melodrama.
El melodrama, gènere espuri, que malgrat malmetre les transgressions del romanticisme per adequar-les als gustos simples i convencionals tant del públic burgés com popular, forma part , indiscutiblement, de la història de la literatura dramàtica del teatre i el cinema.
Recorden aquella seqüència tan característica en el gènere “melo”…, d’un pla frontal on veiem el cotxer, instal·lat damunt el pescant d’un carruatge, fent anar el fuet damunt el llom d’uns cavalls que resten fora del pla, però dels quals en tenim la presència sonora que proporcionen els cascavells dels seus guarniments ? Melodama, ens ofereix aquesta imatge en moviment, la del carruatge llançat camí enllà, amb una eficàcia de veritat-mentida teatral deliciosa i extraordinària. Tampoc no falta, com en tot bon melodrama, un duel a pistola entre els dos amants rivals, el del barret de copa alta i el del barret de rus. Complements de vestuari capil·lar que els diferencien l’un de l’altre. Sense el barret particular de cadascú, ambdós presenten semblant fesomia, són dues cares de la mateixa moneda, són, al meu parer, un subtil encert en la dramatúrgia de Melodama .
Destacable l’encert amb que la figurinista Agueda Miguel, vesteix el personatge de la dama, quan aquesta, enriquida pels efectes que proporciona l’argument , (després que l’ancià amb bigoti militar estil Bismark que ha acollit la noia a casa seva, es mor…) torna a la casa materna amb un elegant vestit de color roig.
Un argument de melodrama doncs, amb tots els ets i uts, inspirat en La venjança d’una orfeneta russa, de Henri Rousseau. Mèrit i art afegit , que ara no descobrirem pas, és el que arriba a l’espectador aportat pel silenci. Al llarg de l’espectacle no hi ha ni una sola paraula, la música, sempre adequada en la seva atmosfera, és l’únic element sonor. El gest, l’actitud, el moviment dels titelles, de factura clàssica molt expressiva, impecablement dotats de vida per l’experiència i sensibilitat de Navarro i Doy, són del tot suficients per a omplir l’escena de grans i petits significats. Són ninots de cartó amb ànima de personatges, són, com qualsevol actor o actriu de carn i os, del tot humans. Són la grandesa de l’art dels titelles.
L’espectacle s’obre i es tanca amb una el·lipsi. Obertura, minimalista, depurada, exquisida, (amb la precisa il·luminació de Gutiérrez) actuant com un preàmbul conceptual, que és a moments una veritable dansa contemporània amb dos titelles que ballen servint-se dels millors recursos que les lleis físiques i particulars del teatre de titelles, (pel que fa a entrades i sortides dels ninots a l’escenari) poden oferir a la creativitat d’un director, en aquest cas a l’excel·lent treball del director Jordi Prat.
