Per què els titelles tenen tan poc espai a la Fira Mediterrània?

La quinzena edició de la Fira Mediterrània de Manresa – Factoria d’Arrel va tancar ahir diumenge i, malgrat la disminució del nombre d’espectadors, el balanç no pot ser sinó positiu. Seguint la tendència que ja havia assenyalat l’Associació d’Empreses de Teatre (ADETCA) i l’Associació de Sales de Concert de Catalunya (ASACC), s’han venut un 17% menys d’entrades respecte de l’any anterior, però en nombres absoluts la Fira de Manresa continua sent una plataforma sòlida on s’han presentat un centenar de companyies i grups de música —enguany també menys que en edicions anteriors—, s’hi ha acreditat més de mil professionals i s’han venut més de 13.000 entrades. I una dada prèvia sobre la potència de la Fira: en un estudi fet sobre els programadors presents a l’edició del 2011 s’indica que en un any la Mediterrània ha generat 1.405 contractes amb una mitjana de 2,2 funcions per contracte.

Però d’aquestes aproximadament cent companyies presents a la Mediterrània 2012, només una —una!— treballava clarament amb el llenguatge del teatre de titelles: la Cia. Mov-i-ments i la Fornal d’Espectacles, amb L’amor de les tres taronges (titelles portats i ombres en combinació amb teatre gestual i equilibris). Prèviament, aquest muntatge havia guanyat —això sí— la Beca Jaume Casademont d’Innovació de la Cultura Popular 2012. Una de les condicions del premi, que es va atorgar el juny passat, era estrenar l’espectacle a la Fira Mediterrània.

Tret de L’amor de les tres taronges, algun altre espectacle, sempre per a públic infantil, recorria a l’objecte com a suport, sobretot per explicar contes. És paradoxal el cas de Raspall, de Teatre Nu, basat en el conte de Pere Calders que du aquest mateix títol. Calders explica que, per substituir un gos que ha estat donat a una altra família, el nen que en tenia cura substitueix l’absència de l’animal per un objecte que s’hi assembla: un raspall. La posada en escena de Teatre Nu és totalment fidel al text i, per tant, l’objecte, el raspall, no representa res més que el que és, i el pacte de prendre’l per gos passa a través de l’actor. L’essència titellaire hi és, però la realització, en aquest cas, és indirecta.

A la Fira Mediterrània, es conserva patrimoni immaterial de les arts populars i es busca l

Per què tan poc titelles en un festival com la Maditerrània? Quan la Fira va començar l’any 1998 s’anomenava Fira d’Espectacles d’Arrel Tradicional. El nom, carregós, ha anat canviant al llarg de quinze anys, però se n’ha mantingut la idea original, que era donar sortida a la producció artística dels gèneres lligats a la tradició. Per com va néixer, a la Fira sempre hi han tingut un pes especial la música, la dansa —i concretament els balls folklòrics— i els espectacles de carrer de l’àmbit mediterrani. Des del principi, a Manresa s’ha tractat de conservar una part del patrimoni immaterial del nostre territori i de renovar-ne la vigència. A partir del 2008, amb l’arribada de Teresa Almar a la direcció artística, el festival va potenciar el discurs sobre el diàleg entre tradició i modernitat i la programació va encetar un camí cap a l’avantguarda, perquè l’avantguarda no pot existir sense tradició, ja sigui per trencar-hi o per reclamar-ne l’herència. El 2009, per exemple, l’artista convidat va ser Carles Santos, tota una declaració de principis de qui feia només un any que era la directora artística de la Fira.

El sector del circ ha sabut guanyar-se el respecte i fer-se un lloc indiscutible en festivals com la Mediterrània, en què s

Paral·lelament, llenguatges com el circ o els audiovisuals hi han anat guanyant terreny. Totes dues vies d’expressió poden declarar-se filles d’una tradició popular prou arrelada i afirmar que encara tenen molt per explorar. El circ contemporani s’hi ha fet un espai gràcies a la innovació de les mateixes companyies i a l’existència de festivals dedicats exclusivament a aquest gènere que s’han consolidat més o menys al mateix temps que la Mediterrània de Manresa. Però hi ha un altre factor: l’organització del sector. Gràcies a això, els circaires han aconseguit, per exemple, que en els Premis de Cultura que atorga la Generalitat hi hagi la categoria de circ, que es creïn infraestructures i que se’ls tingui en compte en festivals com la Fira de Manresa, superant, fins a cert punt, la qualificació d’espectacle infantil (enguany, muntatges com Circ Teatre Modern, Encontre o Gris no eren particularment per a canalla). En un futur proper, la nova UNIMA Catalunya (clic aquí) i plataformes com aquesta mateixa revista haurien de servir per visualitzar la realitat d’un sector que també pot reclamar un espai important de la tradició escènica, solvència més que contrastada en la innovació i talent per a l’avantguarda. I encara més: el sector pot esgrimir l’argument que el teatre de titelles no només és patrimoni immaterial de la cultura, sinó que també n’és una herència material (clic aquí).

L

Pel que fa als audiovisuals, en l’edició 2012, en què David Ibáñez ha agafat el relleu de Tere Almar, han estat al centre de la programació, amb el cineasta Isaki Lacuesta com a artista convidat. A Ibáñez, se l’ha de felicitar la qualitat d’una programació que ha continuat la conquesta del territori entre tradició i modernitat; a Lacuesta, per la potència dels muntatges que ha presentat i creat expressament per a la Mediterrània. Hi vam poder veure diverses creacions seves: en les projeccions sobre plafons de metacrilat transparent o translúcid de l’espectacle Tranç, de la Companyia de Dansa Gelabert-Azzopardi; en les instal·lacions Traços / Traces, en què recorre la pulsió artística de diversos poetes, cantants i artistes catalans, i El retaule de les endevinacions, a manera d’oracle fílmic, i finament en l’espectacle de cloenda. Va ser en aquest muntatge en què el cineasta va explorar més a fons el valor de les tradicions contrastant-les entre elles: partint de la iconografia de la Dansa de la Mort de Verges i sobreposant-la a la llegenda de La Llum de Manresa, Lacuesta renegava dels dirigents polítics actuals, blasfemava a través de Pau Riba i posava punt final al capital amb una prèdica d’Enric Casasses. Una actitud i una iconografia mortuòria amb les quals uns quants espectacles de titelles hi haurien anat la mar de bé.