He pogut assistir a una de les funcions que Los Titiriteros de Binéfar han donat a Barcelona, al Teatre SAT del barri de Sant Andreu, aquest mes de gener de 2013 amb l’espectacle Dragonci, i haig de dir que de nou he quedat impressionat per l’ofici i l’altíssima qualitat d’aquesta companyia històrica que segueix al peu del canó, de la mà del seu director Paco Paricio, de la seva filla Eva que substituix a Pilar Amorós a l’escenari, i del seu inseparable músic Ángel Vergara.
Paco Paricio i Eva Paricio. Foto treta del blog “El vuelo de la mariposa“
Impactant ha estat també veure la capacitat de convocatòria del Teatre SAT, que ha omplert el seu aforament de 383 places de gom a gom. Un públic familiar de pares joves, amb nens de totes les edats, amb molts cotxets aparcats al vestíbul, però també amb edats que pujaven fins als 7, 8 i 10 anys. M’ha sorprès veure la llarga cua al carrer i he pensat que aquesta nova generació de pares sembla molt més inclinada a assistir a aquest tipus d’espectacles, mostrant una entrega i una participació sorprenents i encoratjadores.
Per complaure a un públic tan nombrós i amb tantes ganes de gaudir i de participar, es necessita també un espectacle d’una determinada volada, capaç de satisfer aquestes expectatives. Los Titiriteros de Binéfar han mostrat posseir amb escreix aquestes qualitats, mantenint durant tota una hora l’atenció i l’interès del públic sense que defallís en cap moment. I és que cal parlar aquí de la potència d’aquest actor, joglar i titellaire que és Paco Paricio, recolzat per un físic i una veu que l’acompanyen, però dotat sobretot d’un estil ja molt definit i arrelat en els anys d’ofici, en el que sempre ha donat la cara al públic des d’una actitud de franca honestedat, buscant una mitjana estàndard de correcció política per no ofrendre els públics de classe mitja d’avui, però sense dubtar en transgredir-la, ja sigui en la mateixa estructura argumental de l’obra (com succeeix en “El Bandido Cucaracha”, veure article a Titeresante aquí), ja sigui en una constant transgressió a través de frases, indirectes, al·lusions, acudits o jocs de paraula, que serveixen per captar l’interès dels petits però també dels grans, agraïts d’aquesta inventiva que es mou per una tal multitud de registres. El resultat és un tipus de teatre que encaixa amb les exigències de mestres i programadors que imposen uns determinats nivells de sensibilitat educativa, però que alhora els sap trencar quan li dóna la gana, amb fina ironia uns cops o amb potents astracanades uns altres.
Aquest estil està sustentat en l’esmentada potència actoral de Paco Paricio, que alhora és complementada per una semblant potència de la seva actual “partenaire”, Eva Paricio, posseïda de la mateixa energia del seu pare però que es manifesta amb unes qualitats d’exquisida feminitat. La combinació és única i excepcionalment explosiva, i es pot dir que constitueixen un motor escènic d’altes revolucions que un cop posat en marxa, ja no hi ha qui el pari, arrossegant el públic allà on li dóna la gana.
A Dragonci, Los Titiriteros despleguen tot el seu arsenal conegut de mitjans que consisteixen bàsicament en: 1- una acció actoral de tipus joglaresc que sempre busca l’antic esperit ambulant dels titellaires de carrer, amb un contacte directe envers el públic; 2- un ús de la música en directe a la que dónen molta importància -han editat discos de les seves músiques i també fan concerts de música popular-, amb tambors, flautes, gralles i altres instruments populars: 3- un ús de les distintes tècniques del teatre de titelles que en aquest espectacle es concreta en els titelles de guant o de cachiporra; i 4- un constant entrar i sortir dels titellaires en el seu paper de manipuladors o de còmics, actuant ara dins ara fora del castellet, joc que també inclou al músic, que no dubte a convertir-se en manipulador o a interactuar amb els titelles.
Paco Paricio a Dragonci
Un desplegament tècnic d’un gran dinamisme i molt ben estructurat dramatúrgicament, ja que en el cas de Dragonci, l’obra té una primera part clàssica de la història de la Princesa i el Cavaller que mata el Dragó, que s’explica amb grans cartons dibuixats, una mica a la manera de les antigues Auques però simplificades aquí en una única vinyeta, i continua amb una segona part, que constitueix el gros de l’espectacle, en la que la història clàssica és canviada per la desdramatització del Drac, que apareix com una figura simpàtica, divertida i entrenyable. Han volgut Los Titiriteros trencar amb el tòpic del Drac dolent, però ho han fet sense caure en una versió ensucrada del Drac bò, gràcies a aprofitar tots els recursos dels titelles de cachiporra, que vertebra amb força i duresa l’acció.
Un altre element que m’ha encantat de Dragonci és l’ús del català que han fet: un català preciós de La Franja, en el que no dubten a barrejar-hi frases, acudits i jocs de paraula en castellà, oferint una atractiva complexitat fonètica i semàntica que expressa a la perfecció la realitat lingüística de Catalunya. En aquest sentit, la conexió amb el públic d’un barri com el de Sant Andreu ha estat total, en satisfer tots els accents i origens dels espectadors, encantats d’aquesta flexibilitat lliure en l’ús de la llengua, que no sempre es sol trobar en els espectacles locals, més ancorats en els estàndards de la correcció normativa en ús. S’agreeix que de tant en tant hi hagi aquests espectacles més lliures i transgressius, que una companyia a cavall entre Catalunya i l’Aragó com són els Titiriteros de Binéfar encarnen d’una manera natural.
En conclusió: una obra de fresca maduresa a càrrec d’una de les companyies més potents del panorama titellaire català, aragonès i espanyol.
