Després de gairebé un any a Putxinel·li, llegint, revisant, consultant, reflexionant i escrivint sobre el teatre de titelles i d’objectes, acabar el 2012 amb l’espectacle A mans plenes, de Toni Rumbau, em va provocar una forta sensació de trobar-me al centre d’una galàxia que, a cada volta, absorbeix estrelles veïnes. Mal m’estaria fer-ne una ressenya, sobretot després de la que ja ha escrit, agudament, Damià Barbany (feu clic aquí), però sí que vull explicar una mica d’on ve aquesta sensació.
La Mort i Pulcinella. Foto de Jesús M. Atienza.
En primer lloc, A mans plenes és un espectacle molt en la línia de La Fanfarra (vg. pàgina web), que beu abundantment de la tradició europea del teatre de titelles. No pretén en cap moment destacar per les innovacions tècniques, els trencaments estètics ni els capgirells conceptuals, però en canvi Toni Rumbau trasllada a l’escena la seva experiència sobre els escenaris i una part del seu bagatge intel·lectual. Deixant de banda l’ús de la llengüeta, element de la tradició present en molt pocs titellaires actuals, la tècnica de manipulació és una adaptació personal del titella català, en què el cap es mou amb dos dits i el dit petit i el gros surten del vestit per fer de mans (excepte en el cas de la Mort i del Gos). En l’escenografia, Rumbau utilitza els elements de la representació com a signes d’un llenguatge que parteix de formes elementals: el quadrat (el castellet tradicional, el teatre, la caixa escènica) i el cercle (l’ou de Pulcinella, els instruments de percussió, el mateix cicle dramatúrgic). Finalment, combina el titella de guant i les ombres amb la voluntat d’il·luminar el castellet per darrere, de manera que tant els personatges que surten per dalt com la mateixa estructura escènica tinguin una representació metateatral per baix.
No és, per tant, un espectacle perifèric en el sentit que experimenti amb les fronteres del gènere, sinó que més aviat tendeix a la síntesi i podria formar part del nucli gravitacional de diverses tendències.
En acabar, la visita darrere el castellet semblava ser part de l
Per això, A mans plenes se’m va posar de meravella en la clausura d’un any —al capdavall d’una sèrie d’anys— de veure tota mena d’espectacles: reflexiu i desenfadat, complex i lleuger, tradicional i actual. Evidentment, no és l’únic que reuneix aquests valors, i des del mes de març passat, tant el Toni com els col·laboradors de Putxinel·li i jo mateix hem tingut l’oportunitat de veure-ho en perspectiva. Aquesta era, per a mi, una de les gràcies de l’espectacle, vist per fi en directe: trobar-hi uns quants dels denominadors comuns del gènere.
Foto de Jesús M. Atienza.
I hi ha encara la qüestió de cap on es mou la professió i quines interaccions i col·lisions es poden produir en el futur més immediat. Ja hem publicat en diversos articles que els titelles, més enllà d’una manifestació teatral construïda a base d’un llarguíssim procés de sedimentació, són un bé patrimonial, cosa que saben molt bé els titellaires constructors/venedors (vg. aquest article i, per exemple, també aquest) i els col·leccionistes d’art. Això es va discutir al congrés d’UNIMA de la Xina (vg. article), una de les conseqüències del qual és que les noves estratègies de l’associació comencin a tenir-ho en compte (vg. article). En aquest sentit, A mans plenes, en què el Toni utilitza titelles construïts per Mariona Masgrau (vg. article sobre l’exposició de la seva obra al TOPIC de Tolosa), em va acabar de convèncer que aquest any, entre tots, hem començat a explicar una història de diversitat perfectament coherent.
