Esther Prim, l’Escola de Titelles i la professionalització

Esther Prim encarna una part fonamental de la història contemporània dels titelles a Catalunya. Ha estat testimoni i protagonista de la transformació radical que va viure el teatre entre les pulsions del 1968 i la dècada dels 80: la consumació del trencament amb les formes d’un teatre convencional que, amb el temps, s’havia anat fent cada vegada més afectat; l’aparició de nous actors i actrius que tasten de diverses formes escèniques per construir un llenguatge d’acord amb la convulsió i la creativitat —artística i política— de la dècada del 1970; el reconeixement popular i institucional de les noves tendències que en aquell moment girava bastant a l’entorn de l’Institut del Teatre i de l’Escola de Titelles; l’obertura al món posterior al franquisme; el reconeixement mundial a la innovació escènica que es va produir a Catalunya, també en el cas dels titelles; la construcció d’un llenguatge específic per als nens més petits —que, per molt que pugui sorprendre, no existia— i la participació d’aquesta art en un mitjà de masses com la televisió. I encara que durant un temps s’hagi dedicat més a la producció audiovisual, es continua definint com a titellaire. De fet, explica que els titelles, en certa manera, encara formen part de la seva activitat professional.

Durant l’entrevista que li vam fer com a part de la sèrie documental La revolta dels titelles, va fer un relat complet de la seva vinculació amb aquesta art. El seu relat és història col·lectiva des del moment que entra a l’Escola de Titelles de l’Institut del Teatre de Barcelona. Diu: “Sembla que la professió dels titelles sempre ha de ser una cosa molt passional, però en el meu cas no va ser ben bé així. Jo hi vaig anar entrant perquè tenia habilitat manual, algunes persones m’havien demanat que construís escenografies, titelles…, però quan vaig veure que allò podia ser la meva professió va ser a partir d’un Festival de Titelles de Barcelona, crec que el segon, l’any 1975, perquè recordo que la inauguració es va haver de suspendre perquè el Franco s’acabava de morir. Era el mes de novembre i dos dies abans va morir Franco i es va suspendre tota l’activitat cultural que hi hagués. Doncs en aquell festival van venir espectacles boníssims i d’una gran varietat. Va ser allà que vaig conèixer el bunraku, els pupi sicilians, també recordo un espectacle molt maco —tot i que d’entrada jo el rebutgés una mica— del Peralta, de Madrid, que era Bastián y Bastiana, i que més tard el vaig apreciar molt perquè era perfecte; crec que també va ser en aquell festival que hi havia ombres de Java…, en fi, que hi vaig trobar una amplitud de possibilitats enorme.”

En aquells anys, a l’Institut del Teatre es començava a preparar l’Escola de Titelles. “Jo havia tingut molta relació amb Xavier Lafita, que coneixia Tozer i estava dins l’Escola de Marionetes, que era molt específica i tocava unes tècniques molt concretes, molt elaborades i precioses. Però paral·lelament hi havia l’Escola de Titelles que no es dedicava a cap tècnica concreta. Jo vaig ser de la primera promoció i a partir de llavors ja m’hi vaig dedicar de manera professional.”

“La finalitat d’aquest primer curs va ser muntar un espectacle, que va ser El metge a garrotades, de Molière. Igual que les altres escoles de l’Institut del Teatre, a final de curs vam presentar un taller que, dintre de la professió i dintre l’època i, especialment, dintre dels programadors de l’època i fins i tot dels crítics, va causar sensació perquè obria un estil d’espectacle molt ampli, amb titelles de tècniques molt variades, i que partia d’un text clàssic… Jo crec que va ser una sacsejada al món dels titelles, com també ho havien estat els festivals i com en el seu moment havien estat els Claca. A partir de llavors, l’Escola de Titelles cada any va anar muntant un espectacle que aconseguia tenir un cert circuit.” (Vegeu també l’article sobre David Laín, que era alumne de la segona promoció i va participar en la producció Miles gloriosus).

Per a la primera promoció, s’anaven inventant nous cursos i noves activitats a mesura que avançaven. Després del segon curs, van col·laborar amb TVE, que era l’única que existia, a Terra d’escudella, una primera col·laboració amb televisió que, anys més tard, serviria a Esther Prim per obrir-se nous camins professionals. Després del tercer, juntament amb els alumnes de dansa, es van fer unes activitats per a escoles, i Esther Prim va començar la seva carrera en solitari amb l’Àvia Pepa. “Em vaig adonar que hi havia una part dels escolars que no tenien espectacles específics per a ells, ni gaire adequats, que eren els més petits, els parvularis. Quan vaig veure que hi havia aquesta necessitat —i mercat— vaig començar a confeccionar un meu espectacle. Em va venir el nom de l’Àvia Pepa, que va resultar ser un nom feliç perquè resultava carinyós i empàtic. El primer muntatge es va titular l’Àvia Pepa, però el vaig rebatejar amb el títol Els veïns de l’Àvia Pepa a partir que en vaig tenir un segon. Tot això passava al caire dels anys 79-80. Vam començar muntant programacions per a escoles, per als més petits, que en aquells moments n’hi havia molt poques. Hi havia “La Caixa a les escoles” i res més.”

També explica que: “Va ser aquella època dels primers anys 80 en què va començar a haver-hi més iniciatives i accions i plans públics per sostenir-les, les primeres subvencions. És a partir de llavors que es va començar a crear molt i es va generar molta oferta de programacions infantils per a escoles. A mi, això em va permetre muntar diversos espectacles de l’Àvia Pepa, sempre amb titella de guant. M’encanten els titelles de guant, els trobo fantàstics! Trobo que tenen una expressió molt càlida, un moviment molt realista i que dóna molta expressivitat. A més, el titella de guant me’l sento molt proper, perquè és la mà la que està parlant. Tot i així, constato que aquest tipus de titella es va abandonant, es veu com tradicional, una cosa com arcaica. Però són boníssims!”

L’Escola de Titelles havia començat a funcionar amb dos directors: el Joan Andreu Vallvé i el Josep Maria Carbonell. Esther Prim afirma, convençuda, que “tots dos tenien una mirada molt seriosa i molt avançada sobre els titelles”. I si Vallvé tenia uns criteris estètics i una riquesa que donaven seguretat als alumnes, Carbonell “tenia un punt de vista no només sobre el que havies de fer com a titellaire sinó sobre el que havies de constituir, del que havies de ser, i això era una autèntica revolució”. I afegeix: “Crec que ell ha tingut una gran influència en el món dels titelles.”

L’Escola de Titelles va ser molt important perquè, d’escoles de titelles d’aquell nivell de professionalitat i de reconeixement públic que tenia a l’Institut del Teatre, no n’hi havia. Prim diu que “no n’hi havia ni aquí ni enlloc”. “La correspondència més clara que teníem era l’Escola de Titelles de Michael Menschke, a Estocolm. Llavors es va començar a crear una relació amb el Menschke. A Polònia n’hi havia una a Bielsko Biala, em sembla que a Varsòvia també… Als països de l’Est sí que hi havia escoles de titelles. També n’hi havia a Praga, però aquest sentit de renovació dels titelles i de trobar-hi nous camins i noves maneres de representar, jo crec que amb la que més directament ens relacionàvem era la d’Estocolm.”

El tàndem format per Joan Andreu Vallvé i Josep Maria Carbonell funcionava com una màquina. “Vallvé era professor d’estètica i de posada en escena, i Josep Maria Carbonell, que tenia un altre camp d’acció, estava més orientat a la gestió. I per això a partir d’un moment el Carbonell va ser director del Festival de Titelles de Barcelona. Ell tenia la idea de crear una plataforma professional perquè els grups d’aquí agafessin solidesa i poguessin accedir a una projecció internacional. Tenia un criteri de la professió i dels titelles i de les estratègies que calia seguir per aconseguir que els titelles fossin una professió seriosa i que tinguessin ressò.”

Amb Xavier Lafita, Esther Prim va fer una parella de gegants que es va dir Planxet i Sia. Inicialment Planxet i Sia era només una col·laboració amb una campanya estival de Titelles de l’Estaquirot i Ara Va de Bo, però va anar agafant volada i va anar creant un grup que feia cercaviles. Va durar tres anys. A més d

L’espectacle Aquilino Magic Circus es va estrenar l’any 1981 i va donar nom a un dels grups de titelles que, en la història recent, ha aconseguit més projecció internacional. La idea inicial va venir després d’una cercavila de Planxet i Sia., quan la furgoneta de la companyia va passar per un mercat en què les parades estaven cobertes amb para-sols. Esther Prim hi va veure un circ. Amb el Miquel Álvarez va començar a treballar en la idea d’un circ a sota d’una ombrel·la. “Vam tardar un any a muntar-lo. El pal del para-sol el vam duplicar de manera que tingués dos suports. Així va quedar construïda la carpa, i a sota, la taula era la pista i el nostre pla de treball. Primer vam fer tota la construcció dels titelles, després vam integrar la Irene Montcada. Les figuretes eren petites, sempre havíem dit que eren com de futbolí, i després vam haver de pensar com s’expressaven aquells ninots que eren rígids, i al final vam ser nosaltres els que, amb molta conya, fent el mateix paper com a actors que amb el titella, ens hi vam acostar i hi posàvem la nostra expressivitat personal. Així vam muntar Aquilino Magic Circus i la companyia Els Aquilinos Teatre.”

“Aquest primer espectacle era molt boig, molt divertit. Sempre ens ha passat això amb els nostres espectacles: els has de comprovar amb la gent. Quan són molt directes, fins que no has rebut una mica la resposta del públic, fins que no saps com la gent ho rep, al cap d’unes quantes sessions, no t’hi vas adaptant i no el tens del tot format.”

“La veritat és que Aquilino Magic Circus va tenir molt d’èxit. Era molt divertit. El públic el teníem molt a la vora. S’havia de fer amb grades, cosa que era bastant difícil de trobar llavors. Tot passava a damunt d’una taula i en aquell moment era molt difícil trobar sales que tinguessin els seients posats en forma de grada. Però el vam fer per places i carrers, el vam portar a molts llocs i precisament el Josep Maria Carbonell ens va donar ocasió de presentar-lo al Festival de Titelles —el quart, crec—. Després, a través del Carles Cañellas, ens vam presentar a festivals italians i vam fer una primera representació a Cervia (que ens van deixar fer una sessió només perquè ens havia presentat el Carles). I allà ens va explotar el món a les mans. De Cervia vam anar Caen, d’allà a no sé quants festivals francesos… Hi ha una gran xarxa internacional de festivals de titelles que fa que, quan et conviden en un i funciona, tinguis moltes possibilitats de poder-ho presentar pertot arreu. Amb això, l’Aquilino Magic Circus va tenir una projecció enorme. Vam estar a disset o divuit països diferents durant deu anys (Grècia, Estats Units, Canadà, Mèxic, Corea, Pakistan…), i al final ja vam decidir que tancàvem l’espectacle i tot i així encara vam haver d’anar a Bèrgam per quedar bé. Tot això va ser una gran experiència i un gran aprenentatge, també de qüestions tècniques. Per exemple a França, que en qüestió de tècnica teatral estaven molt més avançats, es posaven les mans al cap quan els preguntàvem si volien que ens duguéssim les nostres pròpies grades, perquè ells en tenien absolutament a tot arreu.”

Mentrestant, Miquel Obiols, amb qui ja havien col·laborat a TVE amb Terra d’escudella, els va oferir la possibilitat de treballar a El planeta imaginari, una feina que també van firmar amb el nom d’Els Aquilinos. Simultàniament, a més a més, el grup anava muntant el seu segon espectacle, que es va dir Sopa de lletres. Basat en contes de Gianni Rodari, es va estrenar el 1986. “Sopa de lletres era l’oposat del primer muntatge”, diu Esther Prim, “perquè nosaltres sempre anàvem amb la idea que el tipus de titelles que fèiem era obert, que no ens tancàvem a una tipologia en concret sinó que faríem el que ens convingués segons el que estàvem explicant, i, a més, com a manipuladors no ens amagàvem, sinó que ens afegíem al titella.”

Amb Els Aquilinos van venir dos espectacles més, Diari d’una confusió i El príncep feliç, versió d’un conte d’Oscar Wilde, i la feina en el sector audiovisual va anar guanyant espai. Com a grup, també van fer els programes televisius Alfabet (TVE, 1988) i Basura (Canal+, 1994-98, dins del Programa más o menos multiplicado o dividido).