Un cop més hem vist a Pea Green Boat, la companyia catalano-anglesa d’Emilia Lang i Edu Blanch, a La Puntual amb el seu nou espectacle “L’Eruga Voladora” (veure aquí articles a Putxinel·li sobre Pea Green Boat). I de nou ens ha meravellat la senzillesa i l’eficàcia dels seus plantejaments, que han tingut al públic del petit teatret del carrer Allada Vermell en un puny.
Coneixem de la companyia els seus dos anteriors treballs, “L’Arbre de les Sabates” i “El Rei del Mar”, i amb aquest nou muntatge es pot dir que, en efecte, Pea Green Boat ha trobat un estil propi molt ben urdit i d’una eficència sòlida basats en la presència del titellaire manipulador, que està sempre davant i en relació directe amb el públic. Però potser allò que més els distingeix és la manera d’enfocar i tractar els temes escollits, amb un discurs que busca la senzillesa però alhora l’essencialitat, i que es caracteritza per un rigurós desplegament dels leivmotiv i del vocabulari escollit, pensats per a un públic d’una franja d’edat mínima, a partir potser dels 3 anys. Es nota d’una banda la mà experta en l’escriptura del text d’Emília Lang, profundament impregnat d’una poètica molt britànica (no en va solen presentar les seves obres en català i anglès), així com uns plantejaments dramatúrgics dels dos titellaires (la direcció d’aquest espectacle ve signada per Edu Blanch) que busquen aplicar el minimalisme expressiu propi del llenguatge dels titelles, pel qual la simplicitat compositiva i dels elements posats en escena és la clau per donar ritme i força a la representació.
Però a tot aquest rigor en el llenguatge i el ritme se li ha de sumar el que Pea Green Boat aplica en la mateixa estilística plàstica dels seus espectacles, molt cohesionats per l’ús dels materials i dels elements emprats en la configuració dels titelles i de l’escenografia. En el cas que ens ocupa, “L’Eruga Voladora”, han optat per la llana, el ganxet i altres robes de punts visibles i diferents colors. I realment amb aquest ús de robes i ganxillos aconsegueixen una preciosa cohesió estètica que d’una banda lliga amb el mateix personatge -s’ha de tenir en compte que és l’eruga d’un insecte lepidòpter de la família dels Bombícids el que produeix un teixit tan preciat com la seda, la qual s’extreu del capoll de la seva crisàlide- i de l’altra ens situa en una atmosfera casolana de “contes de la mare o de la iaia”, mentre cus o fa ganxet envoltada per la canalla.
En “L’Eruga Voladora”, tot allò que veiem, la parada de fruita i de verdura en un mercat, i la verdulera que prepara el gènere per descobrir en una col l’eruga que protagonitzarà la història, tot està fet de roba, de ganxet i de llana, amb un coloriu que ens remet a una estètica nòrdica o en tot cas de caire “casolà”, com abans s’ha dit. Però allò que encara dóna més essencialitat a l’obra és que el seu argument no és altre que la mateixa metamorfosi natural de l’eruga en crisàlide i després en papallona. Un dels misteris més poètics, alquímics i complexos de la natura, explicat als nens en un llenguatge senzill que entra pels ulls i les oïdes.
La coherència estètica i visual del conjunt, més el rigor sintètic de la posada en escena, no serien suficients sense les virtuts presencials d’Emília Lang, l’única manipuladora de l’obra. Una presència agradable, amb una veu candenciosa que segueix a la perfecció el propi ritme de l’argument, i dotada d’una qualitat vocal que brilla especialment en les cançons (de Sue Correa i Julie Langstaff).
El conjunt no pot aconseguir millors resultats: una obra d’impecable factura que ja des del primer minut es fica el públic, petits i grans, a la butxaca. No és d’estranyar que el teatre de La Puntual, el dia que hi vaig anar, estigués ple de gom a gom!
Quatre últimes funcions a La Puntual i en anglès els dies 25, 26 i 27 de gener de 2013. Per a més informació, cliqueu aquí.
Moltissimes gràcies Toni!