Vet aquí una temàtica ben relacionada amb el món dels titelles: els robots i la vida artificial. És que potser els titellaires no som experts en això de “crear dobles vius dels humans”? Una vida que, a diferència del robot que la porta dins, en els titelles està atorgada pel titellaire-manipulador i per la imaginació del públic, que ha de projectar-se al ninot.
Des de la més vella antiguitat fins al present més rabiosament actual, les societats han gaudit i s’han deixat enlluernar – i enganyar – per aquestes simulacions de ninots o esculptures animades que parlaven al públic, sigui en teatres, temples o palaus. Trucs per donar vida i veu als déus han estat utilitzats per totes les civilitzacions conegudes, des dels egipcis fins als grecs i els romans.
Els Ocells, autòmat d
La nostra època, tan decidida com està a allunyar-se dels estàndards socials i culturals fins ara tinguts com a tals i a assolir cims impensables, es troba a un pas d’aconseguir veritables mutacions capaços de trencar tots els motlles. Són diverses les línies que convergeixen avui en aquesta temàtica complexa i interdisciplinar que reuneix la robòtica evolucionada, la creació de vida artificial a través de cèl·lules sintètiques i la simulació per ordinador, una convergència a la recerca del desenvolupament de la intel·ligència artificial. Segons alguns científics, ens trobem a un pas d’aconseguir el que fins ara semblaven somnis de ciència ficció.(*)
Els robots, des del punt de vista titellaire, vindrien a ser uns titelles que la societat es pren “molt seriosament”, ja que en comptes de ser utilitzats per a l’espectacle, ho són amb finalitats pràctiques en el dia a dia de les empreses, dels laboratoris de recerca o a les mateixes llars. Un exemple és el pla estratègic desenvolupat pel govern japonès per potenciar la recerca en robòtica, amb l’objectiu que en un futur pròxim cada família tingui a casa un robot amb capacitat per tenir cura de les persones grans i, per descomptat, dels nens.
Japó ha mostrat des de sempre una gran inclinació per aquest tipus de tecnologia, capaç de reproduir artificialment els moviments de la vida. Potser la capacitat animista dels japonesos d’atorgar vida a una roca, un arbre, un paisatge o una estàtua, tan pròpia de la sensibilitat sintoïsta, expliquin aquesta inclinació. En l’actualitat lidera els avenços en la robòtica dels androides, però ja al segle XVIII disposava d’un sofisticat saber en la confecció d’autòmats, – coincidint d’altra banda amb idèntic auge a Europa -, com ho mostra la tradició del Karakuri, el significació del qual seria la d’ “aparells mecànics per sorprendre a una persona”, i que va tenir tres diferents tipus de figures: les Butai Karakuri que s’usaven en el teatre, les Zashiki Karakuri més petites per a ús domèstic, i les Dashi Karakuri utilitzades a les festivitats religioses i que encara avui se segueixen usant en nombroses localitats del Japó. A Osaka va haver-hi un barri sencer dedicat al Butai Karakuri, amb representacions íntegrament realitzades per autòmats. El mateix teatre de Bunraku destaca per la sofisticació dels mecanismes articulats de mans i cap, de manera que de vegades semblen prematurs robots que requereixen, això sí, de tres manipuladors per a ser moguts).
A Europa i també durant el segle XVIII, coincidint amb els importants avenços en la mecànica de mesura del temps dels rellotges, hi va haver importants artistes-constructors que van enlluernar el públic amb les proeses dels seus autòmats. Famós va ser el rellotger francès Jacques de Vaucanson, autor de singulars figures que mostraven la realització dels principis biològics bàsics, com el seu cèlebre “Ànec amb aparell digestiu”, transparent i compost per més de quatre-centes parts mòbils i que batia les ales, menjava i realitzava la digestió imitant al mínim detall el comportament natural de l’au. Encara que en realitat l’ànec era un engany, ja que el que menjava no era el mateix que defecava, sinó que a l’interior de l’ànec hi havia un compartiment ocult en què es dipositava el gra que menjava i del qual sortia una mena d’excrement. (font Wikipedia).
Ànec de Vaucanson
Però potser el més famós constructor europeu va ser el suís Pierre Jaquet-Droz, nascut el 1721, i responsable dels tres autòmats més complexos i famosos del segle XVIII. Les seves tres obres mestres (La Pianista, El Dibuixant i L’Escriptor) van causar estupor en l’època arribant a ser contemplats per reis i emperadors tant d’Europa com de la Xina, Índia i Japó. “L’Escriptor” consistia en un mecanisme compost per més de 6.000 peces (i sis anys de treball) capaç d’escriure utilitzant la ploma gràcies a una roda integrada en el seu mecanisme intern on se seleccionaven els caràcters un a un podent escriure així petits textos d’unes quaranta paraules de longitud. Per això realitzava moviments propis d’un ésser humà com mullar la tinta i escórrer el sobrant per no tacar el paper, aixecar la ploma com si estigués pensant, respectant els espais i punts i a part, a més de seguir amb la mirada el paper i la ploma mentre escriu. Els seus tres autòmats poden contemplar-se avui al Musée d’Art et d’Histoire de Neuchâtel, Suïssa.
Es creu que els avenços dels rellotgers i enginyers europeus, en arribar a la Xina i al Japó, van ser ràpidament assimilats i adaptats al “temps propi” dels orientals, que ja d’antic tenien fascinació per aquest tipus d’artefactes, creant els “temps llargs “dels autòmats japonesos utilitzats en els teatres del Karakuri a Osaka que tant sorprenien al públic.
I encara que el món dels autòmats sempre va quedar relegat al capítol de les curiositats exhibides en fires i teatres, no cal oblidar que els seus sofisticats mecanismes van ser els que es van aplicar, correctament adaptats, a les primeres maquinàries de la Revolució Industrial que va canviar la fisonomia d’Europa i del món.
Avui, quan som protagonistes d’una nova revolució tecnològica que està canviant la faç del món, el tema dels autòmats torna a sorgir amb força sota la nova figura del Robot, els ordinadors i els avenços en la creació de vida i intel·ligència artificial. Nous horitzons emergeixen davant dels nostres ulls atònits, a punt per irrompre en la vida quotidiana dels terraqüis, deixant-nos en l’estupefacció més absoluta. La creació de “ninots animats”, fins ara competència de mags, científics diletants i titellaires, s’ha convertit en un assumpte d’estat i objecte de milionàries inversions. En aquesta cursa cap al desconegut, sens dubte el que més sedueix als esperits fáusticos és la creació d’intel·ligència artificial. Els nous ordinadors quàntics i biològics, encara en fase d’experimentació, estan en disposició de donar aquests passos de gegant fins ara només somiats per la Ciència Ficció.
Cap a quins escenaris ens portaran aquests avenços en la duplicació humana? Seran els robots uns titelles al servei dels humans per als seus menesters personals? Ens projectarem en ells fins arribar a considerar-los els nostres iguals? O serem els humans titelles manipulats pels robots, o per intel·ligències artificials molt superiors a la nostra capacitat de previsió, càlcul i pensament sensat? El tema del “manipulador manipulat”, una disjuntiva clàssica del teatre de titelles de tots els temps, serà el tret distintiu de l’època que ens espera? Titelles, robots i intel·ligència artificial, vet aquí una realitats que afecten tant la nostra condició de titellaires com la de persones del segle XXI.
* Recomanem la lectura del magnífic article del físic i biòleg Ricard Solé, investigador ICREA a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i catedràtic extern del Santa Fe Institut dels Estats Units, publicat al suplement cultural del diari barceloní La Vanguardia del 29/08 / 2012 (veure’l aquí)
