No hi ha dubte que Enkarni Genua i Manolo Gómez han estat i continuen sent dos artistes militants, compromesos amb l’art i amb el futur. Des que van començar, el 1971, no han deixat de transgredir el moralisme adoctrinador dels titelles per a nens cercant de provocar la reflexió. Vint-i-dos espectacles i quinze contes i llibres didàctics, a més de discos, certifiquen la tenacitat i la solidesa d’una trajectòria que a hores d’ara ja no necessita credencials. I l’obra ¿Por qué vive en el bosque la abuela de Caperucita?, que aquest cap de setmana es pot veure al teatre La Puntual de Barcelona, és un producte marca de la casa de Txotxongillo Taldea.
D’entrada el títol evita caure en estàndards comercials i llança un “per què” directe a la intel·ligència del públic més jove. Qüestionar, posar en dubte, estimular la curiositat; aquests són els objectius de l’obra. Xabier, un nen de vuit anys, creu que en els contes no es diu tota la veritat, de manera que decideix convertir-se en detectiu i sortir a investigar pel seu compte. Hi ha unes qüestions que li ronden pel cap: Com es diu la mare de la Caputxeta?, per què no se sap res del pare?, no hi és?, per què l’àvia viu al bosc? Sense aquestes informacions, el conte demana creure-hi sense més ni més, una cosa que Xabier no està disposat a fer. La seva investigació resol aquestes qüestions, però obre altres preguntes, i així creix en els espectadors la necessitat de fer-se preguntes contínuament.
Posant en dubte els límits de la narració, Genua i Gómez creen una dramatúrgia externa al conte, basada en les inquietuds dels nens i obrint la possibilitat de desenvolupar un relat propi més enllà del comú, el tradicional.
En aquest cas, la companyia Txotxongillo no ha recorregut a la mitologia basca com ha fet en altres espectacles. Però sí que continuen sent fidels als seus principis, expressats i difosos a través els seus llibres. Autors d’un mètode per treballar la dramatització a l’escola, editat al costat de la Federació d’Ikastolas, posen en escena espectacles intel·ligents, honrats i bells. Podeu llegir més informació a la ressenya que Toni Rumbau va fer del llibre Un tesoro en nuestras manos: los títeres (clic aquí).
