No cal dir que una revista de titelles ha de parlar de titelles. Però flac favor faríem al nostre art si ens limitéssim a només fixar-nos en els titelles sense veure el que es cou i existeix al seu voltant. És clar que són tantes les coses que avui dia es couen a les calderes del temps i de la història que no acabaríem mai d’abastar-les. No obstant això, crec que val la pena fer l’esforç de focalitzar amb els ulls sintètics de l’ofici, acceptar que allà on hi ha moviment hi ha fils i preguntar-nos pels mecanismes i les tècniques de manipulació amb les quals es mouen aquests fils.
Figura africana. Museu da Marioneta de Lisboa.
Si anem de les generalitats al particular, veurem que ens trobem en una època d’escassetat. Curiosa paradoxa: quan el paradigma de la complexitat s’imposa al món, amb el seu generós ventall de l’infinitament múltiple, un imperatiu sorgeix com a condició ineludible: aneu a l’essencial, deixeu els capricis del superflu, rigueu-vos del miratge malgastador de la gresca consumista, no estireu més el braç que la màniga, estalvieu, retalleu, sigueu més pobres i frugals. Europa, en concret, sembla haver entrat en una nova etapa de capitalisme que els crítics titllen de regressiu i luterà. Des dels països i continents nous rics i emergents, s’ho miren amb estupor. Així que aquest és el desenllaç de tant miratge somiador? ¿Haurem d’acabar com aquests europeus del sud, atrapats per la ressaca dels deutes i de la fi del nostre ben guanyat benestar?
Els titellaires, acostumats o més aviat obligats a règims de frugal austeritat, observem la nova moral que arriba del nord amb mirada irònica i resignada. D’una banda, busquem els fils que estiren aquestes realitats i, de l’altra, intentem comprendre el que sembla ajustar-se a certes necessitats del segle.
La ninfa eslava Goplana i elfs, de Tadeusz Kantor. Propietat de Cricoteka.
És evident que les polítiques d’austeritat i de retallades tenen un saldo positiu per a les elits que maneguen les alegres floritures de la nova enginyeria financera. A més empobriment de la majoria, més rèdits de la minoria. Es deixa que s’engreixin les classes mitjanes dels països del món per, quan estiguin fartes, cobrar el tiberi amb interessos de cavall. Aquesta mecànica, que les elits pretenen instaurar com una normalitat científica, lògica i inevitable, triomfa avui a Europa. Ja veurem fins on arriba. Més aviat sembla benzina al foc larvat de les cròniques insatisfaccions humanes.
Però d’altra banda, és evident que la gresca malgastadora del consum i dels incentius de l’anomenat “creixement”, tenen un futur limitat si no canviem el sentit d’aquestes paraules i no els donem noves funcions. El creixement desmesurat pot ser necessari per crear complexitat i capacitat combinatòria, base d’emergència d’allò nou, però també porta a dins no poques pulsions autodestructores de l’humà. Frenar la imaginació emprenedora mai serà cap solució, però embridar-la amb criteris d’austeritat sintètica pot augmentar la capacitat dels seus fogons creatius.
Cara de ceràmica de Mariona Masgrau. Foto Museo del TOPIC, Tolosa.
Austeritat sintètica? Aquestes paraules, als titellaires, ens sonen. ¿És que la nostra dramatúrgia més elemental no es basa en aquest principi? Els joves titellaires comencen amb molts elements sobre la taula o el castellet: multitud de fils, decorats, objectes, trucs, gags, com més coses surtin en escena, millor explicarem la història. Fins que l’ofici, l’experiència i la maduresa t’ensenyen que, a menys elements, més força expressiva. Els mestres són els que amb quatre elements abstractes t’expliquen les majors complexitats humanes. La depuració de les arts populars, laminades pels segles, han donat aquestes formes sintètiques de les màscares africanes, de les ombres orientals de traços gairebé geomètrics, o dels titelles populars de l’Europa de Pulcinella. Aquesta austeritat creadora no és signe d’empobriment sinó, al contrari, volcà explosiu de vitalitat reconcentrada.
Potser en aquesta dramatúrgia de síntesi dels titelles i de les arts populars s’hi troba una saviesa aplicable a la dramatúrgia sociopolítica de les poblacions actuals, eficaç per enfrontar-se als reptes de l’explosiva creativitat que les posseeix. Una creativitat que sota el tremp de la contenció sintètica podria multiplicar els seus resultats amb efectes de refinament i sofisticació màxims, necessaris per enfrontar-se a la inabastable complexitat del món.
Vist des d’aquesta perspectiva, l’estudi i la reflexió sobre les retòriques dels titelles se’ns apareix com una disciplina i un saber que va més enllà del mer teatre d’entreteniment. Entretenir és important, sens dubte, i als nens cal ensenyar-los a ser dobles i múltiples en les seves identitats conscients, però la nostra època demana retòriques de mínims per expressions de màxims. El gest, el silenci, la imatge breu o la paraula precisa són avui eines tan importants com la matemàtica i la ciència més refinada. Pensaments altisonants d’humilitat titellaire.
