(Lire ici la version française / Llegiu la versió en francès aquí.) Molts centres de teràpia fan servir els titelles com a eina per millorar la consciència sobre els problemes dels pacients. S’utilitzen per abordar una gran varietat de necessitats socials, educatives, psicològiques o mèdiques, ja que els titelles són símbols, metàfores, distància i part de la identitat personal. D’acord amb això, l’École Nationale d’Apprentissage par la Marionnette (Escola Nacional d’Aprenentatge a través del Titella), situada a Chicoutimi, Quebec, ha anat construint una llarga experiència d’ajut a persones a les quals se’ls ha diagnosticat trastorns mentals.
Alguns dels titelles creats a l'ENAM.
L’ENAM és una institució sense ànim de lucre fundada el 1990 per Richard Bouchard, director general i artístic, Arseneault Réjean, coordinadora, Lavoie Clermont, Jean-Guy Boily i Gabriel Bouchard. El mes de setembre passat, pocs dies després que Jordi Bertran visités el centre, vaig tenir l’oportunitat de parlar amb el Sr. Richard Bouchard, també titellaire professional des del 1978, que em va presentar alguns dels seus “clients”.
“Les persones que assisteixen a la formació de l’ENAM”, va dir Bouchard, “tenen malalties mentals greus, però no vénen aquí per curar-se, sinó més aviat per formar-se en una disciplina artística que els permetrà ser més conscients de la seva malaltia. Això fa que la relació amb el seu psiquiatre sigui més fluida i que, per tant, el procés terapèutic millori. El que fem aquí és donar un servei educatiu, i per això no parlem de pacients sinó de clients”.
Richard Bouchard (dreta).
I va afegir: “Els titelles són un bon mitjà. A través d’ells, les persones poden aprendre a observar. Et poso un exemple: un home amb esquizofrènia va escriure una obra de teatre en què el titella representava la seva malaltia i feia les veus que l’home duia dins del cap. D’aquesta manera podia parlar amb les seves pròpies veus representades en un objecte fora del seu cos, i fins i tot acabava llençant el ninot a les escombraries. La gent no ve aquí a un centre mèdic, sinó a un lloc on es fan activitats per a persones amb problemes. Vénen a l’escola o a la feina… Això ajuda a revaloritzar l’individu i millorar la seva autoestima; aquest és el nostre objectiu”.
L’ENAM tenia una mitjana de 17 clients per any des de mitjan anys 90, però a partir del 2007 va créixer fins a 50 alumnes per any. El canvi coincideix amb la data en què va abandonar el local del Centre des Arts et de la Culture i es va associar amb l’institut de formació per a adults Laure Conan, amb un projecte pilot en el qual hi ha involucrats diversos ministeris. Aquest canvi va impulsar l’ENAM a participar, al costat del Ministère de l’Emploi et de la Solidarité Sociale du Québec, a tirar endavant accions dirigides a ajudar a persones sense feina mitjançant el programa Interagir.
Aquest projecte requereix atendre 50 persones. Per dues raons: a escala quantitativa, en relació amb l’oficina d’ocupació del Quebec, el 10% dels clients acaben sent actius, és a dir que surten de l’aïllament i participen en alguna activitat cultural després d’haver assistit al centre, i a escala qualitativa, al llarg de dos anys a partir dels primers resultats, s’està duent a terme una investigació basada en el seguiment de les persones que han passat pel centre. En qualsevol cas, l’objectiu d’aquest projecte no és fer que aquest tipus d’“aturats” esdevinguin persones disponibles per al treball, sinó millorar el seu benestar.
A l'ENAM s'hi treballen quatre aspectes de l'individu: la creació, la integració social, la formació i el benestar; cada un d'aquests àmbits pot tenir relació amb diversos departaments de l'administració pública.
De tota manera, trobar fons no és fàcil. Tot i que el treball de l’ENAM és molt específic, està dirigit a diverses necessitats de la persona. Seria possible, doncs, que un sol ministeri es fes càrrec de l’escola? No; es reparteix entre quatre, que deixen en mans de l’ENAM la gestió de la seva activitat a través d’un partenariat.
Un exemple: l’acord entre l’École Nationale d’Apprentissage par la Marionnette, l’agència d’ocupació del Quebec (el Ministeri de Treball), l’Agència de Salut i Serveis Socials van firmar un contracte per desenvolupar el programa Pass Action, dirigit a la integració social. En l’actualitat, el 35% dels fons de la ENAM provenen de subvencions.
Un partenariat entre la pròpia escola, la Universitat del Quebec a Chicoutimi i la Universitat del Quebec a Mont-real dirigeix una investigació acadèmica basada en un seguiment dels alumnes durant un període de cinc anys (3 +2) que es fa all mateix centre. Forma part de la contribució del Ministeri d’Educació, que cedeix locals i professors. 50.000 $ més provenen del Ministeri de Salut. L’Escola Nacional d’Aprenentatge a través del Titella està oficialment reconeguda com una organització comunitària destinada a ajudar a persones amb malalties mentals.
Creació d’un espectacle
Richard Bouchard em va recollir en cotxe a l’hotel Chicoutimi i em va portar al local de l’ENAM just abans que comencés una breu actuació. Vaig entrar en una antiga escola convertida en centre de creació, en el qual les aules havien estat transformades en tallers i les zones comunes eren utilitzades per a representacions col·lectives com la que estava a punt de veure. El vell gimnàs és ara un teatre amb una gran quantitat de màscares i titelles de colors, fetes de pasta de paper, cartró, roba i escuma, que penjaven de les parets com si també estiguessin a punt de veure l’espectacle. Tothom estava emocionat. L’estrena d’una obra és un moment molt especial i, a més, jo era el segon estranger que visitava el centre en pocs dies. Em van presentar a tothom i vaig tenir el plaer de conèixer Monique Dallaire, l’artista que va construir la parella de l’“homenet d’escuma”, la lletra T dels Poemes visuals de Jordi Bertran (vg. aquesta crònica), a qui la va regalar.
'Pinocchio'.
'Pinocchio'.
L’espectacle era una versió de Pinotxo feta amb diverses tècniques: interpretació, teatre de màscares, grans titelles de taula i ombres. “Les obres que representem aquí poden estar escrites pels mateixos clients o ser adaptacions”, em va explicar després el Sr. Bouchard. “No volem generar més conflictes en persones que ja tenen prou problemes. No pressionem una persona que pateix d’extrema timidesa i que no vol sortir a l’escenari. Tothom pot treballar en el que el fa sentir més segur. El que oferim és un marc professional que l’empara individualment, de manera que tot el grup, com a col·lectiu, participa en la creació dels esquetxos”.
'Pinocchio'.
I va continuar: “Els nostres clients poden tenir problemes físics derivats de la malaltia mental o de la medicació. Les medecines que s’han de prendre poden afectar la capacitat de recordar el text d’una obra de teatre o causar fatiga, i per tant, si algú prefereix escriure en comptes d’actuar, o construir en comptes de manipular, ho respectem al màxim. Al final, tots se senten part d’un equip i l’èxit i els aplaudiments són per a cada un d’ells”.
Els titelles blancs permeten fer un bn exercici: poden canviar d'expressió ràpidament, només canviant els llums. 'Caméléon'.
“Vénen a treballar tres dies per setmana, set hores al dia, alternant dos grans grups de 25 persones. És un gran repte conèixer i escollir bé la tècnica per a cada individu. Una persona a qui no li agrada sortir a l’escenari pot, en canvi, estar interessada a fer ombres o traballar darrere d’un castellet. Tots són molt sensibles i s’exploren sentiments forts, com la timidesa, la depressió, l’exclusió o les tendències suïcides. Treballem en grups fent exercicis com el dels titelles blancs (com en un espectacle titulat Caméléon). Van molt bé per explorar els símbols i reflexionar sobre els problemes sentimentals, l’educació o el rebuig, ja que poden canviar ràpidament d’expressió només canviant el color de la llum. A poc a poc, gràcies a la comprensió i l’observació, els alumnes es preparen per fer front als problemes quotidians i per convertir la seva deficiència en una discapacitat —per a mi hi ha una diferència de concepte en aquests dos termes—. I també els preparem per a l’èxit, perquè no és fàcil que t’aplaudeixin estàs acostumat a la marginació”.
Richard Bouchard al seu despatx.
