Arribar a vint anys de professió no és fàcil, en els temps que corren. La companyia Galiot Teatre, de Sant Fost de Campsentelles (tocant a Mollet del Vallès), composta per Jordi Monserdà i Meritxell Serrats, els ha començat a celebrar amb el seu espectacle Palla, Fusta, Pedra programat al Tantarantana Teatre per a les seves sessions escolars i de públic familiar. Un espectacle dirigit a nens del cicle inicial de primària, és a dir, als més petits de la carrera escolar.
Video de presentació de Cal Titella
Abans d’entrar en detalls sobre l’espectacle, que vaig poder veure el dissabte 26 de gener, s’ha de parlar de l’originalitat d’aquesta companyia que durant aquests vint anys de feina ha aconseguit crear un món propi, amb una estètica i uns perfils molt definits, marcats per una acusada sensibilitat ecològica en la tria i l’ús dels utillatges, un desig d’emprar materials “nobles” bàsicament extrets de la natura (com el mateix títol de l’obra esmentada il·lustra) i un dirigir-se als nens d’una manera directe, espontània i naïf, amb la intenció d’establir una fluïda comunicació amb ells.
Potser la instal·lació-espectacle Cal Titella és el muntatge que millor expressa totes aquestes qualitats de Galiot Teatre. En ell, es capta perfectament aquest desig explícit de crear un propi món dels titelles. Es tracta d’una mena de petit parc temàtic que es pot posar a qualsevol plaça o pati, tot ell creat d’una manera artesanal i que ofereix al públic una varietat molt exhaustiva de diferents tècniques d’animació i de maneres d’entendre l’art dels titelles. És un complement ideal per a qualsevol festival o programació estable (jo el vaig veure a l’última Fira de Titelles de Lleida), construït amb un gust exquisit, amb materials de fusta que es deixen manipular molt bé, i que permeten a nens i pares iniciar-se d’una manera lúdica i participativa en el món dels titelles. Però allò que més m’interessa remarcar és aquesta voluntat expressa de la companyia de voler crear un món propi on sentir-s’hi a gust, ja siguin els espectadors com els mateixos titellaires. I és evident que crear un món propi no és gens fàcil, més aviat sol ser el resultat indirecte de tota una vida de treball. L’insòlit de Galiot Teatre és que ells ho han volgut fer ja des del principi, mostrant una vena emprenedora i creativa inusual, amb uns resultats innegables que confirmen que l’esforç ha valgut la pena i que es pot considerar reeixit.
Imatge de Cal Titella
Un món propi d’una gran versalitat, lògic quan es vol que sigui ample i elàstic, capaç de satisfer totes les necessitats, com si el creador s’hagués buscat un repertori propi de tècniques i de possibilitats per a la composició dels seus espectacles. La confiança i la familiaritat amb les més diverses tècniques es nota, i explica el registre de partida de l’espectacle Palla, Fusta, Pedra. Quan Jordi Monserdà, el seu únic manipulador, es dirigeix al públic amb una gran espontaneïtat, en el paper d’un pagès que arriba del camp i parla dels seus personatges amb un gran coneixement de causa, és com si en comptes de titelles, allò que porta a la cistella fossin patates, conills, botifarres o pastanagues. Una confiança, la del manipulador, que s’explica pel fet de que en aquest cas les categories de pagès i titellaire són perfectament intercanviables. És a dir, els dos viuen en un món propi i autoreferencial: els titelles en un cas, les coses del camp en l’altre.
De fet, el mateix nom dels tres porquets protagonistes de la història que ens ocupa, Panxut, Sobrassada i Fuet, més el de la mare, Catalana, fan referència al món de la pagesia antiga, quan la matança del porc es feia encara a les masies. Aquesta proximitat entre la xarcuteria i els titelles és la clau de l’espectacle i defineix també la seva tècnica de manipulació: la manera que té el titellaire d’agafar els porquets protagonistes és la mateixa amb la que el xarcuter agafa una bona botifarra catalana i l’ensenya al client. A partir d’aquí, queden clares les formes de manipulació, en les que allò que més importa és l’actitud del titellaire envers els seus titelles que podrien ser perfectament botifarres. La gran virtut d’aquest procedir és la coherència que l’espectacle aconsegueix entre l’argument, els personatges, i la doble història que representa el titellaire manipulador en el seu paper de pagès arribat a la ciutat per explicar una història de porquets als nens.
Aquest doble registre que estableix també dobles lectures de l’obra, és allò que sedueix a grans i petits: als petits perquè entren al joc tot sabent que hi ha fugues pels qui no s’ho volen creure del tot, i als grans perquè així gaudeixen d’una lectura més rica i complexa, mentre gaudeixen de la participació dels nens al joc que proposa el titellaire.
En certa manera, Palla, Fusta, Pedra podria ser un dels espectacles de Cal Titella. Com hem dit abans, crear un món que doni coherència a totes les obres sembla que és una de les fites que s’ha proposat Galiot Teatre. Una coherència que, com ocorre en el present espectacle, fa que forma i contingut concordin i s’empastin amb total naturalitat. Un objectiu l’aconseguiment del qual constitueix un dels principals mèrits d’aquest vintè aniversari que, amb la paciència i la pertinàcia del temps, han aconseguit celebrar enguany. Felicitats i per molts anys!
